Dimarts, 31 de març de 2026
Aquest matí sortim tard, sobre les deu. Els dimarts es el dia que tanquen els museus, el Louvre també. Agafem el tren i després el metro fins a Les Abbesses, una parada de disseny Art Nouveau. A la sortida del metro entrem a St Jean de Montmartre (1904) Art Nouveau dissenyat per Anatole de Baudot. Es una església molt acollidora. Montmartre va ser una població independent fins 1860 que va passa a ser el districte XVIII de Paris. En el segle XIX va agafar fama amb l’establiment de cabarets i bordells. També s’hi van establir alguns artistes que els hi agradava el barri. Hi ha dues àrees molt diferents, la de les proximitats a la Plaça Pigalle amb sex shops i cabarets on destaca el Moulin Rouge i la zona propera a la Plaça Tertre a la part de dalt de la Montmartre amb un ambient més bohemi on alguns pintors exposen les seves obres. En el lloc més alt de Montmartre, un turo de 130 metres, es troba la Basilisa del Sagrat Cor (Sacré Coeur), l’obra de Paul Abadie que es va acabar de construir el 1914, però no es va consagrar fins el 1919. Te una gran cúpula central, formes arrodonides i està feta amb pedra travertí blanca que li dona un aspecte immaculat que es manté tot i el pas del temps i la contaminació. D’estil arquitectònic romànic-bizantí (neoromànic-neobizantí) està inspirada amb les esglésies de Santa Sofia a Istanbul i Sant Marc a Venècia. Te un dels mosaics mes grans al sostre i dedicat al Sagrat Cor.
Volíem pujar amb el funicular, però hem començat a caminar pels carrers empedrats i tranquils i sense adonar-nos hem arribat al Sagrat Cor. Les dimensions de la Basílica es fan palpables i la vista de tota la ciutat es espectacular. Hem de fer una bona cua per entrar-hi, però val la pena. No pugem a la cúpula ni baixem a la cripta.
Sortint del Sagrat Cor entrem a la Paroisse Catholique Saint Pierre de Montmartre. En el seu lloc si han trobat restes del Temple de Mart del qual Montmartre va prendre el nom. Sembla ser que l’origen de l’església es remunta al s. III. Va ser el lloc on segons la biografia d’Ignasi de Loiola, els set fundadors de la Companyia de Jesús van pronunciar els seus vots en el 1534. En el 1133 Lluís VI va comprar l’església per establir-hi un convent benedictí que en el 1680 es va traslladar a un nou convent. L’església va quedar en ruïnes durant la Revolució francesa. Va ser reconstruïda al s. XIX i es van utilitzar columnes d’origen romà a la seva nau i capitells merovingis (primera dinastia franca s. V-VIII). Fem una volta per la Plaça Tertre abarrotada de gent, plena de flors i amb pintors i retratistes oferint els seus treballs. Anem baixant per carrers més tranquils, sense rumb, que ens porten al Moulin Rouge, el cabaret fundat al 1889 per l’espanyol Josep Oller i el francès Charles Zidler i que va ser famós pel cancan francès i continua amb absoluta vigència. Henri Toulouse-Lautrec (1864-1901), postimpressionista va immortalitzar l’ambient bohemi del cabaret de la seva època. El Folies Bergère (1869), l’altre gran cabaret icònic de Paris, no està gaire lluny i ofereix espectacles variats.
Montmartre va ser el centre bohemi de París entre 1870 i 1930 i va atraure a genis de la pintura con Picasso, Van Gogh, Toulouse-Lautrec, Renoir, Modigliani, Veladon, Utrillo, Matisse, Degas, Braque, Gris, etc. Va ser el bressol de l’impressionisme, el postimpressionisme i el cubisme.
Dinem en un Five Guys que hi ha davant del Moulin Rouge, unes hamburgueses amb patates fregides boníssimes i la Berta també es pren un batut extraordinari. No sabia com anava, es pensava que demanava tòpics, però eren ingredients i ha acabat amb un batut molt contundent, però boníssim.
Allà mateix agafem el bus 30 per anar a l’Estàtua de la Llibertat. Ha estat un viatge en autobús llarg, però maco. Hem passat per molts barris i monuments emblematics.
L’Estàtua de la Llibertat il·luminant el mon d’Auguste Bartholdi és va inaugurar al Port de Nova York el 1886. Va ser un regal de França per celebrar l’amistat francoamericana. Ja al 1883 el Comitè Americà de Paris havia començat una recaptació per regalar a França un motlle de l’estàtua quatre vegades mes petita que l’americana. Finalment es va escollir un motlle de bronze i l’estàtua es va instal·lar al 1889 a la punta de l’Île aux Cygnes (Illa dels Cignes) on s’acabava de construir el pont Grenelle. El lloc el va disposar Bartholdi, però ell volia que l’estàtua mires cap al mar, cosa que no va ser possible i es va posar mirant cap a Paris. De totes maneres en el 1937 se li va donar un gir de 180º i es va orientar cap al mar amb l’excusa de l’Exposició Internacional que hi va haver. L’Estàtua ha estat retirada dues vegades, el 1966 per la construcció de l’actual Pont Grenelle i al 1998 per ser prestada al Japó i instal·lada durant un any a la badia de Tòquio.
Ens quedem una estona al costat de l’estàtua i sota el pont on hi ha una àrea d’esport amb aparells que ens posen en forma. Després amem caminat per la riba del Sena cap a la Torre Eiffel, magnific, un passeig molt agradable. Veiem els trens passar pel Pont Rouelle, un pont metàl·lic d’un sol pis i us exclusiu ferroviari per on passen els trens de la línia C del RER, està a l’Ille aux Cygnes i també passen trens per un doble pont sobre el Sena. Es el Pont de Jena, Pont de Bir-Hakeim, fet per la Expo Universal de 1878 (Pont de Passy) i reconstruït al 1905. Te dos pisos, el baix per vianants i trafic rodat i el de dalt per la línia 6 del metro. M’encanta la imatge de la Torre Eiffel al fons i el tren passant-li per davant.
Hem arribat fins a Trocadero perquè la Berta tingues la visió de la Torre Eiffel des d’allà, una visió que sempre m’ha agradat. Mentre estàvem sobre la plataforma ens ha començat a ploure i hem anat directes al metro per tornar a Rosny-sous-Bois. Un cop al poble hem buscat algun parc amb gronxadors, però no n’hem trobat cap i hem anat cap a casa de la Camille. La Nuri ens ha fet «Pain Perdu» que son com les Croquetes de Santa Tresa, però versió francesa. La traducció literal seria pa perdut, en el sentit de que ja està dur i una manera d’aprofitar-lo es aquesta. La qüestió es que estan molt bones i la Berta sempre els hi demana a la Nuri que les fa molt bé
