Kamakura i Yokohama

Avui anem a Kamakura que va ser la capital de Japó entre 1185 i 1333. Al 1192 Yoritomo del clan Minamoto va ser nombrat shogun després de guanyar diverses batalles i va començar a governar el Japó des de Kamakura. Va morir sense descendència i el poder va passar als Hojo, la família de la seva esposa. El clan Hojo va governar el Japó durant més d’un segle, però al 1333 es debilità molt pel cost que va representar la defensa del país contra l’intens atac de Kublai Khan des de Mongòlia i Xina. Els Hojo van ser derrotats per l’emperador Go-Daigo i Kyoto va tornar a convertir-se en la capital del Japó. Com a resultat de aquest passat gloriós Kamakura te 65 temples i 19 santuaris, masses per visitar-los en un dia. Nosaltres optem per menjar poc i pair bé i visitem pocs temples.

Agafem el tren a la Tokyo Station, baixem a kita-Kamakura Station i només hem de caminar una mica per arribar al Temple de Engaku-ji (1282). L’historia d’aquest temple comença amb Tokimune Hojo, vuitè regent de Japó del Shogunat Kamakura 1268-1284, que practicava el budisme Zen i es feia aconsellar pel gran mestre Maguku Sogen (Bukko Kokushi). Va fundar el temple per commemorar a tots el caiguts durant les guerres mongoles. El Japó havia estat  atacat dues vegades per Kublai Khan i aquest fet  representava la major crisi pel país fins aquell moment.

El temple ha estat destruït i tornat a construir en diverses ocasiones i la majoria dels edificis van sucumbir al terratrèmol  de 1923. L’únic que queda d’èpoques anteriors es la porta del temple, San-mon, una reconstrucció parcial de 1780 i l’Ohgane (Temple de la Campana) amb una gran campana que va ser tallada al 1301 i es la mes gran de Kamakura. Hi ha un llarg tram d’escales a l’entrada i en el recinte hi ha molts altres temples i edificacions que son reproduccions o construccions recents. Trobem el Butsu-den (edifici de culte), el Senbutsu-jo, el kojirin, l’Hojo, el Hyaku Kan-non (cent escultures de Kano-non), el Shari-den (una sala antiga que guarda una dent de Buda), el Kaiki-Byo (Mausoleu de Tokimune Hojo, el fundador del temple), el Hakuroku-do i l’Ohbai-in. A la part de darrera hi ha tot un reguitzell de petits temples i per tots els recons trobem bonics jardins entre els edificis.

Deixem l’Engaku-ji, caminem una mica més i entrem el Temple Kencho-ji (1253), el mes important dels cinc monestirs Zen de Kamakura, que es avui en dia una seu de l’escola Rinzai. Trobem la Porta General (Somon), la Porta Principal (Sanmon) i el Temple de la Campana (Bonsho) prop de l’entrada. La Sala de Buda (Butsuden) i una Porta Xinesa (Karamon) son estructures pertanyents al shogunat i estaven situades al Temple Zojo-ji de Tokyo on vam estar ahir a la nit. Van ser traslladades pesa a pesa a la seva localització actual al 1647. La gran imatge de Buda que hi ha dintre el Butsuden representa a Jizo Bosatsu (Kshitigarbha Bodhisattava). Es una sala magnifica i la imatge de Buda te una força impressionant que m’ha captivat des del primer moment, sembla que em parli i m’ha asserenat. La Sala Dharma (Hatto) te la figura de Fasting Buda de Pakistan, que es pell i os, absolutament cadavèric. Darrera de l’Edifici Principal  hi ha un gran Jardí Zen que invita a seure una estoma i sentir la pau que mana de la natura.

Sortim d’aquests temples transformats pel misticisme, tornem sobre les nostres passes fins a trobar una camí que, desprès de uns tres kilòmetres i mig, ens portarà fins al Daibutsu (Gran Buda). La ruta que seguin es molt agradable i a mig camí trobem un paper enganxat a un arbre que ens informa que des de allà es pot veure el Fuji, però avui només s’intueix entre la broma.

El colossal Diabutsu realitzat a mitjans de l’època kamakura (1252) es troba en el recinte del Temple de Kotoku-in, esta tallat en bronzo, pesa 850 tones i te una alçada de 11,4 metres. Antigament ocupava una sala enorme, però va ser arrasada per un tsunami l’any 1495. Es va construir després d’una visita de Yoritomo a Nara, on hi ha un Diabutsu encara més gran, després de la victòria dels Minamoto sobre el clan Tiara. Tot i que es d’una alçada inferior, aquest es considera artísticament superior al de Nara. Es un Amida Buda (Amitabha en sànscrit), adorat pels seguidors de l’escola Jodo. Te una expressió molt serena que invita a la pau. L’ imatge es buida per dintre i s’hi pot entrar, cosa que nosaltres no ens podíem perdre. Entrant a l’interior de l’estàtua  poden observar les sofisticades tècniques que es van utilitzar en la seva construcció. Donada la seva immensa talla es van confeccionar diverses parts i es va fer servir un mètode completament únic i enginyós conegut com Ikarakuri. El mètode dividia les peces en tres formes diferents i després s’encaixaven perfectament.

A la sortida tirem carrer avall i entrem en un restaurant a menjar un menú que escollim, com ja estem acostumats a fer, entre les reproduccions que hi ha a l’aparador. Després de dinar unes racions molt mes escasses que les promeses a la replica de plàstic, l’August es compra unes monedes antigues i seguim el carrer fins arribar a un mar picat, ple d’onades i surfistes. La força del vent ens fa agafar els barrets i l’aire ens sacseja amb contundència.

Entrem al Daisy’s Cafè que esta just en front del mar, la decoració ens envolta i l’amfitriona ens acull com si entréssim a casa seva i ens prepara un cafè. Entre la multitud d’objectes antics del local descobrim un llibre de Gaudi que fullegem nostàlgics. Sortint de la cafeteria tornem enrere fins a l’estació de Hase i amb la línia Enoden Enoshima anem fins a l’estació de Kamakura on agafem un tren de JR per anar a Yokohama. Per el camí tornem a veure el Fuji per la finestra del tren i una senyora de mitjana edat li regala una caixa de dolços molt ben embolicats a l’August, nosaltres no volem acceptar-ho, però no hi ha manera de dissuadir-la i els hem d’agafar. Ens preguntem: es una gentilesa pel fet de visitar el seu país?.

A la mateixa estació de Yokohama ens adonem que hem de retrocedir fins a la parada de Sakuragido per anar al port, sortim a la zona Mirato Mirai i ens trobem de front la Yokohama Landmark Tower (1993) que es l’edifici mes alt de Japó amb 70 plantes i 295,8 metres d’alçada. Es un hotel de cinc estrelles entre les plantes 49 i 70 i els 48 pisos inferiors son tendes, restaurants, clíniques i oficines. L’edifici te dos amortidors de massa amagats al pis 71, en cantonades oposades. Ens passegem per el Nippon Maru Memorial Park mentre admirem el gran vaixell Nippon Maru rodejat de gratacels. Comença a fosquejar i aprofitem la estupenda llum del moment per fer fotos.

Al fons, a l’horitzó, el Yokohama Grand InterContinental Hotel ens torna a fer pensar en Barcelona amb la seva silueta similar a la del Wela.

Tornem a l’estació i encara tirem dos parades mes enrere fins a Ishikawacho per anar a China Town.

Des de l’estació hem de caminar una mica fins trobar el bulliciós barri xinés, que ple de botigues i restaurants es tot una festa. Mengem algunes boles xines que comprem a una de les paradetes que hi ha pel carrer i passegem complaguts amb l’espectacle.

Agafem el tren i anem fins a Harujuku per veure si veiem alguna banda de joves nipons amb vestits de personatges manga, però, potser perquè es massa tard, no hi ha gens d’ambient. Tornem al metro i cap a Ikebukuro per comprar un conversor 2x per la meva càmera que ja vaig veure ahir i no em vaig decidir a comprar-lo. Metro un altre cop i cap a Shibuya on l’August es compra una petita càmera Pentax submergible que ja porta dies mirant-se.

Finalment anem a sopar sota les vies de Shimbashi, avui hem de pagar el nostre sopar en unes màquines abans de menjar, sort que ens ajuda la cambrera, després seiem i mengem una estupenda sopa amb fideus. Ja som uns virtuosos amb els coberts japonesos. Tornem a  l’hotel amb el JR, només una parada. Son dos quarts d’una quan arribem a l’hotel.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada