Tokyo i rodalies

Dimarts, 1 de març de 2011. Barcelona-Helsinki-Tokyo.

Hem sortit des de la T1 de l’aeroport de El Prat. Hem embarcat les nostres maletes fins a Narita, l’aeroport de Tokyo, després hem esmorzat i hem donat una volta per la terminal. Estem a punt de surtir cap al Japó i si som puristes hauriem de dir que en realitat aquest viatge va començar el 31 de desembre de l’any passat quan vam comprar el bitllet d’avió a l’agencia de viatges Tuareg que també ens ha reservat els hotels i el Japan Rail Pass per moure’ns pel Japó. L’itinerari el varem fer amb les coses que ens van anar dient uns i altres i l’expert de l’agencia va fer que hi càpigues tot el que volíem.

 Mentre esperem l’August esta inspirat i deixa anar una frase lapidaria: “El mon es molt petit, tant que en un dia es pot anar de punta a punta. Tot i així les cultures i la concepció del mon son radicalment deferents a un lloc i altre”.

 Viatgem amb Finnair, sortim a les 10 del matí i ens han col·locat a una sortida d’emergència. L’hostessa de terra ens ha preguntat si parlàvem anglès i si estàvem d’acord de anar a la sortida d’emergència i li hem dit que si. Diu que si hi ha una emergència real pots col·laborar més bé en l’evacuació si parles angles i evidentment tampoc pots tenir cap alteració física o psíquica greu. Sort que no ens han fet un test psicotècnic.  Durant el vol han demanat un metge per assistir un passatger que es trobava malament i m’he acostat fins el malalt, afortunadament no ha estat res greu i a més a més hi havia molts metges per col·laborar.

 

  

 

 

Arribem a Hèlsinki a les 14:35, les 15:35 hora de Barcelona. Només sortir de l’avió l’August es connecta a Internet amb el telèfon i després amb l’ordinador. Costa una mica, però ho aconsegueix.

A les 17,20 pugem a l’Airbus (A330) que ens portarà fins a Tokyo i tenim la grata sorpresa de que ens posen en primera. Guau !!!, quin luxe, quin gust, uns seients extraordinaris. No sabem que ha passat, però ens trobem al mig de la “jetset” i nosaltres també ens estirem una mica i fem cara de poquer. Tot i que un somriure de satisfacció se’ns escapa per sota el nas.

 Dimecres, 2 de març de 2011.  Del barri d’Asakusa a Odaiba pel riu Sumida.

Hem fet nou hores y quaranta minuts de vol. Arribem a Narita a les deu del matí que son les dues de la matinada a Barcelona. Passem el passaport i a la cinta de equipatges hi trobem la maleta, uf!!, quina alegria. Seguim amb una mica d’informació i turisme, on no ens donen una informació de alta qualitat, però hi ha alguna cosa aprofitable. Després passem a l’oficina del Japan Rail per validar el nostre “passi”. Els hi demanem que ens orientin amb els trens que hem de agafar a la nostre ruta nipona i un senyor molt qualificat s’arremanga les mànigues i si posa en cos i anima. Veiem que és el que ens fa falta i els llocs on no ens serveix el JR Pass.

Seguim les recomanacions del nostre heroi del Japan Rail per anar a Tokyo, agafem el tren fins a Shinagawa i tornem enrere per anar a Hamanatsucho que es la nostre parada per anar al Hotel Shiba Park. L’hotel esta una mica esgavellat, però no malament del tot. El bany hi trobem un wàter amb comandaments a la dreta: raig d’aigua anterior, posterior i aturada, tota una experiència de la que ja ens havien parlat i de la que gaudim. Deixem les coses a l’hotel, mengem una mica i anem a agafar el JR fins a Ueno i d’allà anem caminant fins al barri d’Asakusa, una zona del vell Tokyo on hi trobem el  Kannon Temple (Senso-ji Temple). Auest temple conserva una imatge durada de Kannon, la deessa budista de la misericòrdia, que segons la llegenda va ser rescatada miraculosament del riu Sumida-gawa, un dels quatre grans rius de Tokyo, per dos pescadors l’any 628. Busquem desesperadament la imatge i triguem a esbrinar que aquesta imatge es guarda en un lloc secret i no es mostra el públic. El temple ha petit moltes reconstruccions  i l’edifici actual data de 1950. En el “hall” principal hi trobem molta gent, picant un cop de mans, fen tocar una campana, tirant una moneda i finalment una reverencia acompanyada d’un moment de recolliment. D’altres tiren una moneda, agafen un palet al atzar d’una caixa, llegeixen el que diu i després obren uns calaixos i agafen un paperet. Es veu que si els agrada el que diu el paperet, se’l queden,  i si no els  agrada el pengen  en uns fils que hi ha per aquesta funció. No se que passa, però aquest filferros estan plens de paperets penjats. Deu ser que estenen les moltes males noticies perquè es ventilin. Davant del temple principal hi ha un gran calder ple d’encens que fumeja i diuen que aquest fum dona salut i allà que anem a fumejar-nos una mica. En un costat del recinte també hi ha una gran pagoda de cinc pisos.

Nosaltres arribem al temple per darrera i acabem surtin per Kaminarimon, la porta del tro, famosa per un enorme fanal de paper vermell y dos fers guardians que hi ha a cada costat. Quan pesem la porta ens trobem amb el Mercat de Nakamise, una avinguda de tendes de records, perruques i galetes. No ens deixem embadocar pels  “souvenirs”, però ens assabentem que aquestes tendes van ser fundades en la època Edo.

Sortim del mercat i anem caminant fins a la Flame d’Or (Asahi building) i quan ens acostem al riu, un mariner de terra ens fa senyals de que ens hi acostem, som obedients i quan hi arribem ens diu que esta a punt de sortir l’últim vaixell de la tarda cap a Odaiba. Aquesta era la nostra idea i no ho dubtem un moment, comprem els bitllets i pugem al vaixell tot corrent. Baixem pel riu encaixonats entre edificis alts, las vistes son estupendes, però el vaixell dona poca visibilitat, molt de disseny, però cada ferro que l’envolta es un punt negre per els nostres ulls i per les nostres càmeres. Passem per molts ponts que creuen el riu Sumida i quan arribem a Odaiba ja es quasi fosc i fem fotos del sky line de Tokyo, tot fen servir el trípode per primera vegada. Tornem amb una altre línia que no es del JR passant per sobre del impressionant Rainbow Bridge i anem fins a Shimbashi. Al sortir de l’estació ens trobem amb una sèrie de restaurants sota la via i ens hi quedem a sopar. Entrem en el que creiem un petit restaurant ple a vessar i resulta que ens posen a un ascensor i ens pugem fins la quarta planta on hi ha alguna taula lliure. Totes las plantes son sales de mateix restaurant. Com que estem tant amunt, es dona la casualitat que a escassos centímetres del vidre, al nostre darrera, però al carrer hi passen metros, trens i Shinkansens sense que el tragí ens molesti el més mínim. Demanem al nostre sopar orientats pels dibuixos dels menjars que hi ha al menú i encertem de ple. Tot esta boníssim. Tornem a l’hotel guiats pel google maps del telèfon de l’August.

Dijous, 3 de març de 2011.  Abans que surti el sol

Ens llevem a les tres de la matinada per anar al Mercat de Tsukiji, el mercat central de la ciutat de Tokyo (Chuo Oroshi-uri Ichiba), per veure la venta de peix a la llotja. Agafem un taxi perquè el metro esta tancat a aquestes hores. El taxista ens deixa en front de unes portes per on hi entren els camions i hi ha molts treballadors amb petits carros elevadores carregatsde caixes. Es una activitat frenètica i tothom ens va guiant cap el fons, mentre sortegem carros i caixes. Ens anem endinsant en aquest formiguer i arribem a una gran sala plena de tonyines fresques exposades per subhastar. Algunes estan senceres, d’altres tenen talls per mostrar la seva frescor.

 Ens passegem tranquil·lament per tot arreu, veiem multitud de peixos diversos, com trossegen les peses grans i també com ho fan amb el peix congelat, amb una serra de cinta com les que s’utilitzen per tallar fusta. Hi ha recons ben compartimentats, on
es nota el segell personal de seu amo i alguns estan plens de peixeres on mantenen els peixos vius, cosa que encara li dona més caliu al moment. L’August veu com li tallent el cap a un peix gran d’un cop de sabre. Durant força estona podem fer el que volem, i fem moltes fotos. Però quan tornem a la sala gran de les tonyines veiem un grup de turistes i un vigilant del mercat ens diu que allà no es poden fer fotos. Recollim les nostres càmeres i li preguntem per el lloc on hi ha els restaurants per anar a esmorzar. Marxem contents, ha estat un espectacle fantàstic. No trobem els restaurantets que ens ha senyalat el vigilant i comprem sushi en un “afterhours”. Intentem menjar-lo en un temple budista encara tancat, però només seure a les escales del temple comencen a obrir-se les portes i una senyora que veu les nostres intencions ens mira tan malament que sortim per cames. Acabem menjant el nostre esplèndid sushi asseguts a terra, en una cantonada. Voltem per les tendes de l’anell exterior del mercat, ens prenem un cafè dolentíssim tret d’una sala maquines de begudes, perquè no veiem cap cafeteria. Caminant, caminat trobem finalment un racó ple de petits establiments senzills on tenim la sort de poder degustar una sopa extraordinària, que sembla ser que te un nom que ni l’August ni jo recordem, i on un parroquià ens diu que es la millor sopa de Tokyo, nosaltres pensem que te raó i ens ho creiem tot i no tenir referències.

Tirem amunt per Harumi-Dori per anar a Tsukudajima iTsukishima, travessem el riu Sumida per el pont Kachidokibashi i ens trobem un vell barri amb canals i casetes baixes en mig de gratacels. Hi ha vells vaixells de pescadors amarrats a la vorera dels canals. Els carrers estan deserts perquè es molt d’hora i trobem un petit cirerer en flor. Tsukishima es una illa, amb un perfil força eròtic, feta per l’home fa uns 100 anys amb terra dragada de la badia durant la construcció del canal de navegació i ja fa temps que es va unir a Tsukudajima. Admiren la arquitectura de las velles cases corrents que encara queden i acabem desembocant al riu i tornant a creuar un pont per deixar l’illa. Aquest cop creuem per el pont penjat Chuo Ohashi. Hi ha molts taxis i a mi em recorden els que surten a la pel·lícula Desafio Total, sobretot perquè els taxistes a la pel·lícula son robots i aquí van molt estirats, son molt amables, però rígids. Fins i tot porten uns guants blancs que encara els hi confereix mes una imatge artificial.

Caminem cap a Ginza i trobem una cafeteria com cal on ens hi prenem un “cafetonet”. Tornem a agafar el carrer Harumi-Dori i passem
per davant d’ on hi havia el Teatre Kabukiza, però esta “under construction”, l’han tirat a terra i sembla que n’estan construint un de nou. Ens hem de conformar amb les imatges que hi ha al mur. Continuem Harumi-Dori fins al famós creuament amb Chuo-Dori. Passem per davant de la Cerveseria Saporo Lion Ginza que esta en un passeig subterrani, però encara esta tancada, es massa d’hora. També veiem la Torre del Rellotge. Passant per davant de la botiga GAP sembla que hi ha d’ haver algun esdeveniment important, hi ha una cua molt llarga de gent, càmeres  i molta seguretat. Unes quantes passes mes endavant, ens trobem amb l’Edifici Sony, però no l’obren fins a les 11 i ara només son dos quarts de deu, molt d’hora per tot el que ja hem fet, oi? L’August diu que qualsevol que llegeixi això pensarà: “estan locos estos romanos”.

Experimentem per primera vegada el plaer i la sensació de llibertat que dona el creua en diagonal entre quatre carrers, quin gust. Després marxem cap al metro i anem a l’Estació de Tokyo, que també esta “under construccion”. Una altre pena, perquè sembla molt maca. Intuïm la seva grandesa per la reproducció que veiem en les lones que cobreixen les obres. Anem caminat fins el Palau Imperial i allà només podem entrar a la zona dels jardins.

El Palau Imperial o Kokyo es la casa del emperador del Japó i de la família imperial. El palau en si esta tancat el públic tots els dies de l’any excepte el 2 de gener i el 23 de desembre, l’aniversari de l’emperador. Tenim una vista del palau i del pont Niju-bashi des d’un punt on tothom si posa bé per fer-se una foto. El palau actual es va acabar al 1968, substituint un edifici anterior de 1888 que havia estat destruït pels bombardejos dels aliats al 1945 durant la Segona Guerra Mundial. Esta ubicat enel lloc on s’aixecava la fortalesa del Castell de Edo (Edo-jo) des de on el Shogunat de Tokugawa va governà el Japó. Entrem en el East Garden i hi trobem restes del Edo-jo, el Honmaru Goten Palace que consistia en tres seccions: Omote, Nakaokui Ohoku. L’Omote era l’escenari de les cerimònies publiques i el lloc de treball per alguns oficials de govern del Shogunat. El Nakaoku era on el shogun vivia la seva vida diària i administrava els assumptes d’estat. Finalment, l’Ohoku era on vivia la família del shogun, la Madaidokoro, la esposa delemperador amb altres senyores i dones treballadores. Veiem l’edifici del Tokagakudo Concert Hall. Durant el passeig ens trobem el Fujimi-Yogura. Un yogura es un edifici de emmagatzematge i defensa. A Edo-jo hi havien nou torres de guàrdia que envoltaven el castell, però només en queden tres: Fushimi-Yagura, Sakura-Niju-Yagura i Fujimi-Yagura. Aquesta que nosaltres veiem va ser anomenada així perquè des d’ ella es podia veure en aquells temps el Mont Fuji. Va ser un edifici important i el lloc des d’ on el shogum veia els focs d’artifici de Ryogoku i la Badia de Tokyo. També trobem el Quartell Hyakunin-bansho (Quarter General de la Guardia Imperial) que s’utilitzava en el període Edo per inspeccionar els visitants que entraven per la porta Ote-mon, l’entrada principal. Cent guardians samurais escollits entre els millors dels que formaven part de les quatre branques del clan Tokugawa estaven aquí per torns dia i nit.

Sortint del Palau Imperial, tornem sobre les nostres passes per anar a l’edifici Morunouchi, que es un edifici modern on hi ha un Gernika de Picasso a la planta baixa. El toponímic Morunouchi ve de l’època Edo i era el lloc on vivia l’elit samurai.

Tornem a Ginza i entrem a l’edifici Sony on ens assabentem de les novetats. Dinem al Sousaku Dining Miyabi, un restaurantet que hi ha sota les vies del tren, no gaire lluny de l’encreuament de Ginza.

Després de dinar agafem el JR fins a Akihabara i donem una volta per la Electric City, però no hi trobem gran cosa per comprar. De fet els preus son mes cars que a Barcelona. Veiem alguna que altre noia vestida de cambrera. Això ve del “Otaku”, paraula japonesa que s’ha internacionalitzat i que es fa servir per la gent obsessiva per el seus hobbies, sobretot relacionats amb els “anime” (dibuixos animats) i els “manga” (còmics). La paraula japonesa “maido” ve de l’anglès “maid” (donzella). En els “manga” acostuma a haver-hi molts personatges femenins vestits de donzelles, que encanten als japonesos i les maidos s’han convertit en uns del fetitxes preferits de molts otakus. Las “maido kissas” son cafeteries on serveixen el cafè jovenetes vestides de criada i des de fa uns anys estan proliferant al barri de Akihabara. A mes a mes tracten el client com si fos el cap suprem d’un clan samurai i parlant un japonès molt formal com si fossin autentiques criades. També trobem pel barri alguna llibreria  plena de revistes “manga” pornos i algun pachinko (pinball japonès). Els pachikos (de pachin, donar cops i Ko, bola), son sales de joc molt estridents, on els llums i el soroll son omnipresents. Es juga a una mena de “millón” vertical, amb moltes boles que passen per forats i passadors i l’únic que fa el client es mirar-s’ho i fer girar un tirador de mà, introduint més i més boles a mesura que es van acabant. El clients disposen de piles de cistelles plenes de boles metàl·liques. Va començar a tenir força a la dècada dels 50 i els premis inclouen galetes i tabac que a vegades son canviades per afectiu en casetes ocultes a la part de darrera. Sovint aquestes sales estan plenes a vessar.

