Dimecres 17 d’agost de 2022
Aquest mati hem esmorzat tranquil·lament i hem anat cap al centre amb l’Elisabet line fins a Totenham Court. Avui la majoria de línies de metro estan en vaga, però l’Elisabeth line no. Hem anat baixant passant per Charring Cros on hem vist una botiga de Harry Potter, a Cambridge Circus passem per davant del Palace Theatre que representa Harry Potter and the Cursed Child (HP i el llegat maleït), una obra de teatre escrita per Jack Thome que està basada en una historia de l’autora J.K. Rowing . Va tenir la primera representació el juliol de 2016, es situa dinou anys després de HP i les relíquies de la mort i segueix la vida de HP, empleat del Ministeri de Màgia, i un dels seus fills, Albus Severus Potter.
Hem passat per Trafalgar Square i baixant per Whitehall hem arribat al 10 Downing Street a la City of Westminster perquè volíem veure la casa i lloc de treball del Primer Ministre, però està molt vigilat, l’entrada de la casa queda al fons i només hi poden passar els escollits. En els seus orígens eren tres cases quan al 1.732 el rei George II va donar-les a sir Robert Walpole com agraïment als seus serveis i ell les va acceptar amb la condició de que anés lligat al càrrec de Primer Lord del Tresor i les va unir. La casa no estava en bones condicions i van estar a punt de enderrocar-la varies vegades, però va quedar lligada a grans esdeveniments de l’historia i gradualment la gent va començar a apreciar el seu valor històric. Aquesta casa es el Centre del Govern del Regna Unit. Està prop del Palau de Westminster on hi ha el Parlament del país i del Palau de Buckinghan que es la residencia dels monarques.
Tot seguit hem baixat fins al Palau de Westminster (The Houses of Parliament) que conte dues càmeres, la Càmera dels Lords i la Càmera dels Comuns, però en el palau també hi ha sales de reunions, biblioteques, passadissos, menjadors, bars i gimnasos. El Palau es Patrimoni de la Humanitat per l’Unesco des de 1.987. Va ser inicialment residencia reial, però cap monarca hi ha viscut des del segle XVI. La major part de l’estructura data del segle XIX en que va ser reconstruït després d’un incendi. Es d’estil neogòtic i una de les principals característiques del palau es la Torre del Rellotge que alberga la famosa campana Big Ben. Fa 96 metres i te un gran rellotge a cada una de les seves quatre cares i cinc campanes que repiquen cada quart d’hora. La mes gran i famosa de les campanes es el Big Ben i replica cada hora. La Torre mes alta es la Torre Victòria situada al sur oest amb 98,5 metres i la mes petita es la Torre Central amb 91 metres. També queda una petita torre a la part frontal del palau que conte l’entrada principal a la Càmera dels Comuns a la seva base i es una de les poques parts que queda del palau original de l’època medieval.
Hem travessat el Pont Westminster per tenir una visió completa del Palau des de l’altra banda del riu i realment la visió es magnifica. A més a més, hi ha moltíssima gent per tot arreu i l’altra banda del riu està una mica mes descongestionada.
Ens trobem a l’Eye of London, la Sínia de Londres, la Sínia del Mil·lenni. Es va construir al 1.999. Fa 183 metres d’alçada, 120 metres de diàmetre i te unes góndoles molt grans que semblen de ciència ficció.
Continuant per la vora del riu, pel costat del St. Thomas Hospital, hem vist un mur ple de cors, es un Memorial pels Malalts de Covid, «The National Covid Memorial Wall» que seguim en direcció al Pont de Lambert per on creuem i canviem la vora del riu un altra cop. En aquest pont, l’autobús noctàmbul es cola entre dos autobusos vermells a Harry Potter i el Presoner d’Azkaban. Busquem un lloc per dinar i trobem un restaurant senzill on podem prendre un menjar típic angles, «Jacket Patatoes with Chease and Beens» que està bo i es força contundent.
Després de dinar la Marta i el Joan tornen a casa i la resta anem caminat fins a la Tate Britian que es la Tate original i hi ha la col·lecció nacional d’art britànic del 1.500 a l’actualitat. Va ser inaugurada al 1.897 i dissenyada per Sydney Smith en estil clàssic. Nosaltres hi fem una volta superficial i mentre estem a dins plou amb ganes a l’exterior. Sortint agafem un vaixell just en front del museu amb l’idea de que ens porti a la Tate Modern que està situada a l’antiga Central Elèctrica de Bankside i va ser transformada pels arquitectes suïssos Herzog & De Mauron en galeria d’art. Es va inaugurar l’any 2000 al igual que el Pont del Mil·lenni que hi queda just davant . Es tracta d’un pont penjant, basculant, fet d’acer i només per us de vianants i de bicicletes que uneix la zona de Bankside amb la City. També es conegut com el Pont de l’Ull Ginyat (Winking Eye Bridge) o Pont de l’Ull Parpadejant (Blinking Eye Bridge). Com anècdota comentar que aquest pont es destruït durant l’atac que pateix Londres a mà dels mortífags al començament de Harry Potter i el Príncep Mestís.
El trajecte del vaixell ha estat magnific, la panoràmica ens ha ofert una visió de la ciutat des del riu reveladora i que ens permet conèixer una perspectiva diferent. Hem passat per davant del Palau de Westminster, el Big Ben, l’Eye of London, St. Paul Cathedral, molt gratacels emblemàtics, ponts, …
Quan hem arribat a la Tate Moderm hem vist el magnific edifici en que s’ha convertit la central elèctrica, però hem decidit no baixar i continuar fins a Canary Wharf. Aleshores la barca ha accelerat i ha començat a córrer, el vent ens ha colpejat i el soroll del motor no ens deixava parlar. Ens ha sorprès, però ha estat refrescant.
Quan hem baixat a Canary Wharf ens hem trobat una zona molt agradable, molt moderna, amb edificis molt alts. Aquesta àrea correspon a Isle of Dogs (Illa dels Gossos), està rodejada pel riu Tàmesi i per Índia Docs i l’únic accés terrestre a l’illa es a traves de dos ponts. Es part del districte londinenc Tower Hamlets i part dels Docklands de Londres.
En el mateix moll, només baixa del vaixell, ja ens trobem el Newfoundland (220 m) i el Landmark Pinnacle (233 m), ambdós edificis residencials i aquest últim considerat l’edifici residencial mes alt d’Europa. Més endavant passem pel One Canada Square i la Torre de Canary Wharf i seguint caminant passem pel costat del One Park Drive dels arquitectes Herzog & De Meuron, també residencial. Hem passat per entre molts gratacels, els carrers estaven tranquils, hi havia molt poca gent, suposo que per l’hora del dia, però semblava que caminéssim per una ciutat fantasma. Hem pres un gelat en un dels pocs llocs que hem trobat obert i tot i que volíem arribar a casa caminant finalment hem agafat el DLH. Quan hem arribat a casa hem tingut una grata sorpresa, la Marta ens ha fet el sopar per a tots, uns magnífics espagueti amb carbassó sofregit.