Dilluns, 30 de març de 2026
Hem anat a l’estació de tren de Rosny-sous-Bois i hem comprat un parell de targetes, per la Berta i per a mi, per poder circular en tren, metro i bus per París durant una setmana. Ahir la Camilla ja ens va instruir de com ho havíem de fer. La Berta paga com un adult i tot i contant que només la farem servir durant cinc dies ens surt a compte. Tot seguit hem agafat el tren i el metro per anar fins al Louvre, però no hi hem pogut entrar i tampoc hi havia entrades per cap dia d’aquesta setmana. No hi ha entrades fins el dia 8 d’abril. Una noia del personal ens ha dit que de vegades treuen alguna entrada a la tarda. La Berta s’enfada molt amb mi perquè no he comprat entrades per internet amb anticipació.
Anem cap a Les Tulleries passant per l’Arc de Triomf del Carrousel (1808), construït per ordre de Napoleó per celebrar les seves victòries militars. Està inspirat en els arcs romans de Constantí i Sèptim Sever. Dissenyat pels arquitectes Charles Percier y Pierre-François-Léonard Fontaine i es l’arc de triomf més antic de la ciutat. Te una quadriga a dalt de tot realitzada per Francois Joseph Bosio el 1828. Marca l’inici d’un eix històric que connecte el Louvre amb el Camps Elisis i l’Arc de Triomf de l’Étoile.
Entrem de ple al Jardí des Tulleries creat per Catalina de Medici (1564) com a jardí del Palau de Les Tulleries, desaparegut després de la Revolució Francesa, i el jardí es va convertir en un parc públic. Actualment es el jardí més important de la ciutat i el més antic. Està considerat monument històric (1975) i Patrimoni Mundial de la Unesco (1991). El jardí es realment esplèndid, molt agradable. Hi passegem una estona i ens acostem a l’Orangeri, la galeria d’art de pintures impressionistes, postimpressionistes i art modern de començaments de segle, i el Jeu de Paume, museu d’art contemporani dedicat a la fotografia i a la imatge. En el 1947 el museu del Louvre va instal·lar en el Jeu de Paume les seves col·leccions d’impressionistes que posteriorment van ser traslladades al Museu Orsay, inaugurat al 1986.
La Plaça de la Concòrdia es va crear al voltant de 1750 amb l’idea de fer una esplanada on posar-hi una estàtua eqüestre de Lluís XV per celebrar que s’havia recuperat d’una malaltia. Es va anomenar plaça Lluís XV. Durant la Revolució Francesa va ser un lloc de reunió i s’hi va instal·lar la Guillotina. Aquí Lluís XVI i Maria Antonieta van ser executats. Es creu que unes 1.119 persones van estar decapitades públicament en aquesta plaça durant la Revolució Francesa. L’11 d’agost de 1792 l’estàtua de Lluís XV es derrivada i després la van fondre. La plaça va passar a dir-se plaça de la Revolució, però un cop acabat el període més cruent es va anomenar plaça de la Concòrdia. Cada 14 de juliol s’hi fa un desfile militar que passa pels Camps Elisis.
L’Obelisc de Luxor, l’antiga Tebas (Egipte), que va regalar Mohamed Ali a França. A canvi Napoleó li va regalar un rellotge que està a la Mesquita de Mohamed Alí a El Cairo. L’Obelisc està al centre de la plaça des de 1836.
Les Fonts de la Concòrdia son dues fonts dissenyades per Jacques Ignace Hittorff acabades el 1840, la font sur commemora el comerç marítim i la industria de França i la nord la navegació i el comerç en els rius de França.
A la Berta i a mi ens sembla que la Torre Eiffel no està gaire lluny i allà que anem. Pel camí ens trobem amb Les Invalides. El Palau Nacional dels Invàlids es un complex construït per Lluís XIV (1676) pels soldats ferits, grans o retirats. Iniciat per l’arquitecte Liberal Bruant i més tard continuat per Hardouin Mansart. Actualment una part continua com a hospital, una altre part és un Museu d’Història Militar i institucions religioses. Des de 1840 hi ha el Mausoleu de Napoleó amb les restes de Napoleó Bonaparte i alguns dels seus familiars. Així mateix hi trobem el Memorial de Charles de Gaulle, el Museu de l’Ordre de l’Alliberament i el Museu de Plànols i Relleus. Destaca la cúpula daurada de la Capella de Sant Lluís que Lluís XIV va construir per us privat del rei i com a mausoleu real, tot i que no hi ha restes de cap rei.
La Torre Eiffel va ser dissenyada per l’arquitecte Gustave Eiffel per l’Exposició Universal de Paris de 1889. Havia de durar només 20 anys, però l’invenció de la radio i el seu us per a les antenes va fer que perdures. Quan va fer 100 anys la van polir i li van treure l’oxid, posteriorment l’han pintada 19 vegades. La torre originalment mesurava 300 metres, però la seva alçada ha anat variant depenent de les antenes. Actualment mesura 330 m des de instal·lació d’una antena al març de 2022.
Hem de fer cua, però tenim la sort de que hi podem entrar. Passem un primer control i ens trobem sota la torre, però aleshores hem de tornar a fer cua per comprar els bitllets per pujar. Agafem un bitllet combinat, pugem per les escales la primera i segona plataformes i en ascensor fins la tercera plataforma, 28 euros jo i 14 la Berta. Mentre esperem per comprar les entrades hi ha moments que ens diuen que per excés d’afluència no es pot pujar al tercer pis, però quan arribem a la taquilla de venda ens donem carta blanca per agafar qualsevol entrada i ens decantem per aquesta combinada. Pugem les escales fins al primer pis i descobrim que la xarxa que veiem des de abaix que travessa en diagonal el primer pis de la torre es assequible i la podem travessar de forma gratuïta escanejant un QR que regula l’afluència. S’anomena Le Vertige de la Tour (Vertigen a la Torre) (El Vertigen de la Torre). No hi ha cost extra per passar per aquesta experiència i ens hi apuntem. Fins i tot jo m’hi apunto, tot i que passem una mica de por. Un cop passat em sento una mica heroïna, contenta de l’experiència. Certament, ja al primer pis que te un tros del terra de vidra transparent em fa sentir un cert respecte per l’alçada. Pugem al segon pis per les escales i li fem la volta. Hi ha botigues de records i lavabos.
Agafem l’ascensor fins al cim des d’on la vista encara és millor, magnifica, veiem tota la ciutat, tot París als nostres peus. Veiem el Camp de Mart (Champ-de-Mars), un gran jardí public de 24,5 hectàrees amb l’Escola Militar al fons. Es un lloc ric en història, hi han passat moltes coses. El seu nom ve del Camp de Mart de Roma, de Mart, deu romà de la guerra. Aquest espai es va fer servir pel Palau de l’Exposició Universal de 1867 que ocupava quasi tot l’espai del Camp de Mart. Actualment hi queden algunes instal·lacions, monuments i estàtues. Mes enllà de l’Escola Militar veiem la Tour Montparnasse, que es el segon gratacels més alt de França amb 209 m d’alçada. La renovació de la Tour First a la Defense amb 231 m li va prendre el lloc al 2011. Te 59 pisos, hi ha oficines, centres comercials, una terrassa on s’hi pot pujar i tenir magnifiques vistes. Aquesta terrassa també pot servir com plataforma per aterratge d’helicòpters. Te amiant en algunes zones i s’està fent una netege acurada a causa del risc que hi ha per la salut dels ocupants. Dos anys després de la seva construcció es va prohibir la construcció d’edificis de més de set pisos d’alçada al centre de Paris la qual cosa va accentua la seva presencia. Per altre banda ens trobem la Plaça Trocadero i la Defensa que més el fons que s’aixeca imponent. El modern barri financer i de negocis de la Defensa està situat a l’oest. Barri de vianants, ple de gratacels i arquitectura futurista. Es la prolongació de l’eix històric que comença al Louvre i segueix per la plaça de la Concòrdia, Avinguda Camps Elisis, Arc de Triomf, Pont de Neuilly i Arc de la Defensa o Gran Arc. Aquest cop no tindrem temps de veure’l de prop, però em quedo amb les ganes.