Prenem un cafè en una cafeteria moderna i tenim la sorpresa que el bany el wàter, a mes a mes de tenir tots els raigs d’aigua possibles, te música. Guau!!, t’hi podries instal·lar amb un bon llibre i el cafè al costat i passar-hi una bona estona si no fos perquè a la porta hi ha cua i nosaltres tenim moltes coses per veure.

Tornem a agafar el JR per anar a Ueno i domem una volta per el Mercat de Ameyoco (Ameyayokocho) que va amaga tot un mercat negre després de la guerra. Ara barreja el peix amb la roba i manté l’aspecte de vell Bazar Asiàtic. El mig del mercat hi ha un petit temple budista, el Tokugaiji, el trobem en un petit carreró i hem de pujar unes escales per accedir-hi.

Un cop vist el mercat, anem al Parc Ueno-Koen a la colina de Ueno, esquitxada de santuaris i temples construït pels shoguns Tokugawa i famosa pels seus cirerers. Va ser el lloc preferit per a l’aristocràcia per gaudir del hanami (observar el cirerers en flor). En aquesta colina, el 1868 va succeir l’últim intent desesperat de defensa del shogunat de Tokugawa, però l’exèrcit imperial els va derrotar i el nou govern Meiji va decretar que la colina de Ueno es convertiria en el primer parc públic de Tokyo.

Durant el segle XII i fins el 1868 el shogun es va constituir com el governant “de facto” de tot el país, encara que, teòricament, l’emperador era el legítim governant i aquest dipositava l’autoritat al shogun per governar en nom seu. Durant aquest temps, l’emperador es va veure obligat a delegar completament qualsevol atribució o autoritat civil, militar, diplomàtica i judicial a qui tingués aquest títol.

Veiem el Temple Kanei-ji Kyomizu Kannon-do, un dels edificis del temple Kanei-ji que va sobreviure als incendis provocats pels
samurais lleialistes i a la guerra. Es va construir per guardar l’ imatge de la divinitat budista Kannon regalada per l’Abad del temple Kyomizu-dera al 1631 i el seu disseny esta basat en aquest últim. Passem per sota dels toris vermells del Temple Gojo Tenjinsha. Passegem per un passeig ple de cirerers, però no hi ha ni una sola fulla, ni una sola flor de cirerer. Arribem massa d’hora per experimentar el hanami. Ens trobem amb el Museu Nacional de Tokyo, que es tancat, però admirem la seva arquitectura. Sense adonar-nos arribem al Santuari Tosho-gu, que construït al 1651, es una de les poques estructures de la primera època Edo que encara existeix. Com el seu homòleg de Nikko esta dedicat a Tokugawa Ieyasu, el gran personatge històric que va unificar el Japó. El seu accés amb llanternes de pedra a ambdós costats, es el millor lloc per admirar la pagoda Kanei-ji (Kanei-ji Goju-no-To), una altre supervivent del segle XVII. També veiem l’entrada del zoo, però no hi ha temps per a tot i no hi entrem. Enscosta molt trobar l’Estany de Shinobazu perquè no entenem el mapa que tenim, però finalment el trobem i ens arribem fins el temple de Benten-do, situat en un illot enmig de l’estany i connectat per un pont de terra. Esta dedicat a Benten, venerada com a deessa de la riquesa, musa de les arts i patrona de les parelles enamorades. Comença a fosquejar, però nosaltres som incombustibles i volem anar al Santuari Nezu-jinja, caminem una estona però, quan veiem la gran distancia que hi ha per arribar-hi, el sentit comú ens fa parar. S’ està fent de nit i estem massa cansats. Entrem en un supermercat i ens comprem un munt de coses per sopar: amanides, peix, fruita, … en realitat comprem massa. Agafem un taxi fins l’estació de Ueno i allà al JR fins a l’hotel. Comprem una Coca-Cola Zero en una de les múltiples màquines que hi ha al carrer i sopem a l’hotel. Anem a dormir d’hora, ha estat un dia llar i intens i hem de recuperar forces. 

Divendres, 4 de març de 2011. Nikko.

Diuen el japonesos: “nodiguis “kekko” (meravellós) fins que no hagis vist Nikko” i avui nosaltres anem a Nikko. Ens hem llevat a dos quarts de sis i hem anat a la Estació de Tokyo per agafar el tren. Durant el trajecte tenim el primer regal del dia, el Fuji s’eleva majestuós a la nostre esquerra i ens acompanya una part del camí. La seva inconfusible silueta es plena de neu i el sol li dona un net resplendor matinal. Fem transbordo a Utsunomiya on agafem una altre tren. Els seients del tren son calens, hi ha la calefacció a sota. Això també passa als seients del metro dintre la ciutat. El cert es que fa fred, però no se si n’hi ha per tant. El tren es ple d’estudiants amb uniforme. La major part dels escolar porten uniforme al Japó i se’n veuen molts per carrer.  Arribem  a l’ estació de Nikko a dos quarts de nou i agafem un autobús fins el pont Sagrat Shin-kyo. El pont de color vermell es unareconstrucció del original del segle XVII. Esta situat en el lloc per on, segons la llegenda, el monjo budista Shodo Shonin, fundador de la primera ermita de Nikko, va creua el riu Daiya-gawa sobre dos enormes serps que es van transformar en el pont.

