El Camí de la Filosofia

Ens llevem a les set i anem a esmorzar a l’estació de tren, un cafè expresso Illy molt bo i unes pastes de la botiga del costat. Després agafem l’autobús 203 per anar al Palau Imperial (Kyoto Gosho). Hi arribem una mica justos, a les 9:40. S’hi ha d’arribar com a màxim 20 minuts abans de les deu que es l’hora que comença la visita al matí, perquè s’ha d’omplir una fulla demanant la visita. Com a contrapartida l’entrada es gratuïta. Tenim un guia suplent que no parla gaire bé l’anglès i va llegint l’ informació. La visita al recinte es fa a través dels jardins des de on anem veien els edificis i gaudim del mateix jardí.

El Palau Imperial inicial data del 794 i es va reconstruir en repetides ocasions després de ser destruït en diversos incendis. La construcció actual te una localització diferent, es mes petit que l’original i es del 1855. Te una arquitectura senzilla, però imponent i encara es fa servir per l’entronització del nou emperador i altres cerimònies. Kyoto va ser la capital del Japó al voltant de 1.000 anys.

Nosaltres entrem per la Porta Seishomon i en una sala d’espera ens passen una pel·lícula i podem deixar les nostres coses en una taquilla. Bordejant els edificis per fora passem per davant de l’Okurumayose, l’entrada que es feia servir per les visites oficials dels cortesans que se’ls hi havia atorgat el permís per entrar al recinte del palau. Seguim amb el Shodaibunoma, la sala d’espera dels cortesans en visita oficial. Son tres habitacions anomenades segons els dibuixos de les portes corredores: l’habitació dels tigres, la de les grues (“grullas”) i la de les cireres. Els cortesans esperaven en habitacions diferents depenent del seu rang.

Des de les Portes Gakkamon, Jomeimon i Nikkamon podem veure el Shishinden, però no podem entrar-hi. El Shishinden va ser reconstruït al 1855, es el símbol del Palau Imperial de Kyoto i es l’edifici mes important de aquest complexa. Es fa servir per cerimònies transcendents com l’entronització. Esta construït totalment en fusta i te el disseny arquitectònic de irimoya (sostre de quatre i dos aigües) i terra sobrealçat. Al costat de les escales de la entrada te un cirerer a l’est i un taronger tachibana al oest que tenen una funció important a les cerimònies.

El Seiryoden va ser la residencia del emperador abans de que es construís l’Otsunegoten. Esta fet en el tradicional estil shinden com el Shishinden, però el terra es mes baix. L’edifici te moltes particions interiors fen-lo mes apropiat per la vida diària com a residencia. L’Otsunegoten  es d’estil shoin, es va construir al segle XVI quant el Palau Imperial va ser restaurat i es va convertir en la residencia habitual de l’Emperador. Des de aleshores hi van viure els Emperadors fins que la capital va ser transferida a Tokyo el 1869.  El Kogosho es feia servir en ocasions quant l’Emperador rebia els Shoguns o els Daimyos. El Jardí Oikeniwa es molt maco, te un estany amb un pont anomenat Keyakibashi en forma d’arc i molts arbres.

Anem seguin el nostre guia poc experimentat fins que ens torna al “waiting room”. Recollim les nostres coses i anem a buscar l’autobús (203 o 102) per anar al Temple Ginkaku-ji (Temple de Plata) fet construir per el Xogum Ashikaga Yoshimasa al 1482 com a vil·la campestre. Al volia recobrir de plata per fer una cosa similar al Kinkaku-ji (Temple Daurat) construït per el seu avi Yoshimitsu, però es van acabar el diners i l’ edifici no es va poder cobrir de pa de plata. Després de la mort de Yoshimasa la vil·la es va convertir en un temple. S’entra al recinte passant per un impressionat passadís d’alts esbarzers i tens la sensació que estàs en un laberint. El Kannon-den (Ginkaku) es un edifici amb una planta baixa (Shinku-den) construïda en estil shoin, l’estil de les residencies tradicionals japoneses, i un segon pis (Cho-onkaku) estil temple xinés. Una au fènix a la teulada que mira constantment a l’est guarda el Ginkaku. El temple esta dedicat a Kannonbosatsu, la Deessa de la Misericòrdia. El Togo-go, un altre edifici construït en el vell estil shoin amb un pis estil irimoya i una teulada de xiprer japonès, es la casa de te mes antiga del Japó i es considera el prototip de totes les altres. El jardí va ser dissenyat pel gran paisatgista Soami. Hi trobem un con d’arena blanca i sorra meticulosament rasclada, sembla ser que simbolitzen una muntanya i un llac. Seguim una senda plena de raconets que ens porta fins dalt de la colina des d’ on tenim una vista esplèndida del recinte i de la ciutat.

A la entrada de aquest temple ens hem trobat a la parella d’holandesos que van conèixer mentre fèiem el Camí de Nakasendo i ens els hem anat creuant durant la visita. El mon es molt petit o tots els turistes anem als mateixos llocs. Sortint del recinte, mengem una sopa en un senzill restaurantet de fusta i agafem el Camí de la Filosofia (Tetsugaku-no-michi) que va des de el temple Ginkaku-ji al nord fins al Temple Nazen-ji al sud. Es un passeig d’un kilòmetre que segueix un canal bordejat per antigues cases de fusta i alguns temples. Els arbres estan despullats de fulles en aquesta època, però no crec que els cirerers trigin a florir.

Caminem a ritme pausat mirant alguna que altre tendeta fins arribar al Temple Eikando Zenrin-ji. Aquest temple va ser fundat al 855 pel monjo Shinsho amb el non de Zenrin-ji i va canviar el seu nom per Eikando al s.XI per honrà al monjo Eikan. A finals del període Heian, l‘abat Yokan (1033-1111) conegut normalment com Eikan va ser nombrat sacerdot suprem i va expandir molt el temple. Eikan entonava el Nembutsu 60.000 vegades al dia i feia molts esforços per ajudar a la gent pobre. Va rebre el respecta de molta gent i per això Zenrin-ji es va passar a dir Eikando. Recitar i cantar el Nembutsu es la practica principal del budisme Shin. Namu Amida Butsu es la versió japonesa de Namo Amitabba Buddhaya del sànscrit, que vol dir “prenc refugi (confio) en el Buda de la Vida i de la Llum incommensurables”. La paraula Nembutsu es Buda en japonès i el Nembutsu es una oració viva, essencial, procedent d’Amida, que permet que visquem  veritablement feliços, transformant la nostra confusió i patiment en el nostre potencial veritable com a essers humans autèntics i espirituals. Dons bé, al sud del recinte hi destaca la sala Amida-do amb l’ imatge de Mikaeri Amida (Buda mirant al costat) que te llegenda. El mite diu que, quant Eikan tenia 50 any, el 15 de febrer de 1082, molt d’hora, un mati molt fred, mentre estava entonant el Nembutsu amb un grup de monjos caminant al voltant de la estàtua de Amida, aquesta va prendre vida i Eikan, sorprès,  va parar el ritual. El Buda va mirar per sobre de l’espatlla al monjo i li va dir: “Yokan ets molt lent”, que a la versió moderna seria “Yokan, ja estàs tardant”. Des de aleshores, diu l’historia,  l’estàtua esta en aquesta posició. En algunes versions el Buda s’uneix als monjos en la dansa ritual. Aquí no afegiré comentaris personals.

El temple es ple de claustres i jardins que son una delícia. Alguns edificis exhibeixen algunes mampares pintades, n’hi ha una amb uns  tigres molt especials. Un corredor (Goryuro) fet de fusta ondeja per els contorns de la muntanya i sembla un drago adormit, i es per això que li han donat aquest nom. També te una pagoda de dos pisos (Taho-to) des d’ on hi ha bones vistes. Entre les plantes hi ha un jardí sec amb sorra bellament rasclada.

