Los letreros y los números

Dimarts, 24 de maig de 2016

Ens despertem d’hora, però sortim una mica mes tard de les nou. Agafem carretera i anem fins al Parc Cultural El Julan. Ens quedem en el Centre de Visitants i no baixem fins avall on hi ha les pedres de “los letreros y los números”. S’hi ha d’anar amb un tot terreny i s’ha de caminar per terreny dificultós i per això ens han aconsellat que no hi anem amb la Berta. L’exposició esta molt ben presentada, hi trobem dades sobre els valors naturals i culturals de l’illa i sobretot sobre la investigació arqueològica i coneixement dels aborígens. Els gravats de El Julan es van descobrir a finals del segle XIX y en el Centre hi podem trobar repliques acompanyades d’explicacions que ens ajuden a conèixer la societat bimbache. Ens hi passem una bona estona i continuem amb el cotxe per un camí agrest entre muntanyes fins a l’Ermita de Los Reyes. El senyor que ven els records en una botigueta al costat de l’ermita ens explica que es veu que un dia de reis, 6 de gener, va arribar a Orchilla un vaixell que havia tingut moltes dificultats en el mar i la gent del lloc els van ajudar, els hi van donar aigua i aliments i els navegants els hi van regalar una verge que van anomenar de los Reyes en commemoració del dia que els van salvar i van fer una ermita per aquesta verge. Mes endavant, al 1614, va ser un any d’una tremenda sèquia. Per demanar la intervenció divina els pastors van decidir treure la Virgen de los Reyes en processó des de l’ermita de la Dehesa fins a Valverde i quan ho estaven fent va caure un xàfec que va calmar la set de tothom i des d’aleshores la peregrinació es repeteix cada quatre anys acompanyada de fidels o no tan fidels que volen gaudir d’aquesta tradició. Son 28,6 Kms en que la Verge sempre va acompanyada de ballarins amb vestits blans i vermells i barrets de colors fent sonar les chacaras (una mena de flauta) i els pitos. El santuari de la Virgen de los Reyes es el centre espiritual de l’illa, data del segle XVI, però el segle XVIII es va renovar donant-li el seu aspecte actual. Es un edifici senzill amb les característiques de les ermites rurals de Canàries. Te una sola nau amb un campanar exterior adossat i un mur perimetral que rodeja tot l’edifici quedant un pati al mig. Tot el conjunt esta totalment pintat de un blanc flamant que contrasta amb el verd i ocre que l’envolta. A l’interior de l’ermita hi ha una petita talla de la verge d’origen flamenc amb trets gòtics que esta envoltada pels Reis Mags, un a cada costat i un altre a sobre, cada una de les imatges en un fornícula pròpia. L’ermita es troba en una devesa que aquí es zona de pasturatge i això afavoreix les plantes de renovació alta perquè les que no son capaces de regenerar-se i reproduir-se ràpidament acaben sent eliminades pel bestiar. Fem un mos a les afores de l’ermita, al mig del camp, amb la nostra pròpia carmanyola i la visita d’uns corbs i alguns llangardaixos per després continuar fins el Mirador de los Bascos on tenim una magnifica vista de la vall de El Golfo, sobre el Pozo de la Salud i oposada a la del Mirador de La Peña. Aquest mirador esta una mica derruït i si be normalment podríem continuar per aquesta carretera i baixar fins a El Golfo per tornar a casa fent una circumval·lació de l’illa, ara no ho podem fer perquè fa uns vuit mesos hi van haver despreniments a la carretera conseqüència d’un sisme i ara esta tallada i no s’hi pot passar.

De tornada anem a El Sabinar (Savinar) on hi ha un petit bosc de savines que el vent s’encarrega de doblegar si s’atreveixen a créixer massa i les fa inclinar en una reverencia submisa. Veiem la magnifica savina representativa de El Hierro i una altre també famosa per la seva forma que recorda a una orella. Allà estem quasi sols, només ens trobem un petit grup de ciclistes de muntanya. Actualment les savines son una espècie protegida perquè tenen un creixement molt lentament i estaven en risc d’extinció. Fem una mica de la carretera que ara esta tallada per veure com bordeja un crater adormit i tornem per una altre carretera que passa a prop del far de Orchilla, no en hi arribem perquè la carretera es dificultosa i rascaríem el terra del cotxe, però el veiem força be. Per aquest lloc hi passava el meridià cero fins a finals del segle XIX que va ser canviat pel meridià de Greenwich. Seguint la carretera, a la llunyania, veien l’illa de La Palma. De tornada entrem a la Hoya del Morcillo a dinar, una mica tard, però be. Descansem una mica i anem cap a San Andrés on hi ha el Garoe, l’Arbre Sant que es un clar exemple de la lluita que han mantingut els habitants de l’illa per tenir un subministra d’aigua constant. El Garoe condensa l’aigua dels alisis per depositar-la a les basses on els homes i el bestiar la podien fer servir. Actualment aquí hi ha un centre d’interpretació per conèixer el fenomen de la pluja horitzontal i la cultura d’aquest lloc. Sembla ser que el mític arbre Garoe era un til·ler envoltat per un núvol que tenia grans fulles que recollien l‘aigua i la traslladaven a grans forats que els bimbaches havien fet a la seva base, es trobava en una zona banyada pels alisis i era molt alt i ampla, era l’única font d’aigua de l’illa i els bimbaches el consideraven una divinitat. Al 1610 uns forts vents van arrasar la zona, van tomba l’arbre, el van mata i darrera d’ell va morir la població bimbache per falta d’aigua. No va ser fins el 1949 que va ser substituït per l’actual llorer. A l’escut de El Hierro hi ha un arbre de Garoe, signa de la seva importància pels habitants de l’illa.

A la carretera de tornada, per sobre de Guarazoca, abans d’arribar al Turo de La Peña, entrem en una tenda de records i ens comprem tres samarretes negres iguals pels tres grans on posa El Hierro i una diferent, petita i rosa, per la Berta, però que també posa El Hierro. Un cop a casa fem un arròs perquè aquesta nit venen a sopar la Cèlica, la Noelia, el Juan Luis i el Jose Carlos. Ho adobem amb vi blanc sec i tot es una delícia. Després una petita partida de Remiku i a dormir.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà.