Divendres, 20 de maig 2016
Aquest matí el Dámaso ha portar croissants i pa “bizcochado” de l’únic forner de El Mocanal que a més a més reparteix a altres pobles, estava boníssim. Sortim a les dotze i anem al Ecomuseo de Guinea a La Frontera, ens emportem a la Noelia, una de les filles de la Tita i el Juan Luis. Ens comprem un Passaport cada un perquè així ens sortirà mes econòmic fer totes les visites que volem fer per l’illa durant aquesta setmana.
Sembla ser que fa uns 100 milions d’anys els fons de l’oceà es va començar a bombar per la pressió del mantell terrestre que va acabar trencant l’escorça i formant una estrella de tres puntes i donant forma a aquesta illa. Per les escletxes va fluir el magma en diferents erupcions i apilaments aixecant-se per finalment emergir de l’oceà i així es va anar construint l’arquitectura de l’illa. Fa tan sols 50.000 anys es va produir un fenomen natural molt violent i devastador. Un lliscament brusc, possiblement secundari a un tremolor sísmic, va trencar un gran tros de l’illa i va aparèixer l’impressionant amfiteatre del Vall de El Golfo. Es creu que això va desencadenar un tsunami que deuria superar els 100 metres d’alçada i possiblement els seus efectes arribessin a les costes americanes. El poblat de Guinea que avui visitem es troba en aquesta vall. Primer entrem en un dels tubs volcànics o juaclos que es trobem sota el poblat. Es espectacular, anem fins a una mena de bombolla subterrània i sortim per un altra tub. Aquestes estructures ja eren utilitzades pels bimbatxes per viure tan ells com els seus animals. Amb l’arribada dels colonitzadors els habitatges van passar a la superfície, però es van utilitzar els tubs i les bombolles volcàniques com a bodegues per la seva bona climatització i pels animals. Alguns tubs es van dividir en murs de pedra per ser utilitzats per a diferents famílies. La procedència del nom de Guinea no esta confirmada, podria estar relacionada amb la tracta d’esclaus africans procedents de Guinea o amb la moneda anglesa guinea que va ser introduïda a l’illa per comerciants anglesos de vi. El poblat va estar habitat fins passada la mitat del segle passat i en la nostra visita veiem tan els habitatges com els utensilis que feien servir. Podem observar l’arquitectura tradicional ferrenya feta amb materials senzill i maximitzant els recursos, hi ha cases, patis, aljubs, horts i corrals destinats als animals. Passegem per caminets molt agradables entre les cases que ens deparen sorpreses quan obrim les seves portes perquè estan plenes d’objectes del passat que volen mostrar-nos com era la vida quotidiana. Estan plenes d’objectes curiosos que capten la nostra atenció.
Abans de recorre el Poblat de Guinea havien vist allà mateix el “Centro de Recuperación del Lagarto Gigante de El Hierro” on recuperen el Galliota simonyi, que es troba entre els cinc rèptils amb mes risc d’extinció del mon. Fins el 1974 es creia extingit quan un pastor va descobrir uns exemplars a la Fuga de Gorreta. A l’actualitat ja s’han tornat a introduir alguns exemplars a llocs on s’havien trobat indicis de la seva existència. Fem una visita guiada entre els diferents exemplar que estan criant i son molt interessats les explicacions que ens dona la guia. El llangardaix gegant esta realment extingit, aquest fa uns 40-50 cms i si que sembla que s’està recuperant.
Al migdia anem a dinar a La Frontera, al Restaurant El Guanche on hem menjat peto, un peix que ens ha recomanat el Dámaso, la Noelia ha menjat pollastre empanat i la Berta pa i mantega perqué no li agrada quasi res i esta menjant molt malament. Entren a la Parròquia de Ntra. Sra. de la Candelaria que te el campanar separat de l’edifici principal i situat en un promontori de cendres vermelles volcàniques.
Després anem fins a La Maceta, unes piscines artificials arreglades per poder-se banyar, nosaltres només ens hem mullat una mica els peus i ens hem pres un cafè en un “xiringuito” de fusta que hi ha al començament d’un camí de ronda que hem dit que potser farem un d’aquest dies. Les nenes s’han pres un gelat. S’estava molt be en aquesta terrassa mirant el mar salvatge que ens envoltava.
De tornada a casa hem parat a Guarazoca, municipi de Valverde per veure el Mirador de la Peña inaugurat el 17 de juny de 1989 i dissenyat per César Manrique que a part de tenir un magnífic restaurant ofereix molt bones vistes de la vall del Golf. Una mica mes endavant parem a una cooperativa per comprar vi, cerveses, plàtans, iogurts, llaunes i que se jo. Un cop a El Mocanal hem descansat una mica i a tres quarts de vuit hem anat fins a San Andrés per sentir el concert del “Cuarteto de Cuerdas Ornati y Clarinete” amb un programa molt suggerent a l’Església de San Andrés. Ha estat magnífic i la Berta ha aguantat una bona estona, però no ha pogut arribar al final. Nosaltres dues hem fet una estona de parc mentre els altres acabaven de sentir el concert.