Jo no he sigut previsora i se m’han acabat les piles de la càmera a mitja visita d’aquest temple. No puc fer mes fotos, però l’August  supera les meves expectatives i no m’he de amoïnar. Així dons, em relaxo i gaudeixo del camí. A la sortida del temple veiem uns autocars escolars que porten un ninot enganxat a la part del davant. Esta clar que es per advertir que porta nens, però fa una mica de “juju”.

A l’altre extrem del camí de la filosofia entrem al Temple Nanzenji, construït al 1264 per ser la vil·la de l’Emperador Kameyama, però a la seva mort, el 1291 es va consagra com a temple zen. La guerra civil del segle XV el va destruir en gran part, l’edifici actual data del segle XVII i avui en dia es la seu de l’escola zen Rinzai. L’enorme Porta Sanmon a l’entrada es una  imponent estructura de fusta fosca construïda al 1628 que ens introdueix en el temple. Hi ha un aqüeducte elevat que inclou arcs de mig punt i esta fet amb totxos, una mena de construcció poc habitual al Japó. Pugem unes escales empinades i ens trobem el Jardí Hojo amb sorra rastellada amb una simplicitat refinada i digna. El Pavelló Hojo,  en front del jardí, va ser traslladat des de el Palau Imperial després de ser conferit al temple per l’Emperador Goyozei al 1611. Es representatiu del bonic i ric estil shinden-zukuri japonès. L’edifici conte impressionants portes corredores amb pintures de tigres i obres mestres de l’escola Kano.

Després d’aquest recorregut pel Camí de la Filosofia volem anar a Gion i un grup de joves ens orienta per agafar un autobús fins a Maruyama-Koen. Un cop allà, entrem en aquest tranquil parc, passem per davant del Santuari de Yasaka-jinja, pels jardins paisatgístics, pels estanys i per les paradetes. Ens comprem un pinxo de salsitxa, que ja es va tornant una conducta habitual, i berenem mentre veiem com la gent es passeja tranquil·la. Descobrim empinats carrers empedrats amb autèntics edificis tradicionals i ens hi perdem una estona.

Sortint del parc ens trobem de cap amb el barri de Gion i com que son quarts de sis hi ha molt de moviment. Ens passegem pels carrers de las geishes, entre les cases de fusta amb fanalets vermells. Tenim la sort de veure una geisha pujant a un  cotxasso que l’espera a la porta i ens trobem una maiko molt maca caminant amb pressa pel carrer. També veiem un home gran molt elegant baixar d’un cotxe impressionant portat per un xofer i anar caminant amb el seu basto fins a una casa de geishes. Se’ns va fen fosc i la sensacional llum blavosa del cap vespre ens deixa definitivament. Entrem a una de les botigues del barri i una dependenta molt xic ens atent i m’ajuda a escollir un quimono de coto. L’amo de la tenda ens observa discret des del fons del local, mig tapat per unes cortines. Sembla que no hi sigui, però quan finalment amb decideixo per un dels models, la dependenta em fa saber que patró em regala el cinturó. Sopem en un restaurantet molt agradable al mateix Gion i mengem força bé.

Tornem a l’hotel amb l’autobús i com que no hem begut vi sopant ens comprem un parell de botelletes de vi australià a un supermercat de l’estació per fer festa. A una de les botigues de l’hotel em compro un parell de jaquetes de quimono estupendes.

Veiem les noticies de la TV3 sobre el tsunami. Donen mes noticies de la central nuclear de Fukushima que es va danyà en el tsunami i diuen que hi ha emissions radioactives a l’aire. Nosaltres estem molt lluny, a mes de 1000 km i no tenim perill, però els familiars i amics estan preocupats i ens van enviant noticies del que es diu a Barcelona.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada