Esmorzem a dos quarts de vuit en un dels menjadors del ryokan, les taules son baixes i els seients de les cadires a ran de terra. L’esmorzar es molt bo, autènticament japonès. Un cop ben alimentats anem al Mercat Jinya-mae Morning Market que es una mica mes autèntic que el d’ahir. El mes impactant son les cares de les pageses que son genuïnes, molt rurals, molt ètniques. Passem per el Temple Hida Kokubun-ji que, fundat pel piadós emperador Shomu de Nara al 746, es el mes antic de Takayama. Destruït per un incendi, l’edifici actual mes vell es una pagoda de tres plantes al pati que data del 1821. Al costat hi ha un arbre de ginkgo que li atribueixen 1200 anys. A l’entrada trobem  unes fustes plenes de sarubobos, les nines-amulet japoneses típiques de Takayama. Son nines vermelles amb forma humana, però sense característiques facials. Tradicionalment eren fetes per les iaies per a els seus nets com a nines per jugar o per a les seves filles com a encís per a un bon matrimoni i família. Sarubobo vol dir bebè mono,  de saru que vol dir mono, i la cara del sarubobo tradicionalment es vermella con la cara de les cries de mono. No esta clar perquè no tenen cara, però es creu que es pel fet que ho feien els familiars amb  robes fetes servir i no feia falta completar el detall. Un altra idea suggereix que l’absència de cara permet al propietari reflectit les seves emocions en la nina. El sarubobos estan associats a tres desitjos: protecció contra les coses negatives, una llar feliç amb una bona parella i a parir fàcilment.

A dos quarts de deu agafem un bus cap a la vall de Shirakawago, famosa per les granges en forma de “A” amb sostre de palla, anomenades gassho-zukuri que vol dir mans unides en oració. A la dècada de 1960 quan es va construir la enorme pressa de Miboro es van traslladar moltes cases gassho a llocs mes segurs i son un reflex de la vida rural que es troba a poques regions del Japó. La major part dels llocs d’interès de Shirakawa-go son a la localitat de Ogimachi que te 110 edificis gassho-zukuri. L’ hivern a la regió de Hida es molt dur com nosaltres mateixos podem comprovar, quasi totes les carreteres estan tancades de desembre a abril,  i els inclinadíssims sostres de les cases gassho son per impedir que s’hi acumuli la neu. Acostumen a presentar columnes de fusta massissa de cedre per augmentar l’estabilitat. Les zones de les golfes son idònies per cultivar la seda. En aquest edificis hi vivien les famílies riques i  hi arribaven a habitar fins a 30 persones en una casa. Els pagesos vivien en el refugis dels coberts que avui en dia es fan servir per guardar les eines.

Triguem un 50 minuts en arribar a Ogimachi, primer anem a veure les vistes del poble des de un observatori que ens permet tenir una visió de conjunt, per això hem d’agafar un bus perquè amb el temps que fa no s’hi pot anar caminant. Esta molt nevat i segueix nevant amb intensitat. Fa molt fred, tot es ple de neu i realment entenem la raó de ser d’aquestes cases. Quan tornem de l’observatori entrem al Gassho Zukuri Minka-en (Shirrakawa-go Heritage Museum), un museu al aire lliure on podem apreciar les cases gassho. S’exhibeixen mes d’una dotzena d’edificis gassho traslladats de pobles del costat. En algunes cases es mostra l’artesania regional amb productes de fusta, palla i ceràmica. Després creuem un pont penjant molt llarg i estret i anem cap el poble on continuem veien cases gassho. Aquest poble ha estat declarat Patrimoni Mundial per l’ UNESCO. Durant la visita ens trobem a un jove japonès que ha arribat en el nostre autobús i es passeja pel poble amb una americana fina, els cabells plens de neu i la cara congelada. Fa patir, però ell riu content o potser es tracta del rictus dels congelat abans de morir.

Tornem a Takayama amb l’autocar de les dues. Dinem a un restaurantet prop de l’estació i a la televisió veiem les imatges catastròfiques d’un tsunami que hi ha hagut el nord del Japó, un terratrèmol de 8,9. Les imatges son devastadores i la gent esta expectant. Nosaltres ens apressem a enviar missatges a casa per explicar que estem bé i que no pateixin. Sabem que a partir d’aquest moment el tsunami estarà present durant la resta del viatge. Ara per ara no podem fer res, quan acabem de dinar anem a comprar una figura que l’August va veure ahir i que no se la treu del cap. Passegem pel poble i ens perdem pels carrers descobrint nous recons. Veiem algun magatzem o garatge de les yatais (carrosses) que es distingeixen fàcilment per la seva alçada. Intentem trobar el Passeig de Higashiyama per recorre l’àrea dels temples, però no ho aconseguim, no ho trobem. Ens mengem un pinxo de salsitxa que no esta malament. Plou i neva a estones i veiem una dona en bici que ens fa girar el cap per admirar-la perquè porta el paraigües incorporat al manillar per no mullar-se mentre va en bici. L’August es compra una genollera perquè ni els antiinflamatoris, ni l’acupuntura, ni el silici semblen ajudar-lo completament amb el seu genoll.

Tornem al ryokan i ens fem un oncen. Sopem extraordinàriament, una carn que ens anem fen nosaltres mateixos en una planxa central i també hi ha peix. Tot molt bo i molt complert. A l’habitació tothom ens envia missatges per saber com estem després del tsunami i els posem al dia.