Keelung- Taipei

Keelung- Taipei, diumenge 4 de febrer de 2018

Taiwan, també anomenada Illa de Formosa, es una illa prospera i Taipei es la capital. Hi ha tribus aborígens, magnífics paisatges de mar i muntanya, antics temples xinesos i ciutats modernes. La colonització es va iniciar al segle XV i durant el segle XVII es van establir alguns holandesos, però van ser expulsats pels xinesos. Al 1682 els emperadors de manxurià van annexionar Taiwan a la província de Funkien i al 1898 en la guerra xino-japonesa l’illa va passar a formar part del Japó fins 1945.

Des de 1945 aquesta illa i altres properes es troben sota el regim polític de la República de Xina, l’estat que governava Xina fins al final de la guerra civil entre el Koumintang i el Partit Comunista Xines, quan aquest últim va agafar el poder de la Xina continental. El sopor d’Estats Units va permetre a la República de Xina presidida per Chiang Kai-shek conservar el control de l’illa de Taiwan, les Illes Pescadores (Penghu) i els petits arxipèlags Matsu (Mazu) i Kinmen (Quemoy). Des de aleshores ha quedat una situació complexa tot i que a la practica es un estat independent.

Fa mal temps, continua plovent i quan anem a esmorzar el Fernando diu que amb aquest temps ell no vol sortir del vaixell. El cert es que plou intensament, però jo em sento contrariada i vaig a veure si trobo a la Majo i companyia, però sembla ser que ja han marxat del vaixell. Quan torno al Botticelli, on estàvem esmorzant, el Fernando diu que si trobem un taxi que ens porti a tots els llocs esta d’acord en anar a conèixer la ciutat, però que ell no baixarà del taxi. Així les coses sortim i anem fins a la terminal marítima i allà hi trobem una taula on un senyor s’encarrega de contractar el servei de taxi. Negociem i contractem un paquet de parades en els llocs mes importants de Taipei.

La capital no queda gaire lluny i en un nores, després de passar per un tros d’autopista arribem al National Palace Museun que conte la col·lecció mes gran i admirada d’art xinés amb mes d’un quart de milió de peces. Sembla ser que Chiang Kai-shek es va emportar una gran quantitat d’art xinés quan va sortir de Xina. L’edifici on se situa el museu es majestuós i quan arribem al cos principal hi ha una concentració enorme de gent i una gran cua per entrar. Decidim primer anar a la botiga i allà ens trobem amb un dels guies del grup que porta el vaixell i diu que a dins del museu es encara mes atordidor. El Fernando s’ha quedat al taxi i la Berta que ve amb nosaltres remuga. Tot i així ens prenem una mica de temps per veure l’edifici i comprar alguns objectes a la botiga, però no entrem al museu.

El taxi fa el seu recorregut i la següent parada es el Santuari dels Màrtirs que data de 1969 i esta inspirat arquitectònicament en el vestíbul de la Suprema Harmonia de la Ciutat Prohibida de Beijing. El santuari esta dedicat als 390.000 militars que van morir al servei del seu país des dels orígens de la República Xina fins a la guerra de resistència contra el Japó i la guerra civil entre las forces republicanes (Kuomitang) i comunistes de Xina. Les plaques i pintures que rodegen el santuari principal descriuen els detalls d’algunes rebel·lions i batalles. La campana i el tambor que hi trobem es fan servir en les cerimònies commemoratives. Nosaltres  presenciem el canvi de guàrdia que es realitza cada hora a l’entrada principal.

Tot seguit ens porta al Gran Hotel inaugurat al 1952, però es va acabar de construir el 1973. Es propietat del govern de Taiwán i es un dels edificis clàssic xinesos mes alts del mon. Després de la retirada de Chiang Kai-shek a Taiwan al 1949 va sentir la necessitat de construir un hotel de 5 estrelles per allotjar als dignataris estrangers. Volia que fos extravagant e impressionés als hostes i va optar per un estil xines per promoure la cultura xinesa. Hi ha nombroses obres d’art i en la decoració hi ha molts dragons per la qual cosa també es conegut com el Palau del Drago. L’arquitecte va ser Yang Cho-Cheng. Últimament l’hotel esta en decadència perquè te una competència ferotge i nosaltres sentim aquesta decadència, però l’edifici impressiona. Apreciem el glamur quan entrem al hall on predominen els tons vermells que se’ns complementen amb una parella de nuvis envoltats per tota la família on ella porta un vestit vermell a joc amb l’entorn. Estan situats en l’escalinata que porta als pisos superiors fent-se fotos i a banda i banda hi ha figures de vidra molt quiche, jo diria infantils sense deixar de ser elegants.

Seguim amb el Temple de Confuci que esta ple de seguidors fent ofrenes de tota mena, fruita, flors, pastissos i una gran varietat de coses. També encens que posen en piles dissenyades per aquest menester i impregnen l’ambient. En un lateral hi ha un lloc que sembla que venguin números per una rifa on hi ha molta gent comprant i fent i desfent no se ben be que. A la botigueta que hi ha li compro un petit buda a la Lidia i me’n compro un per a mi. Aquest temple tranquil commemora la vida del savi, erudit i filòsof Confuci. Es conegut com l’educador mes gran de Xina que va promoure l’educació per a tothom en un temps on estava reservada a la noblesa. Educar sense discriminar. El confusionisme no es una religió sinó una manera de viure regulada per uns preceptes. El temple esta inspirat en el que hi ha a la ciutat natal de Confuci a Shandong i esta basat en l’arquitectura clàssica xinesa. Els jardins estan dissenyades segons els principis del feng shui i la pagoda de set pisos que surt de la teulada es per allunyar els mals esperits. Es va construir al 1854, destruït durant d’invasió dels japonesos i reconstruït al 1925. El 28 de setembre, el dia en que va néixer Confuci es una de les nou festes nacionals de la República de Xina i es fan cerimònies a tots els temples dedicat a la seva memòria inclòs aquest.

Continuem amb el Temple de Lungshan amb una estructura original que data de 1740 va ser construït pels colons de Fujian (Xina) i va ser lloc de culte i reunió per aquests colons xinesos. Destruït el 1817 per un terratrèmol va ser restaurat i tornat a destruir per un tifó al 1867 i al 1945 el van tornar a destruir durant la II Guerra Mundial perquè creien que s’hi amagaven els japonesos. A la sala principal hi ha dos budes (bodhisattvas), Manjusri a l’esquerra i Samantabhadra a la dreta. A la sala posterior es venera a Matzu, deessa de la travessia marítima que te a l’esquerra el deu de la literatura i a la dreta a Kuan, el deu de la guerra. Com a la majoria dels temples de Taiwan el temple rendeix culta a divinitats budistes, taoistes i tradicionals com Matzu. Quan nosaltres arribem al temple hi ha molta gent, plou, però això no atura als devots i hi ha moltes ofrenes com hi havia en el Temple de Confuci i a mes a mes hi ha gent que tira mitges llunes de fusta per terra i diuen algunes paraules i després les posen en plats en el mateix lloc que les ofrenes. Descobreixo que es tracta del xiao, dos peces de fusta amb forma de mitja lluna, amb una cara convexa i una altra plana. Es tracte d’una practica freqüent d’endevinació. S’agafen un parell de xiao, es pronuncia el propi nom, la adreça i es formula la pregunta de la qual es vol obtenir resposta i depenen com cauen es pot agafar o no un qian, que son unes tauletes de bambú i segons com, es pot obrir un calaix amb el numero que surt i obtenir un paper on hi ha la resposta escrita en forma de poesia. No tenim temps de visitar les botigues budistes que hi ha al voltant del temple, però hi ha un mercat soterrani, farmàcies de Medicina Tradicional Xinesa i tendes d’antiguitats.

Després dels temples anem al National Taiwan Democracy Memorial Hall, l’antic Chiang Kai-shek Memorial Hall de dimensions impressionants va ser inaugurat el 4 d’abril de 1980. Després de la mort de Chiang Kai-shek al 1975 a l’edat de 89 anys, es va decidir construir un monument commemoratiu i el projecte el va realitzar l’arquitecte Yang Cho-Cheng. Esta situat al centre de la ciutat, l’edifici principal te una alçada de 70 metres amb una gran estàtua de Chiang a dins amb un vestit xinés, assentat i somrient, es un exemple d’arquitectura xinesa clàssica. Hi ha 89 esglaons per accedir-hi que es l’edat de Chang quan va morir i la forma octogonal, relacionat amb el 8, signa d’abundància i fortuna. En el extrem oposat del Parc Commemoratiu hi ha la porta principal, la Porta de la Gran Centralitat i l’Honradesa Perfecta. Esta limitat al nord i al sud per el Teatre i el Salo de Concerts Nacional. Aquí ens trobem amb la Majo, Raul, Lucas, Roque, Carmen i Paco. Tota l’estona ha estat plovent amb alguna petita treva.

Be, següent aturada Taipei 101, l’edifici que durant molt de temps va ser el mes alt d’Àsia. En el seu moment va superar a les Torres Petronas de Kuala Lumpur a finals d’agost de 2003. La plataforma d’observació a l’aire lliure sembla ser que es la mes alta del mon. Les especificacions del disseny de la torre es basen en el 8, que com sabem es considera el numero de la sort a la cultura tradicional xinesa.

Així feta aquesta volta per Taipei tornem a Keelung i el taxista ens puja fins a Zhongzheng (Chung Cheng) Park on hi ha una estàtua de la Deessa Gaunyin i es l’estàtua d’una deessa mes gran del sud-est asiàtic. En el lloc hi ha altres estàtues, una mena de santuari i unes magnifiques vistes de la ciutat i del port.

El taxista a estat molt amable tot el temps, sobretot amb el Fernando i la Berta que han estat mes estona al cotxe amb ell. A la Berta li ha donat una xapa que li ha posat al polar. Li paguem 120 euros i 5 de propina i anem al vaixell on encara tenim temps de dinar al Giardino planta 10.

La tarda es agradable, però a mi m’agafa un baixó, em sento molt cansada i no m’estranya perquè no em parat ni un moment i a més a més plovent quasi tota l’estona. La Berta passa estones a l’Squok i estones amb mi a l’habitació. El vaixell surt de port i comencem a navegar cap a Hong Kong. A la nit sopar al Botticelli i a dormir.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada