Beaubourg i Les Halles

Divendres 3 d’abril de 2026

Aquest matí hem dormit una mica més. Hi havia la Nurí i la Fanny a casa i hem estat xarrant una mica. Després la Berta i jo hem anat cap al Barri de Beaubourg. Sortint del metro ens trobem de cop amb el Centre Pompidu, Museu d’Art Modern i Contemporani, que ens impressiona per les seves dimensions, els seus colors i formes. Ara està tancat per obres de remodelació i eliminació d’amiant, però la seva arquitectura (1977) es val un cop d’ull. Està dissenyat per Renzo Piano i Richard Roger. Te una mena d’arquitectura invertida on els tubs blaus son d’aire condicionat, els verds per l’aigua, els vermells per ascensors i escales mecàniques i els grocs pels circuits elèctrics.

Passem per davant de les Escultures cubistes de Xavier Veihan que fa homenatge i representen a Renzo Piano i Richard Roger, els arquitectes del Centre Pompidu que contemplen la seva obra.

Darrera el Centre Pompidu ens trobem la Font Stravinsky dissenyada pels artistes Niki de Saint Phalle i Jean Tinguely en honor al ballet Ocell de Foc del compositor Igor Stravinsky. Una composició impressionant que ha deixat bocabadada a la Berta. Jo ja ho coneixia, però certament es impactant.

Seguim cap una àrea més clàssica, entrem a l’Església St Merri, s. XVI, estil gòtic. La campana sona des de 1331 i es la més antiga de París. Sortint ens trobem el Racó dels Oradors on l’idea es que qui vulgui pugui expressar les seves idees amb llibertat. És a la Plaça Marguerite Porete anomenada així des de 2024 per l’escriptora mística cremada a la foguera el 1310. Actualment sobre el pedestal hi ha llibres daurats oberts que suspenen d’un marc metàl·lic. Entrem a una Botiga de Sonny Angels, n’hem vist moltes per París.

Mirem restaurants per la zona i veiem coses interessants, però anem cap a Les Halles per continuar explorant la ciutat. A Les Halles hi havia l’antic mercat de menjar des de 1183. El 1971 es va enderrocar per seguretat. Actualment hi ha el gran Centre Comercial, Westfield Forum des Halles que es el resultat de dues etapes arquitectòniques que van transformar aquest espai. En el 1979 es va fer un Centre Comercial. Claude Vasconi i Georges Pencreac’h van dissenyar una estructura subterrània avantguardista, molt original, amb façanes de vidre recurvat i Jean Willerval es va encarregar del dissenys dels pavellons que connectaven el complexa a nivell de terra. En el 2016 hi va haver la gran renovació com a conseqüència del deterioro del complexa original. L’ajuntament de Paris va organitzar un concurs internacional per reconstruir-lo. Patrick Berger i Jacques Anziutti van ser els arquitectes francesos que van idear Le Canopée, una enorme coberta ondulant de vidre i acer que dona llum natural al recinte subterrani. Es van inspirar en les copes dels arbres dels boscos tropicals.

Anem fins a la Torre de St. Jean sans peur (1411), una casa urbana fortificada de Jean, duc de Burgund, que es va guanyar el nom de sense por amb les seves gestes militars de Bulgària contra els turcs. Quan va tornar a París va assassinar el seu rival, Louis d’Orleans i va provocar la guerra dels 100 Anys entre les divisions d’Armanyac i els de Borgonya. Ell va fugir, però va tornar dos anys després i va edificar aquesta torre per la necessitat de protegir-se.

També entrem a l’Església de St. Eustache (1532-1640) que te un exterior gòtic i un interior renaixentista, magnifica, molt elegant.

Anem a dinar a un Restaurant vietnamita i mengem força bé.

Després de dinar, a la plaça René Cassin hi trobem l’Estàtua Escolta (L’Écoute) (1986) de l’artista francès Henri de Miller. Representa el cap d’un gegant adormit que es recolza en una mà.

Allà mateix ens acostem a la Bourse de Commerce, Borsa de Comerç (1787). Es va construir on hi havia hagut el Palau Medici i un Mercat de Gra de la ciutat. Actualment hi ha la Càmera de Comerç. A la part posterior de l’edifici es conserva la Columna Medici que queda de la Casa de Catalina de Medici (1574). tenia una funció astronòmica i astrològica. Hi pujàvem per llegir el futur a les estrelles.

Anem fins a l’Angelina perquè no podem marxar de Paris sense passar-hi una estona i prendre un xocolata i una pasta. Hem hagut de fer cua, però finalment gaudim del moment. Aquest lloc de trobada de l’aristocràcia parisenca va ser fundat al 1903 pel pastisser austríac Antoine Rumpelmayer i li va posar el nom de la seva nora. La seva decoració de la Belle Époque amb la seva elegància ens fa sentir importants i a l’hora ens transmet calma. Respirem fons en un intent d’emportar-nos l’essència de tots els que hi han passat. De fet, penses que et pots trobar amb Coco Chanel o a qualsevol dels més grans modistes francesos que van freqüentar aquest saló.

Agafem força i a dos quarts de quatre anem corrent fins al Museu del Louvre. Fa uns dies, en un dels nostres intents per entrar-hi, una de les vigilats ens va dir que potser si fèiem cua aquest primer divendres de mes, potser podríem entrar-hi després de les sis. Nosaltres sabíem que el primer divendres de més es gratuït a partir de les sis de la tarda, però creiem que s’havia de reservar. Hi anem només per si sona la flauta, però amb poques esperances. Fem una llarga cua, però a les sis hi entrem. No ens ho podem creure, estem perplexes, però molt contentes. Deixem tota la nostra carga en unes guixetes i ens llancem a l’aventura. La Venus de Milo, la Victòria Alada de Samotràcia, la Mona Lisa, la Llibertat guiant al poble de Delacroix, El Codi d’Hamurabi, … El temps passa volant i ens hi quedem fins a les nou que ens treuen fora. No ho podem veure tot, però estem molt contentes.