Dublín, dimarts 3 de juliol de 2018

Hem esmorzat i hem sortit amb la intenció d’anar a buscar al Tram a la sortida del port, però ja m’he animat i hem anat per la Mayor Street fins al centre de la ciutat caminant perquè només eren tres parades mes i la Berta va en cotxet i per tant no es queixa. He fet mes o menys el que ens havíem proposat que era fer el sud del riu Liffey. Hem arribat caminant fins a la Custom House (1791), un bonic edifici que dona al costat nord del riu amb una façana dissenyada per James Gondon com a duanes del port de Dublin. Es tracta d’un edifici neoclàssic decorat amb 14 caps que simbolitzen els rius irlandesos. L’edifici es va cremar durant la guerra de la independència al 1921, però actualment esta reconstruït i hi ha oficines governamentals. L’edifici Four Courts també es l’obra mestre de James Gordon, es troba a la mateixa bora del riu però mes al centre i es la seu de la Cort Suprema d’Irlanda, l’Alt Tribunal d’Irlanda i el Tribunal de Circuit d’Irlanda. Es el principal edifici de justícia de la República d’Irlanda.

De la Custon House hem anat fins a la National Gallery of Ireland i només entrar hem anat al bany i allà m’he trobat una bossa amb un passaport i ja no he mirat més i l’he portada a Recepció on s’han sorprès gratament del meu gest. La col·lecció de la Gallery va des de l’Edat Mitjana fins al s. XX. El museu va ser dissenyat per Francis Fowke (1823-1864) i es va inaugurar al 1864, però ha tingut moltes renovacions i s’han anat afegint sales, la ultima, l’ala Millennium, al 2002 que va augmentar considerablement l’espai de les exposicions. Anant amb la Berta només podem fer un recorregut alegre per les sales, sense poder aprofundir, però la bellesa es la bellesa i alguna cosa queda, si mes no, estic segura que l’aire que es respira en aquestes sales entra dins nostre i omple alhora els nostres pulmons i el nostre esperit.

Tot sortint i només uns passos mes enllà entrem al National History Museum, conegut col·loquialment con el Zoo Mort i allà la Berta ha al·lucinant amb els animals embalsamats, els esquelets, les papallones, els ratpenats, els insectes i altres sorpreses. Es un dels museus mes antics d’Irlanda. Han passat mes de 150 anys des de que va ser inaugurat pel carismàtic explorador escosses David Livingstone i tot i que pot semblar una mica lúgubre hem de pensar en el moment en que es va crear, la mentalitat i el criteri científic de l’època que ferien impossible que avui es realitzes.

El National Museum of Ireland esta distribuït en tres edificis diferents, el National History Museum que ja hem vist, al Decorative Arts and History amb col·leccions de roba i joies que no veurem i el dedicat a l’Arqueologia i Historia a la Secció de Kildare Street que si que veiem, es una meravella que desgraciadament hem hagut de fer amb la directa posada perquè la Berta te els seus límits.

Tot sortint hem anat al Trinity College, la institució educativa mes famosa de Dublín que, fundada al s. XVI, ha tingut alumnes il·lustres. Antigament formava part del priorat de All Hallows, però avui en dia esta rodejada pel bullici de la ciutat, tot i que en el seu interior s’hi troba una mica de pau. Hi ha cua per entrar a l’antiga biblioteca (1732) que destaca pel magnífic Long Room, una sala de 64 m de llarg amb dos fileres d’antigues estanteries de roure que contenen mes de 200.000 libres y una volta de canyó que es va afegir el 1860. He sentit a dir que va servir d’inspiració a la pel·lícula de Harry Potter. També hi ha el Llibre de kells, el Gran evangeli de Sant Columba, que es un manuscrit fet per monjos celtes cap a l’any 800 a Kells, un poble d’Irlanda.

He portat a la Berta a la Science Gallery que hi ha en un dels edificis del Trinity perquè la guia deia que era un lloc maco per als nens, però ens ha decebut bastant. Després d’això la Berta ha menjat una mica i s’ha quedat adormida. Jo també he dinat assentada a la gespa del Trinity College, sota l’ombra d’un arbre en una zona plena de gent estesa sobre la gespa menjant, descansant o prenen el sol. S’hi estava molt be.

El 1592 la reina Isabel va fundar el Trinity i es va construir en un solar del monestir agustí de All Hallows inspirat en les universitats d’Oxford i Cambridge. Tenia l’objectiu de proporcionar als joves protestants una alternativa a les universitats europees on podien ser influïts pels catòlics i tot i que les restriccions religioses es van abolir al 1793 l’empremta anglicana es va mantenir molt mes.

Amb la Berta adormida he estat mirant alguna tenda perquè se m’han trencat les sandàlies de treking i me’n he comprat unes que no son de treking però son molt còmodes. Tot passejant he passat per la Estàtua de Molly Malone, la famosa peixatera, probablement fictícia, de l’himne no oficial d’Irlanda on la bonica peixatera anava cridant pels carrers “escopinyes i musclos vius”. Se li atribueix una doble vida, peixatera de dia, prostituta de nit i un final trist perquè va morir jova per unes febres al carrer. L’estàtua, que te els pits mes clars, possiblement degut als “profanadors d’estàtues” que l`han manotejat, esta davant de l’antic Temple de Sant Andreu que actualment acull el Dublín Tourism Centre. He anat a Grafton street, considerada un dels principals carrers comercials de vianants de la ciutat, ple de musics i venedors i hem passat per davant de Powerscourts Townhouse, un magnífic edifici dissenyat al 1771 per Robert Mack, però les escales no m’han deixat entrar en cotxet. De passada he vist l’Església de Santa Anna (St’Ann’s Church) fundada al s. XVIII, estil barroc, però la façana amb modificacions del s. XIX. L’interior es georgià amb algunes característiques típiques de l’arquitectura irlandesa. Te finestres amb vitralls victorians i com a data anecdòtica saber que aquí va ser batejat Oscar Wilde. Després he tirat cap la zona de Temple Bar i cap al Dublín Castle que data de 1204, va servir de seu del govern anglès i va ser símbol de la dominació anglesa fins a 1922 que va ser entregat a l’Estat Lliure Irlandès. Actualment te una utilitat principalment cerimonial i els visitants poden recórrer les dependències oficials i passejar pels patis i museus. Nosaltres hi arribem massa tard per veure’l en calma i només veiem els jardins. Sortint hem passat pel City Hall (Ajuntament) construït per Thomas Cooley (1779) en estil neoclàssic. Va ser originalment dissenyat com a seu de la Borsa, però els fets polítics del s. XIX van canviar el seu us. Seguim camí i anem cap a les dos catedrals principals de la capital d’aquest país profundament catòlic i ambdues pertanyen a la Església Protestant d’Irlanda. Primer trobem la Christ Church Cathedral alçada al 1172 per Strongbow en el mateix lloc que hi havia hagut una església vikinga de fusta. Va passar a formar part de la l’Església Protestant durant la Reforma junt a St Patrick’s Cathedral que segons la tradició ocupa els espais on Sant Patrici va batejar als conversos natius al 450 d.C. Originàriament era de fusta i al 1190 es va reconstruir en pedra. Es l’església mes gran de l’illa, però no es considera un prodigi arquitectònic. Es d’estil gòtic. En algun moment li he promès a la Berta que aniríem al parc i per fer-la contenta hem anat fins a St. Stephens Green Parc que es un parc magnífic del que hem gaudit les dues. Estava ple de gent i ens hem trobat amb un espai especialment dissenyat per a nens on s’ha gronxat i ha pujat per les construccions de fustes i cordes. S’ho ha passat molt be. Un altre racó del parc estava ple d’ànecs i certament es un lloc molt agradable i relaxant.

Hem tornat al vaixell caminant passant pel Custom House Quay i el North Wall Quay que son la vorera nord del riu Liffey i porten al mar. Hem vist el vaixell Jeanie Johnston on es fan representacions tan a port com navegant sobre la emigració del segle XIX i que es una replica d’un buc construït originàriament a Quebec, Canada, al 1847. També hem vist el pont per vianants Sean O’Casey i el pont Samuel Beckett dissenyat per Santiago Calatrava i situat a la zona del Docklands. La forma dels pals i els cables d’aquest pont es diu que evoquen la imatge d’una arpa estirada a la vorera i l’arpa celta es el símbol nacional d’Irlanda. En aquesta àrea m’ha agradat especialment el Convention Centre amb una forma molt característica, va ser dissenyat per l’arquitecte americà-irlandès Kevin Roche i es va obrir al 2010.

Un cop al vaixell hem anat a veure el Show Folcloric “The Gael’s. A Float Show” on hi havia un grup cantant cançons i un parell de noies i un noi ballant la dansa típica. M’ha impactat especialment com llançaven les cames en uns moviments molt particulars i el soroll de la fusta de les seves sabates sobre l’escenari amb aquest moviment