El Tongariro Crossing

A les set del matí ens ve a buscar un autocar col·lectiu a l’hotel per portar-nos pel Mangatepopo Road fins als peus del Pukeonake Mt des de on començarem el Tangariro Alpine Crossing. Comencem la travessia a tres quarts de vuit, anem veient el Mt Ngauruhoe (2.291 m), però aquest no es pot pujar perquè hi ha emanacions de sofre i esta prohibit. Passem per Mangatepopo Hut i per Soda Spring des de on comencem a pujar. Hi ha una pujada dura en dos fases trencades per la recta  del South Crater. Després d’aquestes dos pujades arribem al Red Crater (1.886 m) que com el seu nom indica es de tons vermells, es molt maco. El dia ha començat clar, però a aquesta alçada la boira ens envolta i omple de màgia el moment, si mes no amb l’inconvenient de que els que s’acosten al crater del Mt Tangariro (1.967) no el poden veure perquè la boira ho envolta tot. Aquest crater esta apagat des de 1926. Del Red Crater baixem als Emerald Lakes per una pendent forta de sorra i faig una relliscada espectacular. No vull dir on em faig mal a part de l’orgull dolgut. Dinem al costat d’un d’aquest llacs de color turquesa mentre la boira que només ha baixat per no deixar veure el crater del Tongariro va marxant. Ens mengem l’entrapa i el Txomin ens dona una xocolata amb regalèssia a cada un de nosaltres, esta boníssim, te un gust especial que m’encanta. Es veu que es molt típic de Nova Zelanda.

Hi ha gent que es banya, tot i que esta prohibit, es veu que es perillós perquè les aigües son sulfuroses. Hi ha molta gent, el Txomin diu que no hi havia vist mai tanta gent. Es veu que feia dies que no es podia pujar per el mal temps i les prediccions de demà tornen a donar mal temps. A mes a mes es dissabte i s’està acabant l’estiu, vaja un conjunt de condicions que fan que sembla que estem al metro en hora punta. Després de dinar passem el Crater Central, que ens torna a donar sensació d’immensitat i veiem una llengua de volca que el creua i que em sembla que ve del Red Crater. Passat el crater trobem el Blue Lake  (Te wai-whakaiata-o-te Rangihiroa) i anem baixant fins al refugi Ketetahi Hut on fem una petita parada i continuem baixant muntanya avall veient fumaroles entra tots els colors de la tardo, quan de sobta entrem en una selva plena de falgueres i una vegetació tropical molt espessa. Aleshores comencem a sentir un intens soroll de grills i cigales que es posa dins del cervell mentre creuem aquesta selva. No entenc com pot canviar la vegetació tan sobtadament, serà l’alçada?. Seguim fins a Ketetahi Road on hi arribem a tres quarts de quatre, en total hem fet vuit hores de camí. Agafem l’autocar de les quatre i ens passen llista. Aquest matí a l’autocar que ens ha vingut a buscar ens han fet apuntar els noms en una llista i abans d’agafar l’autocar de tornada han comprovat els nostres noms per saber si algú es perd.

Quan arribem a l’hotel comprovem que aquesta tarda no es pot veure el Mt Ngauruhoe des del balco perquè esta tapat per la boira.

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.