Nikko

Diuen el japonesos: “no diguis “kekko” (meravellós) fins que no hagis vist Nikko” i avui nosaltres anem a Nikko. Ens hem llevat a dos quarts de sis i hem anat a la Estació de Tokyo per agafar el tren. Durant el trajecte tenim el primer regal del dia, el Fuji s’eleva majestuós a la nostre esquerra i ens acompanya una part del camí. La seva inconfusible silueta es plena de neu i el sol li dona un net resplendor matinal. Fem transbordo a Utsunomiya on agafem una altre tren. Els seients del tren son calens, hi ha la calefacció a sota. Això també passa als seients del metro dintre la ciutat. El cert es que fa fred, però no se si n’hi ha per tant. El tren es ple d’estudiants amb uniforme. La major part dels escolar porten uniforme al Japó i se’n veuen molts pel carrer.  Arribem  a l’ estació de Nikko a dos quarts de nou i agafem un autobús fins el pont Sagrat Shin-kyo. El pont de color vermell es una reconstrucció del original del segle XVII. Esta situat en el lloc per on, segons la llegenda, el monjo budista Shodo Shonin, fundador de la primera ermita de Nikko, va creua el riu Daiya-gawa sobre dos enormes serps que es van transformar en el pont.

Des del pont caminem muntanya amunt i ens comprem una entrada combinada per veure tots els temples per 1000 yens. Primer anem el Temple Rinno-ji. Aquest temple va ser el primer temple de Nikko, fundat per Shado Shonin a l’any 766. En un principi es deia Shihonryu-ji i va canviar de nom a Rinno-ji quan es va convertir en un temple de la secta budista Tendai al segle XVII. Ens trobem el temple en obres, tapat amb una lona que reprodueix la seva imatge original. No podem veure la façana, però podem entrar-hi. En el Sambutsudo (Sala dels tres budes) hi han tres enormes imatges lacades en or que representen a Kannon amb mil braços, a la esquerra, al Buda Amida-Nyorai, al centre i a Bato (Kannon amb un cap de cavall que brota del seu front)  que esta dedicat al benestar dels animals, a la dreta. Quan sortim per darrera troben el Sorinto, un gran pilar de bronzo gravat amb 10.000 sutras i 24 campanes. No visitem la sala del Tresor (Homutsuden).

Una mica mes endavant parem a fer un cafè i després agafem la gran avinguda Omotesando que, bordejada per enormes cedres, ens fa sentir molt petits mentre ens dirigim al Santuari de Tosho-gu. Aquest santuari es el mausoleu de Tokugawa Ieyasu, construït per el seu net Tokugawa Iemitsu, l’any 1634. La intenció era  reflectir la grandesa del clan Tokugawa i d’aquesta manera impressionar als rivals. Esta considerat el clímax de l’estil arquitectònic Gongen-zukuri, característic dels santuaris japonesos.

Al final de la avinguda Omotesando trobem un gran torii i a l’esquerra  la pagoda Gojunoto de cinc pisos. La columna central de aquesta pagoda no te fonaments, sinó que penja del quart nivell i acaba a deu centímetres del terra. Aquesta estratègia en la seva construcció desplaça el centre de gravetat de l’edifici e incrementa la seva resistència a vents i tremolors.

La veritable porta d’entrada al Tosho-gu es la porta anomenada  Omotemon. Es de color vermell i te una estàtua Niu a cada costat, una amb la boca oberta per pronuncia “a”, la primera lletra i la segona figura amb la boca tancada, acabant de pronunciar “un”, l’última lletra. Quan entrem dintre el temple ens quedem “kekkos” (meravellats) de tanta bellesa, els edificis de tons pastel son una delícia per els ulls i per l’anima.

 

Entrem a un pati ple d’edificacions on hi ha uns magatzems (Sanjinko), l’estable sagrat (Shinkyusha) amb gravats de tot el cicle vital dels micos amb el famós gravat dels tres micos savis (no escoltar, no parlar i no veure la maldat), la font sagrada, un torii i una biblioteca de sutras. Admirem aquest edificis una estona, després pugem unes escales i ens trobem la torre de la campana, la torre del tambor i el Yakushi-do,  un edifici budista on hi ha la gran pintura d’un drago al sostre (El drago que rugeix). Un monjo ha fet picar dos pals i s’hauria de sentir un eco com el rugit d’un drago, però jo no he sentit rugir cap drago, tot hi que li hem fet repetir. Pugem un altre tram d’escales i trobem la famosa porta de la llum solar (Yomeimon), la porta mes espectacular del conjunt, on van col·locar un dels pilars boca avall per no despertar l’enveja dels deus en front de tanta bellesa. Travessem la porta de puntetes, amb els ulls molt oberts. A l’esquerra hi ha l’edifici (Mikoshigura) on guarden els mikoshi (palanques sagrats) i a la dreta hi ha un petit pòrtic amb el famós gat adormit (Nemurineko), de tons pastel, es petitonet i molt rebufo. Travessem la porta Sakashitamon i ens trobem amb una llarga escalinata que s’enfila entre un bosc de cedres i ens porta fins el mausoleu on hi ha les cendres del Ieyasu i que avui esta ple de neu.

Sortim del Tosho-gu i anem al Santuari Futaarasan-jinja que te varius edificis construïts en diverses èpoques, però la majoria daten del  començament del període Tokugawa. A aquest temple pertany el Shinkyo (Pont Sagrat), el Honden que es el santuari principal, construït el 1619 i traslladat al seu lloc actual al 1645, el Santuari Mitomo (848) i al Santuari Hie (848) entre altres. Es un santuari xintoista tot i que va ser fundat al 767 per el monjo budista Shodo i originàriament va ser un temple budista, però després va ser transformat en santuari xintoista.

Quan arriben al  front de l’edifici principal podem observar tot el ritual de picar de mans, reverència i oració d’un senyor alt que fa tot el procés amb una elegància que ens deixa bocabadats.

Caminem una miqueta mes per trobar el Santuari Taiyuin (Taiyuin-byo) (1653), que es el mausoleu de Tokugawa Iemitsu, el  net de Ieyasu. Submergit en un bosc de cedres, no te les mides del Tosho-gu, però es d’una gran bellesa. El recorrem sols, no hi ha quasi ningú i comença a nevar amb mes intensitat. Es una sensació estranya, d’aïllament, de fred i alhora de grandesa arquitectònica i natural. Per una estona som els amos d’aquest reco de mon on reposen els esperits d’uns homes que van ser molt grans.

Dinem en un petit restaurant prop dels temples, mengem carn amb arròs i un cop tips agafem un autobús per anar al llac Chuzenji-ko. Un cop allà ens acostem a la cascada Kegon-no-taki. Per fer-ho hem d’agafar un ascensor i baixar per poder contemplar-la, te 97 metres d’alçada. Tot aquesta zona es alta i encara hi ha més neu, però això no ens impedeix donar una volta pel llac que es ple de barquetes en forma d’oca e intentar buscar el micos que diuen que hi ha per aquesta zona, però no en veiem cap. L’autobús ens costa uns 20 euros anar i tornar, però val la pena. Descobrim tard que hi ha una mena de bonó per els autobusos de la zona. Finalment l’autobús ens porta directament a l’estació i tornem a Tokyo.

Un cop a Tokyo, ens aturem a la parada de Shibuya i anem a veure l’estàtua del gos Hachi-ko. Aquest gos anava a buscar al seu amo (un professor de la universitat de Tokyo)  a aquesta estació cada dia i quant va morir, va continuar fent-ho durant 7 anys, fins que ell mateix va morir el 1935. Es considerat un símbol nacional de la determinació, devoció i fidelitat.   Sortim per una boca de metro equivocada i un parell de noies joves es prenen la molèstia d’acompanyar-nos fins la mateixa estàtua, que esta envoltada de joves perquè el lloc s’ha convertit en un famós punt de trobada.

El barri de Shibuya es ple de neons i grans pantalles on els anuncis no només son lluminosos, sinó que també parlen, estil Blade Runner. Domem una volta pels carrers i  les botigues, veiem algun local de dones de vida fàcil i sopem al segon pis d’un bar al voltant d’una barra gran des d’on els cambres van servin el menjar. Tenim sort que hi ha fotografies als menús i no tenim problemes per escollir. Després de sopar tornem a l’hotel a descansar.

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada