browser icon
You are using an insecure version of your web browser. Please update your browser!
Using an outdated browser makes your computer unsafe. For a safer, faster, more enjoyable user experience, please update your browser today or try a newer browser.

El País Toraja

Publicat per el 10 setembre 2012

Tot i que Toraja deriva de la paraula bugi “toriaja” que vol dir il·lús i ordinari, els toraja estan molt orgullosos de ser torajas. Aquesta cultura va sobreviure durant segles als bugis, però el 1905 els holandesos van inicia una cruenta campanya que va acabar amb la majoria de cerimònies toraja  exceptuant els ritus mortuoris. La majoria dels toraja son protestants, però hi ha musulmans, catòlics i d’altres religions, totes sense perdre els substrat animista que no han pogut eliminar.

La llegenda diu que els ancestres dels toraja van arribar en barca des  del continent, van pujar pel riu Sungai i van poblar aquesta regió. Les cases tradicionals, anomenades tongkonan, podrien tenir relació amb aquestes barques per la seva forma. Ara bé, hi ha qui suggereix que els sostres d’aquestes cases representen las banyes d’un búfal. A més a més col.loquen banyes de búfal a les façanes de les cases i com mes n’hi hagi a la vista, mes elevat es l’ estatus social de la casa. Aquí el búfal es símbol de riquesa i poder. S’ha de pensar que els búfals albins poden costar mes de 8.000 euros.

Quan algú es mort diuen que esta malalt i  aleshores el difunt passa a ocupar una habitació de la vivenda on s’hi estarà fins que tot estigui a punt per l’enterrament, i poden passar mesos. Es fan servir una sèrie de mecanismes  per conservar el cadàver, antigament feien servir diverses herbes, però actualment s’acostumen a decantar pel formol. La cerimònia d’enterrament s’anomena tomate (funeral, literalment “difunt”) i es celebra durant l’estació seca de juliol a setembre. Es pot trigar mes depenent de que els familiar puguin assistir a la cerimònia o de les condicions econòmiques en que es trobaven en el moment de la mort. Sigui com sigui son unes despeses molt quantioses i algunes famílies s’arruïnen. Maten búfals i porcs a dojo perquè si el difunt queda satisfet protegirà i donarà sort a la família. Els funerals acostumant a durar varius dies i hi ha molts convidats (cents, mils).

Un cop acabades les cerimònies es porta el fèretre als penya-segats on s’hi ha excavat la roca o a la casa sepulcre. S’acostuma a enterrar el mort amb les seves pertinències i es posa un tau-tau (estàtua funerària) que representa al difunt procurant que la talla li guardi semblança. Tau vol dir  persona pels toraja i tau-tau estàtua. Actualment hi ha  moltes tombés on s’utilitzen fotografies en lloc de tau-taus.

El conjunt de creences animistes es l’Aluk que es pot traduir com camí. L’Aluk To Dolo (El camí dels ancestres) son les creences dels animistes mes purs, els que no s’han barrejat amb el protestantisme, cristianisme o qualsevol altre religió.

Dons bé, sabent tot això avui per començar anem a Lemo, la zona funerària mes coneguda de Tana Toraja. Veiem un penya-segat excavat amb múltiples tombes i algunes balconades plenes de tau-taus. A la base hi ha un parell de porta-fèretres que sembla ser que deixen allà fins la seva destrucció. Hi ha moltes tombes que tenen la porta trancada i es poden veure restes de difunts, però la qüestió es que arreglar-les implica fer una cerimònia i gastar diners. Contemplem diversos grups de tombes mentre donem una volta pels arroses que a mes a mes de ser productius  son molt macos.

Vist això anem a veure una cerimònia mortuòria a Lapadan, no gaire lluny de Lemo. Pel camí comprem regals per no anar al funeral amb les mans buides, els hi portem tabac i sucre. Ells ens donen un compartiment, una terrassa on ens conviden a te o cafè i pastes, que francament estan boníssimes, el que no  m’agrada es el te perquè te’l donen amb sucre i per al meu gust es massa dolç. Veiem com maten a varius porcs i a un búfal que curiosament el maten abans de les dotze, cosa poc habitual. Immediatament després de morts els animals els comencen a esquarterar i a repartir per menjar. Alguns trossos els cuinen  posant-los dintre de grossos troncs de bambú i després al foc, es una manera de guisar típica de la regió i s’anomena “pa’ poing”. També veiem com arriben alguns familiars en comitiva i presenten els seus respectes. Avui es el primer dia de cerimònies i aquesta es una família de classe mitja. El mort que encara es a casa, a la casa que han marcat amb el número 1, va morir fa tres o quatre mesos i li van injectar formol perquè es conserves.

Després de passar-nos una bona estona entre els familiars i coneguts del difunt anem a dinar al Restaurant Panorama a Makale. Mengem carn de pollastre embotida en un tronc de bambú (pa’poing) i porc tamarrassan que es amb salsa negre, ambdues coses típiques de la regió.

Després de dinar anem a les afores de Sangalla a veure un lloc on enterren els bebès, es tracte d’un arbre on enterren els nens que encara no els hi han sortit les dents de llet, fan un forat al tronc de l’arbre i hi posen el nen perquè segueixi creixent amb la natura. Tapen els forats amb fustes i si hi posen quatre claus es que son de classe mitjana, si en posen ses son de classe alta. Aquest arbre es un tara o un kambiran, no em queda clar, però també els enterren en els cabayan i en els sarapum. Antigament el pare era l’encarregat de portar el nen i la mare es quedava a casa perquè es considerava que era massa dolorós per a ella. En aquest arbre es va enterrar l’últim nen al 1950.

Anem caminant fins a Tampaigallo, a una cova on veiem una manera d’enterrar els difunts mes primitiva, deixaven els fèretres com penjats a la cova i com que evidentment es van degradant també veiem calaveres i ossos de diferents parts del cos que s’han quedat sense fèretre i ara estan disseminats per la cova. Hi ha tao-taos en alguns punts de la cova que serien posteriors. Per les rodalies també veiem cases sepulcre, algunes amb forma de tongkonan.

Tornem a Sangalla i continuem fins a Pagatore on fem una caminada molt maca d’una horeta pels arroses. Veiem un nen netejant el seu búfal amb molta dedicació, d’altres pescant, alguns amaguen la seva timidesa sota les rialles, una dona ens somriu mentre esta agafant arròs del planter i es va  fen farcellets, possiblement per plantar-los demà al camp. Es un passeig ple de vida. Un cop a Rantepao anem a sopar al Restaurant Aras i molts optem pel búfal com a plat peculiar i en consonància amb la regió.


 

Deixa un comentari

Connecta amb:

L'adreça electrònica no es publicarà

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>

Puja a l'inici de la pàgina