Avui ens hem llevat mes tard i he dormit bé. Esmorzen en un bar proper a l’hotel. Agafem el metro i anem cap a Ikebukuro per anar al Complexa Shunshine, on hi ha el Shunshine City i pugem a l’Edifici Shunshine 60, uf!! quan de Shunshine. La major part de l’edifici esta dedicat a oficines, però hi ha alguns restaurants i centres comercials. Des de l’últim pis i la terrassa tenim unes vistes meravelloses i veiem com els gratacels del Nishi Shinjuku sobresurten en el mar d’edificis que entapissen la ciutat. Em fa gracia la silueta de la versió “tokyota” de l’Empire State i fent servir el zoom apreciem el toc modern que li han donat els japonesos. Ens prenen el nostre temps per gaudir del moment i anem a poc a poc mentre donem una volta completa al replà i després pugem a la terrassa. Els lavabos continuen en la línea de sorprendre’ns i aquí a mes a més de tots el complements hi ha una mena de trona per assentar al nen mentre fas pipi. Això ja es el non plus ultra. Me’n adono que la música no es per relaxar-te mentre ets al bany, sinó també per mitigar altres sorolls indesitjables. Quina sofisticació.

Tornem a agafar el metro per anar a Shinjuku, passem entre molts gratacels  per arribar a l’Edifici del Govern Metropolita de Tokyo (1991) de disseny inspirat en les catedrals europees. De fet quan caminem cap a l’ajuntament tinc la sensació d’acostar-me a una Gran Notre Dame moderna . L’edifici te 45 pisos i nosaltres pugem a una de les dues torres, la que es pot visitar. Un cop a dalt aprofitem per dinar a les altures, prenem un menú de sopa, lasanya, postres i cafè. Des de les finestres del restaurant la visió es singular. Estem en una posició competitiva amb els altres edificis que ens envolten, els podem mirar d’igual a igual. Tenim el gust de gaudir del moment mentre mengem.

Som al bell mig del Nishi Shinjuku i estem bordejats de gratacels, la Tokyo Mode Gakuen Cocoon Tower (2008) de 203,65 m i 50 pisos es per a mi la mes original dels grans edificis de Shinjuku que veiem des de la finestra. El Cocoon segueix la tendència arquitectònica de la 30 St Mary Ave (alies “El Pepinillo”) de Londres, de 180 m d’alçada o de la nostre Torre Agbar a Barcelona de 144,44 m d’alçada. L’edifici te fins educatius amb tres formacions especials: Modo Gakuen de Tokyo (Escola de Formació Professional de Moda), HAL Tokyo (Especial Tecnologia i Disseny College) i Shuto Iko (Col·legit Mèdic). Va ser dissenyat per Tange Associates i es un campus vertical que pot acollir a 10.000 estudiants. A part dels edificis mirem la gent que ens envolta i que esta dinant al restaurant, son elegants, pausats i sobretot educats. Em fan sentir bé, em fan sentir tranquil·la. M’agraden.

Després de dinar baixem de la torre i ens trobem un parell de nois fen acrobàcies, un d’ells va tenyit de ros i no es l’únic que he vist amb “look” extravagant, de fet hi ha molts joves amb imatge provocadora o millor dit trencadora. Tornem a agafar el metro per anar a Shibuya, tornem al Labi Shibuya, la botiga que ja van anar ahir a mirar càmeres de fotos i altres tecnologies. Quan sortim comencem un passeig des de la plaça que hi ha a la sortida de l’estació de Shibuya. Saludem un altre vegada al Hachiko i anem cap a Koen-dori, veiem els famosos magatzems Seibu i seguim fins al Yoyogui Park. Busquem joves vestits com els personatges manga, però ens hem de conformar amb alguns ballarins amagats darrere dels murs del parc. El Santuari Maiji Jingo esta tancat i no el podem veure. Passejant per el parc veiem alguns cirerers florits, se’ns fa de nit, ens perdem i ens equivoquem de camí. De fet pensem que ens hi quedarem de per vida en aquest indret de tantes voltes que hi donem. Es molt gran, fa molt fred i estem molt cansats de caminar. Finalment  agafem un metro per anar a Harajuku, on continuem caminant  pel famós carrer Omotesando i veiem totes les grans firmes mundials, algunes de les quals tenen edificis sencers. Quan creuem amb Meiji-dori veiem La Foret, un dels edificis de moda de Harajuku que conte museus, botigues i expositors de diversos dissenyadors. Veiem un noi enorme amb una novia molt petitona.

Tornem a agafar el metro per anar a Roppongi, ens arribem fins el famós creuament i ens mengem uns pastelets al reconegut Café Almond. Ens en adonem que es l’hora de sopar i entrem en una barreja de pub irlandès i tasca espanyola, però quasi tots son nipons, si més no hi ha algun que altre estranger com nosaltres.

De tornada caminem cap a l’hotel, passem per davant del Hard Rock Cafè i parem a fer fotos a la Tokyo Tower amb el trípode i molta calma. Podem apreciar de prop la seva gran similitud amb la Torre Eiffel. Seguint el nostre camí encara tenim una altre sorpresa quan topem amb el Temple Zojoji, des de on queda una imatge molt maca de la Tokyo Tower que il·lumina la teulada del temple. Aquest temple esta situat al Shiba Park, va ser fundat al 1393 per Jodo Shu i el 1598 es va traslladar al seu lloc actual gracies a Ieyasu Tokugawa que va establir en aquest temple el govern de Edo. En el recinte es pot veure una campana enorme que esta entre les tres mes grans que existien en el període Edo i avui en dia es segueix tocant dos cops al dia, per donar l’hora i per purificar les 108 passions (no sabíem que n’hi haguessin tantes). Hi ha una estàtua de la Deessa kannon i moltes petites estàtues de Buda vestides amb robes infantils. Cada una d’elles serveix per a protegir l’anima d’un nen mort abans que els seus pares, son estàtues Jizo i protegeixen l’anima d’aquests nens en el seu camí fins el paradís. Moltes d’elles tenen molins de vent que fan soroll quan es mouen.

En un “24 hours” que hi ha el costat de l’hotel ens comprem una ampolla de Sake per fer una copeta i acabar el dia ben relaxats.

Com a comentari col·lateral ens crida l’atenció com tothom va pendent del seu mòbil, sobretot el metro. Crec que juguen a algun joc o no se que fan, però se’l miren hipnotitzats. La qüestió es que parlar, el que es diu parlar amb el mòbil parlen poc, però mirar-se’l, se’l miren molt.