Aquest matí anem a Londa, a la base de l’enorme paret d’un penya-segat on hi ha unes coves tortuoses i fosques que fan imprescindible una llanterna. A l’entrada hi ha fèretres penjats de bastides que es la forma primitiva de fer els enterraments, però també hi ha tao-taos i nínxols que son posteriors. A dintre les coves hi trobem més fèretres i ofrenes dels familiars als seus ancestres, hi han ossos que han deixat de tenir fèretre i estan escampats per tot arreu. Alguns fèretres estan ocupats per varius membres de la mateixa família que es relaciona amb a una antiga costum toraja d’enterrar en la mateixa tomba familiar a les persones que havien viscut sota el mateix sostra. Les coves estan plenes d’aranyes i les pedres son relliscoses, però la curiositat ens fa arribar fins al final, realment som valents. Es diu que a aquestes coves estan sepultats els descendents de Tangdilinoq, cap dels torajas quan van ser expulsats de la regió de Enrekang i es van veure obligats a traslladar-se a les terres altes. Un cop explorades les coves fent un petit passeig fins a un mirador des de on podem veure el gran penya-segat on son les tombes en tot el seu esplendor, veiem els forats del nínxols i algunes taüts que treuen el cap pels forats. Sembla ser que com mes amunt caven el nínxols el difunt pertany a una classe social mes alta.

Fem un petit passeig entre arroses que ja s’ha tornat part de la nostra rutina i això ens ajuda a conèixer la vida diària de la gent del camp. Ja motoritzats parem a comprar regals per oferir als familiars d’un difunt que hi ha a Ke’te Kesu on avui es el primer dia de funeral. El lloc esta ple de construccions temporals (llantan) per allotjar als familiars del difunt. Sembla ser que deixen les construccionsper tota l’època seca, la temporada de funerals, i després les desmunten. A part d’això ka’te kesu ja es famós pels seus bonics tongkones. El difunt d’avui era una persona mes aristocràtica que la del funeral que vam assistir abans d’ahir. Quan hem arribat han passat el difunt des d’un graner al porta fèretres tongkona. Havien deixat un parell de dies el mort al graner perquè s’acomiadés d’aquesta propietat que havia estat seva. Mentre passant el difunt al porta fèretres hi ha un grup d’homes que fa una rotllana i entona un profund cant de lament. Els seus peus es mouen amb discreció esbossant una dansa elegant i sentida que diu adéu al difunt. El lloc esta ple de búfals que son regals de familiars i n’hi ha un d’albí que deu venir de part d’un familiar molt ric.

ka’te kesu te un cementiri important. Hi ha una mica de tot, taüts penjats de bigues, sarcòfags amb cap de búfals pels homes i amb cap de porc per les dones, cases sepulcres, tao-taus i ossos per tot arreu, sense fèretre com ja comença a ser habitual. Passem per davant del taüt on posaran el difunt de la cerimònia d’avui iper davant d’un mausoleu recent on hi ha el tau-tau d’un home dret i el d’una dona asseguda que te una Coca-Cola als peus i que només fa un mes que esta enterrada segons ens explica l’Amos.

Quan tornem del cementiri descobrim que ja han sacrificat un búfal i també ho han fet abans de les dotze. L’animal mort sobre un vasal de sang esta als peus d’una “meat tower” o torre de la carn, però no se quan el repartiran. Anem a una de les terrasses que ens han assignat, però aleshores comença una professo que passeja el mort pel poble amb el porta fèretres i una comitiva que va sota una pesa de roba vermella molt llarga el segueix. De tant en tant sacsegen el fèretre per ajudar a l’esperit del difunt a sortir del cos. Els que porten el fèretre estan molt eufòrics i esvalotats i el deixen a una torre on hi estarà durant els dies que durarà el funeral. Un cop posat el fèretre a la seva torre, un “speaker” comença a explicar les peripècies del difunt a la congregació, es el moment en que nosaltres abandonem el lloc amb discreció.

Anem a dinar a Bolu, a un restaurant molt agradable i tornem a menjar pollastre al bambú (pa’poing) i porc tamarrasau. Després de dinar anem a Marante, al est de Bolu, on hi ha un cementiri dels mes antics, sobre el segle XV. Hi ha tau-taus mes primitius que els que hem vist fins ara, però son molt elegants, molt fins. Sembla ser que en aquest lloc ja hi havia forats naturals a la roca que van aprofitar pels enterraments.

Passem un pont penjant, només pel gust de passar-lo i tornar-lo a passar i una mica mes endavant comencem una passejada plena d’enfrontaments amb búfals, que aquesta tarda estan especialment entremaliats i no ens deixen passar per alguns camins. L’Amos ha de fer mostra de les seves habilitats, però sembla ser que el que mes costa de fer creure es un que esta protegint a la seva cria, cosa que no ens queda altre remei que respectar. Durant el passeig, en un dels petits poblats pels que passem podem entrar en un tongkonan que esta vuit perquè actualment no l’utilitzen com habitatge. Avui en dia molta gent fa servir construccions mes pràctiques per viure que sovint veiem al costat del tongkonans tradicionals, això si, el graner que tenen en front continua mantenint la forma de barca. Acabem la caminada en un gran grup de bambús ple de ratpenats que comencen a despertar i possiblement s’estan arreglant per sortir a menjar fruita. Som a Penanian, al districte de Nanggala, un poblet tradicional toraja quasi desert on només hi viu una parella gran. Hi ha un tongkonan especialment gran i setze graners. Diuen que hi ha talles de soldats, dones occidentals i cotxes però nosaltres no els veiem.

A la nit, a Rantepao, anem a sopar al Restaurant Riman i ens acomiadem de l’Amós.