Veiem el Sena amb les seves illes i els seus ponts, i fins i tot podem distingir l’Estàtua de la Llibertat. Una mica més lluny Montmartre i el Sagrat Cor, Veiem el nou Palau de Justícia i la Tour Triangle que sobresurten amb ganes de destacar. La Tour Triangle, també anomenada Projecte Triangle o simplement Triangle està dissenyada per l’Estudi d’Arquitectura suís Herzog & de Meuron. Te una forma piramidal de vidre i també base piramidal. Està en construcció i s’espera que s’acabin les obres durant el 2026. Mesurarà 180 m. Hi haurà oficines, un hotel de luxe, espais de treball compartit, centres de salut, guarderies i comerços. Des del seu inici hi ha hagut controvèrsia sobre el seu impacta visual sobre la ciutat degut a la seva gran alçada. De fet aquest es el primer gratacels que es construeix al centre de Paris des de 1973 que es va inaugurar la Tour Montparnasse. Per altra banda, el Nou Palau de Justícia (2017) ha permès reunir las diverses funcions de Justícia que s’havien dispersat per la ciutat a mida que l’Antic Palau de Justícia situat a l’Ille de la Cité s’havia anat quedant petit. L’Antic Palau de Justícia manté las activitats més simbòliques com la Cort d’Assís, la Cort d’Apel·lacions i al Cort Suprema. La nova seu del Palau de Justícia ha estat realitzada per l’equip de Renzo Piano i altres col·laboradors. Es tracta d’una torre de 160 metres d’alçada formada per tres grans blocs superposats de manera escalonada amb façanes vidriades. El projecte incorpora jardins sobre elevats.
A dalt de tot de la torre hi ha l’apartament privat de Gustave Eiffel amb tres figures de cera que recreen una visita de 1889. Les figures son Gustave Eiffel, Thomas Edison, que va visitar a Eiffel, i Claire Eiffel, la filla de Gustave. Veiem com es pot prendre xampany i caviar per gaudir encara més del moment, però es una mica car. De totes maneres ja es prou meravellosa l’estada a aquestes alçades i no necessitem complements.
Baixem exaltades i quan arribem a la primera planta tornem a passar per la xarxa i aquest cop ho fem mes asserenades. Sortint de la torre al voltant de les quatre i agafem el bus 72 fins al Louvre per veure si trobem entrades per la tarda, però no, no tenim sort.
Passem per davant dels grans Magatzems La Samaritaine que han remodelat un conjunt d’edificis, un projecte interessant, però complicat. Aquests grans magatzems van estar fundats el 1870 per Ernest Cognacq i Louise Jaÿ. El nou projecte uneix dos blocs i tres patis, estableix una connexió entre els edificis històrics i les seves façanes i l’ampliació amb una nova façana dissenyada per Sanaa. Es va iniciar al 2010, però ha patit algunes paralitzacions donada la seva complexitat. L’obra de renovació ha tingut moltes protestes per part dels defensors del patrimoni. Finalment hi ha una barreja d’estils Art Nouveau i Art Deco barrejat amb elements moderns. La nova façana es de vidre ondulant que li dona moviment.
Dinem a un Mc Donals de Les Halles i tornem a Rosni-sous-Bois. Sopem amb la Nuri i la Camille a casa seva. Arriba la Fanny, la filla gran de la Camille que ve de passar uns dies a Marsella.