South Queensferry/ Edimburg, dilluns 9 de juliol de 2018

Arribem a South Queenferry que es troba a poca distancia del sud de la costa del fiord Forth (mar del Nord). El nom deriva del transbordador (Ferry) establert per la reina Margarida al s. XI i que va continuar operant fins 1964 quan es va obrir el pont.

Avui la Berta ha volgut venir a la ciutat. Baixem del vaixell amb llanxes per arribar a la costa i allà agafem un autobús, el X99 per anar a Edimburg. Jo he pagat 6 lliures (anada i tornada) i es gratis per a la Berta. L’autobús ens porta fins a St. Andrew Square. Allà hem vist el Melville Monument i hem anat a Prince St. que esta plena de botigues i de turistes, quasi no es pot caminar. Jo em queixo de les Rambles, però això no es queda curt. Ens hem arribat fins a la National Gallery i allà he anat a la cafeteria i he intentat treure la carta d’embarcament per la tornada amb el meu mòbil i la wifi d’allà, però al igual que ahir a Inverness no he pogut. Li he demanat ajuda a la noia de recepció i m’ha enviat al Welcome Centre que no esta gaire lluny. Allà m’han dit que no podien imprimir, però m’han deixat un ordinador per veure si així ho podia fer i efectivament ho he pogut fer. El fallo estava en que en el mòbil no hem deixava posar el +34, indicatiu d’Espanya i a l’ordinador si. Tot seguit Vueling m’ha enviat un missatge de text amb les cartes d’embarcament al mòbil i he fet una impressió de pantalla. He perdut una mica de temps, però m’he quedat tranquil·la. Aleshores com que ja estàvem encarades hem pres direcció cap al City Observatori, Calton Hill, National Monument i Nelson Monument (1815) construït en commemoració de la victòria del vice- almirall Nelson i de la seva mort a la batalla de Trafalgar al 1805 contra France i Espanya. Ara be, portem al cotxet i això esta ple d’escales, hi ha la possibilitat d’anar per una rampa, però esta tancada i desisteixo. Buscant un lloc per pujar a Calton Hill hem vist el Political Martyrs’ Monument al Old Calton Cemetery i hem passat per davant de la Saint Andrew’s House (La Casa Sant Andreu) (SAH), seu del govern escocès, al costat sud de Calton Hill. Es tracta d’un gran edifici d’influència art decó dissenyat per Thomas S. Tait de Burnet. Passem per davant de l’Hotel Balmoral i de l’Scott Monument i tornem a la National Gallery per veure-la amb certa calma, es una de les millors pinacoteques d’Europa. Realment magnifica. No se si sempre, però avui hi ha molta gent i tot i així es molt agradable.

Sortint hem pujat fins al Edimburg Castle i pel camí hem vist com s’aixecava orgullós el New College de la Universitat d’Edimburg, un dels mes reconeguts centres d’estudis religiosos de UK. Es un magnífic edifici neogòtic amb dos torres bessones que impressionant quan puges per carrer The Mount. Dins hi ha el Saló de l’Assemblea que es el lloc de trobada anual de l’Assemblea General de l’Església d’Escòcia. Els carrers estaven plens, una barbaritat, quasi no es podia caminar, però finalment hem arribat al Castell que es una fortalesa normanda on val la pena veure la St. Margaret’s Chapel que es una de les esglésies mes antigues d’Escòcia. Al castell s’hi guarda la pedra del destí o pedra de Scone que va ser robada per Eduard I d’Anglaterra al 1296, la va col·loca a l’abadia de Westminster a Londres i no va ser tornada pel govern britànic a Escòcia fins al 1996. El camí cap al castell esta ple de cartells que adverteixen que hi ha lladres de butxaca, que vagis en compte i jo vaig estrenyen la motxilla contra el pit.

De baixada passem per davant de la St. Columbas’s Free Church i per l’antiga església Tolbooth que era una de les congregacions de St. Giles on es trobava l’Assemblea General fins 1929 que es va decidir que es fes servir el The Mound (El Monticle) per futures assemblees. Després del 1929 l’edifici es va utilitzar per diverses congregacions com a lloc de culta, tot i que mai va ser consagrada com a església. Al 1956 es va anomenar Highland Tolbooth St John’s Church, al 1979 la congregació Talbooth es va unir a la Greyfriars kirk, es va tancar l’edifici Talbooth kirk i pràcticament no es va utilitzar fins al 1999 quan va ser reconstruït per crear oficines i un espai pel Festival Internacional d’Edimburg i es va anomenar “The Hub”. Tot seguit hem entrat a la St. Giles Cathedral, construïda a partir del s. XII tot i que l’església actual data del s. XIV i va ser restaurada al s. XIX. Es presbiteriana i es considera un edifici emblemàtic de la ciutat. L’entrada es gratuïta i amb accés pel cotxet i cadires de rodes. Nosaltres ens hi estem una estona, es molt maca. Recorrem una mica la Royal Mile que es una successió de carrers a la ciutat vella que fan aproximadament una milla escocesa (1,8 kms) i va des del castell fins a St John’s a l’Scottish Parlament i el Palau Holyroodhouse (Holyrood Palace) que estar fundat com a monestir el 1128, però que ha estat la principal residència dels reis i reines d’Escòcia des del s XV i actualment es la residencia oficial de la reina Isabel II a Escòcia. Holyrood es la traducció a l’anglès de Haly Ruid que en escocès vol dir Creu Sagrada. Dindre de la Royal Mile passem per davant de l’Edimburg City Chambers que es un lloc de reunió del Consell de la ciutat, Edimburg Corporation i el Consell del Districte. Va ser inaugurat al 1760. En front hi veiem la Tron Church o Tron Kirk construïda al s. XVII i tancada com església al 1952, va estar buida al voltant de 50 anys i actualment es seu del Edinburg World Heritage Exhibition (Exposició del Patrimoni Mundial d’Edimburg) i Botiga de Regals i Llibres John Kay. Hem baixat per Cockburn St., que es un carrer corbat amb edificis molt especials, fins a Princes St. De fet tot Edimburg es molt especial, una ciutat magnifica. Hem fet algunes compres, un conte sobre el monstre del llac Ness per a la Berta, insígnies de Harry Potter pel Pau, i hem tornat cap a la parada de l’autobús.

Parlant de Harry Potter, resulta que sembla ser que Hogwards, l’Escola de Màgia i Encanteris on estudia en Harry, es troba a les Terres Altes prop de Dufftown, protegida per nombrosos encanteris que impossibilita que els muggles (persones no màgiques) la puguin localitzar. Els muggles tan sols veuen unes ruïnes i diversos avisos de perill en el seu lloc. L’escola es per a bruixes i bruixots entre onze i disset anys que viuen al Regne Unit i a la República d’Irlanda. A Hogwards hi ha quatre cases que es distribueixen els nois i noies de l’escola el dia de la seva arribada en un cerimònia sumptuosa on un barret els va distribuint. Les cases son Gryffindor, Hufflepull, Ravenclaw i Slytherin. El Harry va passar a formar part de la casa Gryffindor que te com a qualitats el valor, la força, l’audàcia i la cavallerositat.

De tornada no hem anat sobrades, el recorregut fins a South Queenferry ha estat llarg perquè ens hem trobat amb varies cues. Pel camí hem vist moltes ovelles pastant i com que els autobusos son de dues plantes i nosaltres anàvem a dalt hem pogut veure molt be el paisatge tant a l’anada com a la tornada. Hem hagut de fer cua per agafar les llanxes per tornar al vaixell, però aquest cop mes tranquil i sense pluja. A la cua se’ns ha posat al costat la Linda, una dona que va passar la seva infància a España en temps de Franco i que ara viu a Florida. Com que l’he trobada molt sola li he dit que si volia podía venir a sopar a la nostra taula.

Un cop al vaixell hem anat una estona a la piscina perquè la Berta no perdona i ens ho hem passat molt be. A la nit la Linda ha vingut a sopar a l’Alegro perquè resulta que s’ha discutit amb la seva germana i xarrant, xarrant ha explicat la seva vida a Espanya durant l’època de Franco. Després de sopar hem anat a sentir un parell de cançons del Greg London al teatre que ha estat força be.