Sortim de l’hotel a les vuit i anem directes a Arthur’s Pass village, dintre de l’Arthur’s Pass National Park que es troba sobre els Alps Meridionals, entre la regió de West Coast i la de Canterbury, el parc te 99.270 hectàrees i es el quart mes gran del país . Arthur Pass village esta al límit de les dos regions, però pertany a Canterbury. El Pas es diu així en honor a Sir Arthur Dudley Dobson (1841-1934) que va dirigir al primer grup d’europeus a través d’aquest port de muntanya al 1864. Un cap maorí de la West Coast, Tarapuhi, l’havia informat de la presencia d’un pas de muntanya que havia estat utilitzat varies vegades per grups de caça maoris. Primer passem pel Visitor Centre on hi ha una mica de museu, prenem un cafè en una cafeteria pròxima mentre sentim com passa el tren TranzAlpine que fa la ruta Chistchurch-Greymouth i viceversa, i després anem a fer una caminada a les Cascades de l’Olla del Diable (Devil’s Punchbowl Falls). A prop de l’Arthur Pass passem per un túnel d’un sol carril que comparteixen vehicles i tren, realment aquesta gent ho aprofiten tot ben aprofitat.

Després agafem la furgo i fem un bon tros de camí per arribar a Kara Tawhite (Castle Hill) també a la regió de Canterbury, el lloc es de propietat privada i va ser escenari d’algunes fragments del Senyor dels anells. Es un reco màgic on les pedres inciten a trobar semblances i n’hi alguna de pornogràfica. Tornem cap a l’hotel, però abans anem a prendre un cafè a la Cafeteria Bealy, a prop d’Arthur Pass village, on veiem unes estàtues de moas. Els moas (Dinornithidae) són una familia extinta d’aus paleògnats de l’ordre Dinornithiformes. Eren aus no voladores que habitaven a Nova Zelanda. Es coneixen deu espècies de diferents grandàries, des de la petita Eurayapteryx curtus, de la grandària d’un gall, fins a les moas gegantes (Dinornis), que mesuraven prop de 3 metres d’alçada i tenien un pes de 250 kg.

Les moas es van extingir al voltant de l’any 1500, poc després que els primers caçadors maoríes arribessin a les illes; no obstant això, alguns opinen que van existir petits grups de moas fins a finals del segle XVIII o inicis del XIX. De fet, s’explica algun albirament per part de mariners a les ordres de James Cook, i crida l’atenció l’estat de conservació d’algunes plomes d’aquestes aus. Sigui com sigui, abans de l’arribada dels maoríes el nombre de moas havia acusat un considerable descens en l’últim milió d’anys, causat per tres factors: en primer lloc, els períodes glacials, en els quals gairebé tota l’Illa Sud va ser ocupada pel gel; posteriorment, la disminució dels espais coberts de tussok, substituïts per selves i boscos densos a causa de l’augment gradual de la temperatura i la humitat; i, en tercer lloc, l’amenaça de les àguiles d’Haast (Harpagornis moorei), les majors aus de presa conegudes, avui també extintes. Les moas, a diferència d’altres ratites, com l’estruç, l’emú, el casuari o el nyandú, havien perdut completament les ales durant l’evolució, tal com passa amb els kiwis, que es consideren emparentats amb les moas.

Una moa gegant (Dinornis robustus) aconseguia molt tardanament la seva maduresa reproductiva: als deu anys de nascuda. Aquesta demora va facilitar la seva extinció, ja que no es va donar una suficient taxa de reposició davant el ritme amb el qual eren caçades pels maoríes. Les moas s’alimentaven de llavors, fruites, herba i fins i tot branques. Per referir-se a aquestes aus els maoríes usen tant en singular com en plural la paraula moa (sense s final).