El Camí de Tokaido

Ens llevem sobre les set, marxem de l’hotel amb l’equipatge, passem per recepció per acomiadar-nos i anem a esmorzar al mateix bar que abans d’ahir, no gaire lluny de l’hotel. Es un dia gris, plou. El carrer ple de paraigües ens dona una bonica imatge. Després agafem el JR fins a l’estació de Tokyo on canviem diners i també ens surt a 110 yens/euro com el canvi que havíem tingut abans del viatge.

Prenem el tren fins a Odawara i allà, a la mateixa estació, comprem un bitllet combinat de bus, tren, ferrocarrils, telefèrics, etc per moure’ns per la zona de Hakone, tal com ens havia aconsellat el treballador de JR a l’Aeroport de Narita el primer dia quan varem recollir el nostre passi. Amb aquest bitllet combinat prenem un tren que no es del JR fins a Hakone-Yumoto Station i allà un bus que ens deixa  a la porta del nostre hotel, la parada es Hakone Hotel (entre Hakone Sekisho-ato i Hakone-machi). Neva intensament i el camí esta totalment blanc, el bus ha estat parat molta estona a la carretera per problemes de transit. L’hotel es molt maco, però no podem anar a l’habitació fins a les dues.

Deixem les maletes a recepció i anem a donar una volta per l’Onshi Hakone Park, passen per bonics camins nevats i arribem al Lakeside Observation Building. Des del balco del segon pis hi ha una bona vista del llac Ashinoko (Ashi) i si fes un dia clar veuríem el  Fuji. L’edifici conte documents relacionats amb el Palau Hakone. EL Ministeri de la Casa Imperial va escollir aquest lloc per construir un palau de vacances que servis per estiuejar a els membres de la família imperial i els hostes estrangers. Al 1884 van comprar 163.000 metres quadrats de terra i es va començar la construcció del palau, que consistia en edificis japonesos i edificis del estil de l’oest; i va ser completat el 19 de juliol de 1886. Les estructures van ser danyades pel terratrèmol de Kanto de 1923 i un altre cop per el terratrèmol de Nord Ito al 1930. Es va planificar la reconstrucció, però aleshores el Japó va entrar a la Segona Guerra Mundial. Quan es va acabar la guerra la família imperial va donar la terra a la Prefectura de Kanagawa al 18 de març de 1946 i aquesta va obrir les terres al públic com el Parc Onshi Hakone-Koen.

Després de la passejada dinem al Restaurant Hakone Akakura, molt japonès, amb línees rectes i poques floritures, molt agradable. La cuina esta ben feta, amb bons sabors. Hi dinem sols, tot el restaurant es per a nosaltres. Deu ser per l’hora perquè esta tot molt bo i es mereixem un ple absolut.

Tornem a l’hotel per prendre posició de l’habitació, i quina habitació, fantàstica, amb vistes al llac amb un jardí blanc immaculat per la neu que va caient. Ens regalen unes sals de bany perquè ens relaxem, però nosaltres volem continuar explorant les rodalies i anem a prendre el vaixell pirata per donar una volta pel llac. Des de el vaixell veiem el Santuari Hakone-Jinja amb el seu gran torii vermell dintre el llac. Es un santuari sintoista fundat l’any 750 per Mangan (720?-816).

Quan arribem a Hakone-Moto hi ha una boira baixa cada cop mes intensa i baixem del vaixell. En un ambient de total irrealitat per la boira, entren a una botiga d’artesania Yoseki i l’August es fira. El Yoseki es una mena de mosaic de fustes que es fa agafant grans arbres i arrels de diferents colors i variades textures. Aquest retalls s’enganxen i formen patrons de figures geomètriques, es tallen làmines fines i es fan caixes i altres objectes d’artesania, finalment es laca i es poleix per donar un bon acabat. M’agraden molt els dissenys i em semblen molt originals. Un cop fetes les compres volent prendre un te, però son les cinc i la casa de te ja esta a punt de tancar.  Entrem en un supermercat i comprem sushi i cafè soluble per esmorzar demà. Tornem a l’hotel pel Sugi-Mamiki, l’antic passeig  que va des de Hakone-Moto fins a Hakone-Machi bordejat per cedres que van ser plantats fa mes de 360 anys.

Passem per la Barrera de Hakone (Hakone Sekishoato), el lloc de control per interceptar als viatges que anaven per l’antic camí de Tokaido entre Kyoto i Edo. Entre 1619 i 1869 va ser la duana del shogunat de Tokugawa entre Edo i la resta del Japó. El lloc de control que hi ha avui en dia es una reproducció.

Tornem a l’hotel, mirem fotos i ens relaxem. Desprès anem a sopar peix cru a un restaurant que tenim davant de l’hotel. Neva intensament i les nostres petjades queden marcades sobre el terra blanc. La llum de la tarda transforma màgicament  les línees modernes de l’hotel i apareix un castell que ens trasllada al passat. El sopar esta deliciós, un altre cop estem sols al restaurant i la mestressa del local ens a serveix com hostes d’honor. La taula esta guarnida amb objectes yoseki i les amplies finestres ens deixen veure com la neu continua entapissant el terra.

L’hotel disposa d’un oncen i te horaris per homes i per dones. Quan tornem de sopar em poso la formosa bata de l’hotel i me’n vaig a fer un bany. Hi ha una gran banyera rectangular  amb bombolles i l’aigua molt calenta. Al voltant hi ha miralls i xampús de tota mena i cremes suavitzants. Esta ple de dones rentant-se el cabell, posant-se cremes o amb la mirada perduda dintre l’aigua. Una boira densa omple l’atmosfera donant-nos intimitat a cada una de nosaltres i alhora fen-nos sentir acompanyades. M’agrada molt aquesta imatge, aquesta nuesa elegant de les japoneses, aquesta pau delicada que desprenen, aquesta sensació del meu propi cos despullat, sentin-me formant part d’aquest conjunt harmoniós que em captiva i m’absorbeix. Al costat hi ha una petita porta que condueix a una altre banyera rodona, també d’aigua calenta, però amb el sostre obert per on hi entra la neu que encara va caient, el contrast es estimulant. Passo d’una banyera a l’altre unes quantes vegades abans de torna a l’habitació. Després es l’hora dels homes i l’August se’n va a compartir el moment del bany.

La metamorfosi que sofreix el oncen per que hi entren els homes afecta tant a les cremes, que es transformen en maquinetes d’afaitar, com a les persones, que, lluny de perdre la mirada, van per feina. Ens rentem el cos asseguts en un tamboret molt baix, d’ escassament un pam, certament incòmode per cossos occidentals. A base de fregar amb una tovalloleta, ens traiem la suor del dia (no es que el dia hagi propiciat massa suar!). Després del ritual de la neteja integral, el bany a la piscina rectangular, penetrant de mica en mica cada cop a la part més calenta, fins que la pell, de tanta escalfor, surt tant vermella com suau. Segueix nevant al jacuzzi a cel obert. Tanco els ulls, aixeco la mirada cap aquell cel que un altre dia tenia estrelles i, mentre el cos és submergit a una aigua quasi bullent, deixo que els flocs de neu es fonguin sobre la meva cara. Sempre hi ha un primer cop per a tot. Potser un altre dia ho tornaré a repetir, però segur que  mai més tornaré a sentir una sensació semblant.

El que la Fina va sentir a l’onzen acompanyada de desconegudes dones de mirada perduda entre la broma, s’assembla molt a la sensació d’intimitat compartida que jo vaig sentir quan una gèlida atmosfera es clavava a la cara i el cos era en un remull roent.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada