Desprès de dos dies i mig voltant pel paradís que és Disneyland, semblava que el dia seria de descans total per com teníem el cos. Però a Los Angeles fa falta el cotxe per a tot. Perquè no hi donem una volta a veure on ens porta?

Ja no recordava com era el tràfic d’aquesta ciutat. Sorpren molt que totes les autopiste tinguin cinc o sis carrils i peràcticament totes estiguin col·lapsades. Com a exemple, fer un trajecte de 23km he tardat 1 hora i 30 minuts. Tota una odisea de canvis de carrils inclosa. Un cop superada la primera prova, el recorregut ens ha porta per Sunset Boulevard, Hollywood Boulevard i Rodeo Drive a Beverly Hills.

Finalment, però, el cotxe s’ha aturat en un parking sota el Dolby Theater i tocava fer una passejada sobre les estrelles del Hollywood Boulevard, avarrotat de gent i amb moltes botiguetes de souvenirs. Moltes més de les que recordo de fa deu anys quan ho vaig visitar per segona vegada. La calor i la gentada, ens han fet fugir de la zona i hem descobert una nova sucursal de la Amoeba Music. Aquest cop si, la botiga és espectacular, no com la de San Francisco. He trobat de tot però desprès he pensat que els preus tampoc són tan barats com el que esperava. La conclusió de la visita és que Internet ha fet molt de mal a tothom i ja pots comprar-te una joia inèdita que has trobat a Los Angeles, ara aquesta joia la pots trobar on vulguis. Coses de la globalització.

Sortint de la botiga, el paissatge ens recordava que hi ha unes lletres que s’han de visitar si pases per Hollywood. Cap a la muntanya hem marxat. Un cop allà, el imponent Observatori Griffith ha dit la seva i s’ha posicionat com la següent visita del dia. L’anècdota ha estat que “El Periodico de Catalunya” informava que la caca dels astronautes produïa estrelles “fugaces” i he agafat el telescopi amb la il·lusió de veure caca a l’espai…No hi ha hagut sort perquè la cua del Observatori era immensa (és un museu gratuït, normal).

Així hem arribat al final del dia, morts i enterrats, demà platgeta i descansar…o no.