Des del pont caminem muntanya amunt i ens comprem una entrada combinada per veure tots els temples per 1000 yens. Primer anem el Temple Rinno-ji. Aquest temple va ser el primer temple de Nikko, fundat per Shado Shonin a l’any 766. En un principi es deia Shihonryu-ji i va canviar de nom a Rinno-ji quan es va convertir en un temple de la secta budista Tendai al segle XVII. Ens trobem el temple en obres, tapat amb una lona que reprodueix la seva imatge original. No podem veure la façana, però podem entrar-hi. En el Sambutsudo (Sala dels tres budes) hi han tres enormes imatges lacades en or que representen a Kannon amb mil braços, a la esquerra, al Buda Amida-Nyorai, al centre i a Bato (Kannon amb un cap de cavall que brota del seu front)  que esta dedicat al benestar dels animals, a la dreta. Quan sortim per darrera troben el Sorinto, un gran pilar de bronzo gravat amb 10.000 sutras i 24 campanes. No visitem la sala del Tresor (Homutsuden).

Una mica mes endavant parem a fer un cafè i després agafem la gran avinguda Omotesando que, bordejada per enormes cedres, ens fa sentir molt petits mentre ens dirigim al Santuari de Tosho-gu. Aquest santuari es el mausoleu de Tokugawa Ieyasu, construït per el seu net Tokugawa Iemitsu, l’any 1634. La intenció era  reflectir la grandesa del clan Tokugawa i d’aquesta manera impressionar als rivals. Esta considerat el clímax de l’estil arquitectònic Gongen-zukuri, característic dels santuaris japonesos.

Al final de la avinguda Omotesando trobem un gran torii i a l’esquerra la pagoda Gojunoto de cinc pisos. La columna central de aquesta pagoda no te fonaments, sinó que penja del quart nivell i acaba a deu centímetres del terra. Aquesta estratègia en la seva construcció desplaça el centre de gravetat de l’edifici e incrementa la seva resistència a vents i tremolors.

La veritable porta d’entrada al Tosho-gu es la porta anomenada  Omotemon. Es de color vermell i te una estàtua Niu a cada costat, una amb la boca oberta per pronuncia “a”, la primera lletra i la segona figura amb la boca tancada, acabant de pronunciar “un”, l’última lletra. Quan entrem dintre el temple ens quedem “kekkos” (meravellats) de tanta bellesa, els edificis de tons pastel son una delícia per els ulls i per l’anima. Entrem a un pati ple d’edificacions on hi ha uns magatzems (Sanjinko), l’estable sagrat (Shinkyusha) amb gravats de tot el cicle vital dels micos amb el famós gravat dels tres micos savis (no escoltar, no parlar i no veure la maldat), la font sagrada, un torii i una biblioteca de sutras. Admirem aquest edificis una estona, després pugem unes escales i ens trobem la torre de la campana, la torre del tambor i el Yakushi-do, un edifici budista on hi ha la gran pintura d’un drago al sostre (El drago que rugeix). Un monjo ha fet picar dos pals i s’hauria de sentir un eco com el rugit d’un drago, però jo no he sentit rugir cap drago, tot hi que lihem fet repetir. Pugem un altre tram d’escales i trobem la famosa porta de la llum solar (Yomeimon), la porta mes espectacular del conjunt, on van col·locar un dels pilars boca avall per no despertar l’enveja dels deus en front de tanta bellesa. Travessem la porta de puntetes, amb els ulls molt oberts. A l’esquerra hi ha l’edifici (Mikoshigura) on guarden els mikoshi (palanques sagrats) i a la dreta hi ha un petit pòrtic amb el famós gat adormit (Nemurineko), de tons pastel, es petitonet i molt rebufo. Travessem la porta Sakashitamon i ens trobem amb una llarga escalinata que s’enfila entre un bosc de cedres i ens porta fins el mausoleu on hi ha les cendres del Ieyasu i que avui esta ple de neu.

Sortim del Tosho-gu i anem al Santuari Futaarasan-jinja que te varius edificis construïts en diverses èpoques, però la majoria daten del  començament del període Tokugawa. A aquest temple pertany el Shinkyo (Pont Sagrat), el Honden que es el santuari principal, construït el 1619 i traslladat al seu lloc actual al 1645, el Santuari Mitomo (848) i al Santuari Hie (848) entre altres. Es un santuari xintoista tot i que va ser fundat al 767 per el monjo budista Shodo i originàriament va ser un temple budista, però després va ser transformat en santuari xintoista.

Quan arriben al  front de l’edifici principal podem observar tot el ritual de picar de mans, reverència i oració d’un senyor alt que fa tot el procés amb una elegància que ens deixa bocabadats.

Caminem una miqueta mes per trobar el Santuari Taiyuin (Taiyuin-byo) (1653), que es el mausoleu de Tokugawa Iemitsu, el  net de Ieyasu. Submergit en un bosc de cedres, no te les mides del Tosho-gu, però es d’una gran bellesa. El recorrem sols, no hi ha quasi ningú i comença a nevar amb mes intensitat. Es una sensació estranya, d’aïllament, de fred i alhora de grandesa arquitectònica i natural. Per una estona som els amos d’aquest reco de mon on reposen els esperits d’uns homes que van ser molt grans.

Dinem en un petit restaurant prop dels temples, mengem carn amb arròs i un cop tips agafem un autobús per anar al llac Chuzenji-ko. Un cop allà ens acostem a la cascada Kegon-no-taki. Per fer-ho hem d’agafar un ascensor i baixar per poder contemplar-la, te 97 metres d’alçada. Tot aquesta zona es alta i encara hi ha més neu, però això no ens impedeix donar una volta pel llac que es ple de barquetes en forma d’oca e intentar buscar el micos que diuen que hi ha per aquesta zona, però no en veiem cap. L’autobús ens costa uns 20 euros anar i tornar, però val la pena. Descobrim tard que hi ha una mena de bonó per els autobusos de la zona. Finalment l’autobús ens porta directament a l’estació i tornem a Tokyo.

Un cop a Tokyo, ens aturem a la parada de Shibuya i anem a veure l’estàtua del gos Hachi-ko. Aquest gos anava a buscar al seu amo (un professor de la universitat de Tokyo)  a aquesta estació cada dia i quant va morir, va continuar fent-ho durant 7 anys, fins que ell mateix va morir el 1935. Es considerat un símbol nacional de la determinació, devoció i fidelitat.   Sortim per una boca de metro equivocada i un parell de noies joves es prenen la molèstia d’acompanyar-nos fins la mateixa estàtua, que esta envoltada de joves perquè el lloc s’ha convertit en un famós punt de trobada.

El barri de Shibuya es ple de neons i grans pantalles on els anuncis no només son lluminosos, sinó que també parlen, estil Blade Runner. Domem una volta pels carrers i  les botigues, veiem algun local de dones de vida fàcil i sopem al segon pis d’un bar al voltant d’una barra gran des d’on els cambres van servin el menjar. Tenim sort que hi ha fotografies als menús i no tenim problemes per escollir. Després de sopar tornem a l’hotel a descansar.


Dissabte, 5 de març de 2011.  Els gratacels

Avui ens hem llevat mes tard i he dormit bé. Esmorzen en un bar prop de l’hotel. A l’August li fa malel genoll esquerra i l’esquena i jo ahir em vaig torçar el turmell dret i el tinc inflat. Agafem el metro i anem cap a Ikebukuro per anar al Complexa Shunshine, on hi ha el Shunshine City i pugem a l’Edifici Shunshine 60, uf!! quan de Shunshine. La major part de l’edifici esta dedicat a oficines, però hi ha alguns restaurants i centres comercials. Des de l’últim pis i la terrassa tenim unes vistes meravelloses i veiem com els gratacels del Nishi Shinjuku sobresurten en el mar d’edificis que entapissen la ciutat. Em fa gracia la silueta de la versió “tokyota” de l’Empire State i fent servir el zoom apreciem el toc modern que li han donat els japonesos. Ens prenen el nostre temps per gaudir del moment i anem a poc a poc mentre donem una volta completa al replà i després pugem a la terrassa. Els lavabos continuen en la línea de sorprendre’ns i aquí a mes a més de tots el complements hi ha una mena de trona per assentar al nen mentre fas pipi. Això ja es el non plus ultra. Me’n adono que la música no es per relaxar-te mentre ets al bany, sinó també per mitigar altres sorolls indesitjables. Quina sofisticació.

Tornem a agafar el metro per anar a Shinjuku, passem entre molts gratacels  per arribar a l’Edifici del Govern Metropolita de Tokyo (1991) de disseny inspirat en les catedrals europees. De fet quan caminem cap a l’ajuntament tinc la sensació d’acostar-me a una Gran Notre Dame moderna . L’edifici te 45 pisos i nosaltres pugem a una de les dues torres, la que es pot visitar. Un cop a dalt aprofitem per dinar a les altures, prenem un menú de sopa, lasanya, postres i cafè. Des de les finestres del restaurant la visió es singular. Estem en una posició competitiva amb els altres edificis que ens envolten, els podem mirar d’igual a igual. Tenim el gust de gaudir del moment mentre mengem.  Som al bell mig del Nishi Shinjuku i estem bordejats de gratacels, la Tokyo Mode Gakuen Cocoon Tower (2008) de 203,65 m i 50 pisos es per a mi la mes original dels grans edificis de Shinjuku que veiem des de la finestra. El Cocoon segueix la tendència arquitectònica de la 30 St Mary Ave (alies “El Pepinillo”) de Londres, de 180 m d’alçada o de la nostre Torre Agbar a Barcelona de 144,44 m d’alçada. L’edifici te fins educatius amb tres formacions especials: Modo Gakuen de Tokyo (Escola de Formació Professional de Moda), HAL Tokyo (Especial Tecnologia i Disseny College) i Shuto Iko (Col·legit Mèdic). Va ser dissenyat per Tange Associates i es un campus vertical que pot acollir a 10.000 estudiants. A part dels edificis mirem la gent que ens envolta i que esta dinant al restaurant, son elegants, pausats i sobretot educats. Em fan sentir bé, em fan sentir tranquil·la. M’agraden.

Després de dinar baixem de la torre i ens trobem un parell de nois fen acrobàcies, un d’ells va tenyit de ros i no es l’únic que he vist amb “look” extravagant, de fet hi ha molts joves amb imatge provocadora o millor dit trencadora. Tornem a agafar el metro per anar a Shibuya, tornem al Labi Shibuya, la botiga que ja van anar ahir a mirar càmeres de fotos i altres tecnologies. Quan sortim comencem un passeig des de la plaça que hi ha a la sortida de l’estació de Shibuya. Saludem un altre vegada al Hachiko i anem cap a Koen-dori, veiem els famosos magatzems Seibu i seguim fins al Yoyogui Park. Busquem joves vestits com els personatges manga, però ens hem de conformar amb alguns ballarins amagats darrere dels murs del parc. El Santuari Maiji Jingo esta tancat i no el podem veure. Passejant per el parc veiem alguns cirerers florits, se’ns fa de nit, ens perdem i ens equivoquem de camí. De fet pensem que ens hi quedarem de per vida en aquest indret de tantes voltes que hi donem. Es molt gran, fa molt fred i estem molt cansats de caminar. Finalment  agafem un metro per anar a Harajuku, on continuem caminant  pel famós carrer Omotesando i veiem totes les grans firmes mundials, algunes de les quals tenen edificis sencers. Quan creuem amb Meiji-dori veiem La Foret, un dels edificis de moda de Harajuku que conte museus, botigues i expositors de diversos dissenyadors.

Tornem a agafar el metro per anar a Roppongi, ens arribem fins el famós creuament i ens mengem uns pastelets al reconegut Café Almond. Ens en adonem que es l’hora de sopar i entrem en una barreja de pub irlandès i tasca espanyola, però quasi tots son nipons, si més no hi ha algun que altre estranger com nosaltres.

De tornada caminem cap a l’hotel, passem per davant del Hard Rock Cafè i parem a fer fotos a la Tokyo Tower amb el trípode i molta calma. Podem apreciar de prop la seva gran similitud amb la Torre Eiffel. Seguint el nostre camí encara tenim una altre sorpresa quan topem amb el Temple Zojoji, des de on queda una imatge molt maca de la Tokyo Tower que il·lumina la teulada del temple. Aquest temple esta situat al Shiba Park, va ser fundat al 1393 per Jodo Shu i el 1598 es va traslladar al seu lloc actual gracies a Ieyasu Tokugawa que va establir en aquest temple el govern de Edo. En el recinte es pot veure una campana enorme que esta entre les tres mes grans que existien en el període Edo i avui en dia es segueix tocant dos cops al dia, per donar l’hora i per purificar les 108 passions (no sabíem que n’hi haguessin tantes). Hi ha una estàtua de la Deessa kannon i moltes petites estàtues de Buda vestides amb robes infantils. Cada una d’elles serveix per a protegir l’anima d’un nen mort abans que els seus pares, son estàtues Jizo i protegeixen l’anima d’aquests nens en el seu camí fins el paradís. Moltes d’elles tenen molins de vent que fan soroll quan es mouen. En un “24 hours” que hi ha el costat de l’hotel ens comprem una ampolla de Sake per fer una copeta i acabar el dia ben relaxats.

Com a comentari col·lateral ens crida l’atenció com tothom va pendent del seu mòbil, sobretot el metro. Crec que juguen a algun joc o no se que fan, però se’l miren hipnotitzats. La qüestió es que parlar, el que es diu parlar amb el mòbil parlen poc, però mirar-se’l, se’l miren molt.   

Diumenge, 6 de març de 2011. Kamacura i Yokohama.

Avui anem a Kamakura, aquesta ciutat va ser la capital de Japó entre 1185 i 1333. Al 1192 Yoritomo del clan Minamoto va ser nombrat shogun després de guanyar diverses batalles i va començar a governar el Japó des de Kamakura. Va morir sense descendència i el poder va passar als Hojo, la família de la seva esposa. El clan Hojo va governar el Japó durant més d’un segle, però al 1333 es debilita molt per el cost que va representa la defensa del país contra als intens d’atac de Kublai Khan des de Mongòlia i Xina. El clan Hojo va ser derrotat per l’emperador Go-Daigo i Kyoto va tornar a convertir-se en la capital del Japó. Com a resultat de aquest passat gloriós Kamakura te 65 temples i 19 santuaris, masses per visitar-los en un dia. Nosaltres optem per menjar poc i pair bé i visitem pocs temples.

Agafem el tren a la Tokyo Station, baixem a kita-Kamakura Station i només hem de caminar una mica per arribar al Temple de Engaku-ji (1282). L’historia d’aquest temple comença amb Tokimune Hojo, vuitè regent de Japó del Shogunat Kamakura 1268-1284, que practicava el budisme Zen i es feia aconsellar per al gran mestre Maguku Sogen (Bukko Kokushi). Va fundar el temple per commemorar a tots el caiguts durant les guerres mongoles. El Japó havia sigut  atacat dues vegades per Kublai Khan i aquest fet va representar la major crisi per el país fins aquell moment.

El temple ha sigut destruït i tornat a construir en diverses ocasiones i la majoria dels edificis van sucumbir al tremolor de 1923. L’únic que queda d’èpoques anteriors es la porta del temple, San-mon, una reconstrucció parcial de 1780 i l’Ohgane (Temple de la Campana) amb una gran campana que va ser tallada al 1301 i es la mes gran de Kamakura. Hi ha un llarg tram d’escales a l’entrada i en el recinte hi ha molts altres temples i edificacions que son reproduccions o construccions recents. Trobem el Butsu-den (edifici de culte), el Senbutsu-jo, el kojirin, l’Hojo, el Hyaku Kan-non (cent escultures de Kano-non), el Shari-den (una sala antiga que guarda una dent de Buda), el Kaiki-Byo (Mausoleu de Tokimune Hojo, el fundador del temple), el Hakuroku-do i l’Ohbai-in. A la part de darrera hi ha tot un reguitzell de petits temples i per tots els recons trobem bonics jardins entre els edificis.

Deixem l’Engaku-ji, caminem una mica més i entrem el Temple Kencho-ji (1253), el mes important dels cinc monestirs Zen de Kamakura, que es avui en dia una seu de l’escola Rinzai. Trobem la Porta General (Somon), la Porta Principal (Sanmon) i el Temple de la Campana (Bonsho) prop de l’entrada. La Sala de Buda (Butsuden) i una Porta Xinesa (Karamon) son estructures pertanyents al shogunat i estaven situades al Temple Zojo-ji de Tokyo on vam estar ahir a la nit. Van ser traslladades pesa a pesa a la seva localització actual al 1647. La gran imatge de Buda que hi ha dintre el Butsuden representa a Jizo Bosatsu (Kshitigarbha Bodhisattava). Es una sala magnifica i la imatge de Buda te una força impressionant que m’ha captivat des de el primer moment, sembla que em parli i m’ha asserenat. La Sala Dharma (Hatto) te la figura de Fasting Buda de Pakistan, que es pell i os, absolutament cadavèric. Darrera de l’Edifici
Principal  hi ha un gran Jardí Zen que invita a seure una estoma i sentir la pau que mana de la natura. Sortim d’aquests temples transformats per el misticisme, tornem sobre les nostres passes fins a trobar una camí que, desprès de uns tres kilòmetres i mig, ens portarà fins al Daibutsu (Gran Buda). La ruta que seguin es molt agradable i a mig camí trobem un paper enganxat a un arbre que ens informa que des de allà es pot veure el Fuji, però avui només s’intueix entre la broma.

El colossal Diabutsu realitzat a mitjans de l’època kamakura (1252) es troba en el recinte del Temple de Kotoku-in, esta tallat en bronzo, pesa 850 tones i te una alçada de 11,4 metres. Antigament ocupava una sala enorme, però va ser arrasada per un tsunami l’any 1495. Es va construir després d’una visita de Yoritomo a Nara, on hi ha un Diabutsu encara més gran, després de la victòria dels Minamoto sobre el clan Tiara. Tot i que es d’una alçada inferior, aquest es considera artísticament superior al de Nara. Es un Amida Buda (Amitabha en sànscrit), adorat per els seguidors de l’escola Jodo. Te una expressió molt serena que invita a la pau. L’ imatge es buida per dintre i s’hi pot entrar, cosa que nosaltres no ens podíem perdre. Entrant a l’interior de l’estàtua  poden observar les sofisticades tècniques que es van utilitzar en la seva construcció. Donada la seva immensa talla es van confeccionar diverses parts i es va fer servir un mètode completament únic i enginyós conegut com Ikarakuri. El mètode dividia les peces en tres formes diferents i després s’encaixaven perfectament.

A la sortida tirem carrer avall i entrem en un restaurant a menjar un menú que escollim, com ja estem acostumats a fer, entre les reproduccions que hi ha a l’aparador. Després de dinar unes racions molt mes escasses que les promeses a la replica de plàstic, l’August es compra unes monedes antigues i seguim el carrer fins arribar a un mar picat, ple d’onades i surfistes. La força del vent ens fa agafar els barrets i l’aire ens sacseja amb contundència.

Entrem al Daisy’s Cafè que esta just en front del mar, la decoració ens envolta i l’amfitriona ens acull com si entréssim a casa seva i ens prepara un cafè. Entre la multitud d’objectes antics del local descobrim un llibre de Gaudi que fullegem nostàlgics. Sortint de la cafeteria tornem enrere fins a l’estació de Hase i amb la línia Enoden Enoshima anem fins a l’estació de Kamakura on agafem un tren de JR per anar a Yokohama. Per el camí tornem a veure el Fuji per la finestra del tren i una senyora de mitjana edat li regala una caixa de dolços molt ben embolicats a l’August, nosaltres no volem acceptar-ho, però no hi ha manera de dissuadir-la i els hem d’agafar. Ens preguntem: es una gentilesa per el fet de visitar el seu país?.

A la mateixa estació de Yokohama ens informem i retrocedim fins a la parada de Sakuragido per anar al port, sortim a la zona Mirato Mirai i ens trobem de front la Yokohama Landmark Tower (1993) que es l’edifici mes alt de Japó amb 70 plantes i 295,8 metres d’alçada. Es un hotel de cinc estrelles entre les plantes 49 i 70 i els 48 pisos inferiors son tendes, restaurants, clíniques i oficines. L’edifici te dosamortidors de massa amagats al pis 71, en cantonades oposades. Ens passegem per el Nippon Maru Memorial Park mentre admirem el gran vaixell Nippon Maru rodejat de gratacels. Comença a fosquejar i aprofitem la estupenda llum del moment per fer fotos.

Al fons, a l’horitzó, el Yokohama Grand InterContinental Hotel ens torna a fer pensar en Barcelona amb la seva silueta similar a la del Wela.

Tornem a l’estació i encara tirem dos parades mes enrere fins a Ishikawacho per anar a China Town.

Des de l’estació hem de caminar una mica fins trobar el bulliciós barri xinés, que ple de botigues i restaurants es tot una festa. Mengem algunes boles xines que comprem a una de les paradetes que hi ha per el carrer i passegem complaguts amb l’espectacle.

Agafem el tren i anem fins a Harujuku per veure si veiem alguna banda de joves nipons amb vestits de personatges manga, però, potser perquè es massa tard, no hi ha gens d’ambient. Tornem al metro i cap a Ikebukuro per comprar un conversor 2x per la meva càmera que ja vaig veure ahir i no em vaig decidir a comprar-lo. Metro un altre cop i cap a Shibuya on l’August es compra una petita càmera Pentax submergible que ja porta dies mirant-se.

Finalment anem a sopar sota les vies de Shimbashi, avui hem de pagar el nostre sopar en unes màquines abans de menjar, sort que ens ajuda la cambrera, després seiem i mengem una estupenda sopa amb fideus. Ja som uns virtuosos amb els coberts japonesos. Tornem a  l’hotel amb el JR, només una parada. Son dos quarts d’una quan arribem a l’hotel.


 

 

Comments

  1. […] Toraja Japó. Ruta NiponaIndexProverbis japonesos 1Proverbis japonesos 2Quadern de viatgeTokyo i rodaliesHakone-NagoyaTakayama-ShirakawagoKanazawaNara-Koyasan-OsakaBibliografiaFilmografia /* */ […]

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà.