Naha

Naha, dijous 1 de febrer de 2018.

Ahir van anar a dormir sobre les onze i a les dues el Fernando m’ha despertat perquè no deixava de sagnar pel nas. Aquests dies ja havia sagnat algun que altre cop, però parava. Jo li he fet un taponament, però no ha parat perquè no tenia material per fer un taponament com cal i ha volgut anar al metge del vaixell si o si. La Lidia s’ha quedat amb la Berta i jo l’he acompanyat. Li han mirat la coagulació, l’hemoglobina i la glucèmia i tot estava be. Finalment li han posat un taponament i li han cobrat mes de 300 euros.

Al matí m’he llevat a dos quarts de sis i a dos quarts de set m’he trobat amb l’Àngels i el Josep Mª al Bar Giardino per esmorzar. A la Berta l’he vestit quasi adormida i l’he posat al cotxet. Hem anat a l’habitació de la Lidia i el Fernando i estaven be, però no han volgut sortir per precaució.

Avui estem a la Prefectura d’Okinawa que es la que esta situada mes al sud del Japó. Esta formada per tres grups d’illes que de nord a sud son las Okinawa, las Miyoko i las Yaeyama. A las Okinawa es troba Okinawa-Honto que significa l’illa principal d’Okinawa i en ella es troba Naha, la capital de la prefectura i aquí estem avui nosaltres. Les illes Miyoko son un popular destí turístic i les Yaeyama inclouen la illa d’Ishigaki que visitarem demà.

Aquest Arxipèlag, que durant segles va ser autònom amb fortes peculiaritats, es tranquil i ostenta l’esperança de vida mes gran del mon, però va ser l’escenari de cruentes batalles durant la II Guerra Mundial. Hi va morir un terç de la població i es va destruir quasi totalment el patrimoni local. Es va restituir al Japó al 1972 després d’un quart de segle d’ocupació i actualment encara te una marcada presencia de bases americanes.

El Regne Ryukyu va ser una civilització independent amb una situació que durant molts segles va servir d’intercanvi entre el sud-est asiàtic, Xina, Corea i Japó. A partir del segle VII es va desenvolupar una cultura original fruit d’aquesta barreja. Al voltant del segle X, l’illa es va repartir entre diversos caps militars i es van construir petites fortaleses, gusuku, que també van tenir connotacions religioses. Es va unificar al 1429 sota l’influencia de l’imperi xinés al que pagava un tribut. Va tenir la seva època daurada entre els segles XV i XVI i després, al 1623 va caure sota l’influencia del senyor del Clan de Satsuma, actualment Kagoshima i va mantenir relacions comercials amb Xina fins que va ser annexionat definitivament al Japó al 1879.

Un cop fora de vaixell hem passat per davant del Fukusyuen Garden que te molt bona pinta, però encara estava tancat i tot i que havíem quedat amb la Majo i família hem continuat camí cap al Castell Shuri perquè hem pensat que ells farien el mateix. També venen amb nosaltres la Carmen i el Paco que els hem trobat a la sortida del vaixell. Per anar fins el castell agafem el monorail elevat que en si mateix ja es una atracció i que a més a més ens permet fer una ullada a la ciutat des de les altures. Anem fins a la Shuri Station, però després la Majo ens ha dit que anava millor baixar a la parada anterior. Hem caminat fins al Shuri-jo que data del s. XIV i va ser el centre administratiu i residencia dels reis Ryukyu fins al s. XIX. Va patir els bombardejos de la Guerra del Pacífic, però es va començar a reconstruir a començament dels 90 i ha estat declarat Patrimoni Mundial de la UNESCO. Esta edificat en un turo i quan ens hi acostem el primer que veiem son les fortificacions que rodegen el palau, edificis i temples envoltats per jardins que descobrim després de passar la porta de Shurei-mon d’estil xinés, seguim amb la Kankai-mon de pedra i pugem fins a la Hoshin-mon, l’entrada al recinte interior del castell on paguem l’entrada, 820 iens i entrem a l’explanada principal, l’Uma, on el rei organitzava grans cerimònies. La plaça esta emmarcada per varius pavellons i el Seiden es el principal amb una façana espectacular amb un pòrtic ple de color. Hi entrem i passem per diverses sales molt influenciades per l’arquitectura xinesa i japonesa. Ens hem de descalçar per fer-ho i es agradable que tot el personal vagui amb vestits tradicionals i siguin atens, però hi ha molta massificació i hem d’anar molt prets en el nostra recorregut. M’ha fet molta ràbia que avui que no porto al diari a sobre hi hagi segells dels diferents recons del complexa que a mi m’hagués agradat estampar en el meu diari i no ho he pogut fer, però com a consolació hi ha un paper on pots anar estampant tots el segells i n’aconsegueixo uns quants.

Tot sortint d’aquí ens acostem al Mausoleu Tama Udon construït al 1501 també declarat Patrimoni Mundial per la UNESCO, però com que hi ha molta cua no hi hem entrat. Aleshores hem buscat i trobat el Camí Ishidatami, un camí empedrat on vivien els samurais mes rics en el període Edo, era transitat per la classe militar i les dones que acompanyaven els guerrers. Només uns 340 metres de camí dels 5 kms originals s’han conservat fins els nostres dies. En el nostra passeig entren en la que diuen va ser la casa d’un samurai. Fa baixada i es de fàcil fer, però després arribem a una carretera transitada per cotxes i se’ns fa llarg arribar caminant fins a Kokusai dori, però es interessant veure que a moltes cases hi troben una Shisa amb boca oberta a la banda dreta de la porta i una amb la boca tancada a la banda esquerra.

L’aspecte de la Shisa es la de un creuament entre un gos i un lleó La boca oberta allunya els mals esperits i la tancada manté els bons. Hi ha varies interpretacions. Alguns diuen que el mascle te la boca tancada per mantenir les coses dolentes fora de casa i la femella oberta per compartir les coses bones. Altres que la femella te la boca tancada per mantenir les coses bones mentre el mascle la te oberta per espantar al mal. Sigui com sigui son típics de Okinawa i es podrien considerar una variació dels lleons guardians de Xina.

Després d’haver caminat una bona estona arribem a l’espina dorsal de la ciutat, Kokusai-dori que fa uns 1,6 kms i esta plena de botigues, restaurants, hotels, cases de canvi, … i quasi al començament ens trobem a la Lidia i al Fernando que venen caminant des del vaixell i fem el camí de tornada junts entrant a les botigues que reclamen la nostra atenció i acabo comprant unes figures de Shisa. També descobrim que la regió te una cervesa pròpia, la Orión, que el Josep Mª no dubte en provar. Al final del carrer torcem a la dreta, enfilem cap al vaixell i tornem a passar per el Parc Fukushuen construït al 1992 fruit dels llassos d’amistat entre Naha i Fuzhou, una antiga ciutat xinesa que va tenir professionals treballant en el que va ser l’aldea de Kume i que es on precisament s’ha construït aquest parc que es un jardí tradicional xinés d’una extraordinària bellesa. Nosaltres només el podem apreciar a través de petites finestres que hi ha en els murs i a l’entrada, però resulta ser que la Majo i la seva família hi han entrat al matí com havíem quedat perquè primer han fet temps pel voltant mentre esperaven que obrissin. Tornem al vaixell a les dues del migdia i ens trobem la resta del grup. Anem a dinar i juguem una estona, després anem a descansar una mica. La Berta no es troba be i com que el vaixell es mou acaba vomitant. Al vespre també anem a dormir abans de que tots acabin de sopar.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada