Takayama-Shirakawago

Dijous, 10 de març de 2011.  Takayama

Ens llevem d’hora, esmorzem una mica a l’hotel i amb dos passes ens plantem a l’estació per agafar el tren que ens portarà a Takayama. Agafem el tren que surt a les 7:43, es un Wild View Hida. Hida es el nom de la regió muntanyosa que te com a nucli la ciutat de Takayama. El mateix nom de Takayama vol dir muntanya alta. Takayama es el costat occidental dels Alps japonesos, dintre de la prefectura de Gifu-ken. Triguem dues hores i quart en arribar a Takayama. Anem al Ryokan Hadakaso a deixar les maletes, però no podem passar a la habitació fins mes tard.

A la ciutat hi ha ruïnes històriques del període Jomon, de fa uns 8000 anys, però no estan molt estudiades. En el segle VIII els reformadors Taica van decidir que calia pagar impostos i com que Hida es a les muntanyes i tenia poc arròs, gra i tèxtils, que es el que feien servir per pagar el deute, van acordar que els aldeans anirien a la capital a treballar durant uns 250-300 dies a l’any i van tenir un paper important en la construcció de Kyoto i Nara.  Quan els artesans tornaven a Hida feien servir les serves habilitats per construir els temples locals (Temples de Hida). En el període Muromachi (1333-1573) Takayama Geki va construir un castell a Tenjinyama. El 1585 Kanamori Nagachika va conquistar Hida i el període Kanamori va continuar 107 anys a través de sis governants. Després Hida va passar al control directa del shogunat de Tokugawa, Era Edo (1603-1867), testimoni d’un gran auge de la cultura japonesa i que encara avui es evident a Takayama. El castell de Takayama va ser destruït al 1695.  En la Restauració Meiji (1868-1912), l’època il·lustrada, van haver-hi molts canvis, a l’any Showa 11 (1936) l’àrea es va convertir en la ciutat de Takayama, després la ciutat es va fusionar amb altres pobles i aldees i a l’any Heisei 17 (2005) amb mes pobles i aldees, convertint-se en una ciutat amb un àrea tant gran com Tokyo.

Comencem el nostre recorregut per la ciutat amb el Pont Kaji-bashi, sobre el riu Miyagawa, amb dues estàtues, una amb els braços molt llargs i l’altre amb les cames molt llargues, son uns Ashinagatenaga motllurats en bronzo per l’escultor Yoruko Taniguchi durant el període Edo, son esperitis de l’aigua que protegeixen el pont i la ciutat. Ashinagatenaga (cames llargues, braços llargs) son un parell de yokais (criatures o esperits de la mitologia japonesa). Un Ashinaga-jin te les cames molt llargues, mentre un Tenaga-jin te els braços extremadament llargs. Aquest parell de criatures son comunament descrits com a gent de dos ciutats, la ciutat dels cames llargues i la dels braços llargs i ambdós treballen en equip per pescar. Els braços llargs (tenaga) es posen sobre l’esquena dels cames llargues (ashinaga) i aquests entren a l’aigua des de on  els tenaga agafen els peixos amb les mans.

Ens arribem al Miyagawa Morning Market que es bastant fluixet, tot i així veiem alguns elements dietètics exclusius de la zona, l’artesania es pobre. Deixem el riu per entrar pels carrers típics de la ciutat i ens topen amb la kusakabe Mingei-kan (Kusakabe Heritage House) i entrem a visitar-la. La família Kusakabe ja eren comerciants d’èxit en el regim del període del clan Tokugawa, però la construcció actual data de 1879. L’expert  líder dels fustes, Jisuke Kawashiri, va reconstruir la casa dintre l’arquitectura del període Edo, amb fusta de xiprer japonès (Hinoki). La construcció era vivenda i magatzem comercial. Per passejar-nos per tots els recons de la casa ens hem de descalçar i posar-nos  unes sabatilles, i fa un fred que pela. En una de les habitacions ens donen un te i pastes que ens escalfa i reconforta. També veiem el museu que ens mostra els objectes que tenia a la casa en el segle XIX.

 Continuem camí i ens trobem amb el Santuari Sakurayama Hachimangu i el costat la Sala d’Exhibicions de Carrosses del Festival (Festival Floats Exhibition Hall) (Takayama Matsuri Yatai Kaikan) on hi ha una selecció de yatais (carrosses) que van rotant, n’hi ha 4 exposades de les 23 que es fan servir en el Mitsuri (Festival). També son famosos els karakuri, marionetes que realitzen acrobàcies increïbles portades per vuit titellaires que mouen 36 cordes. Dels dos Festivals de Carrosses, el Sanno Matsuri es celebra el 14 i 15 d’abril on una dotzena de yatais decorades amb talles, ninots, cortines i persianes de molts colors desfilen per la ciutat i per la nit se’n engalanen amb llanternes i s’acompanyen amb musica sagrada. El Hachiman Matsuri es celebra el 9 i 10 d’octubre al Sakurayama Hachiman-gu que te caràcter sintoista. La seva deïtat guardiana, Hachimangu es el centre de la celebració  i es dona gracies per les collites. El festival de Takayama va començar  fa uns 350 anys com a una cerimònia del poble. Takayama era el centre de producció de fusta del Japó i la ciutat va créixer com a centre de distribució i va atraure a elaboradors de sake, marxants de roba, treballadors de la llana i altres homes d’ofici. Amb el suport dels rics marxants i l’orgull de la bona qualitat  dels artesanats, les carrosses van ser cada cop mes magnificents i es va desenvolupar un esperit de competició entre els diferents districtes de la ciutat. La majoria de les yatai son del segle XVII i estan decorades de forma rica en un estil similar a l’art de Kyoto a l’era Momoyama amb elements de període inicial Edo combinat amb les habilitats dels artesans locals que li dona el caràcter de la regió Hida-Takayama.

Amb la mateixa entrada podem anar al Sakurayama Nikko-kan que conte la maqueta dels famosos santuaris de Nikko. Es un Nikko en miniatura i reconeixem el que vam veure l’altre dia quan hi van anar.

Dinem en un restaurantet local, anem de compres i acabem al Takayama Jinja (Palau Històric del Govern) construït originàriament al 1615 com a centre administratiu del clan Kanamori i que va ser una branca de l’oficina del Edo Bakufo (govern) des de 1692 a 1868. L’edifici principal data de 1816 i va ser la seu de l’oficina del govern local fins 1969. Es un dels pocs edificis oficials que es conserven del període Edo. A mes a mes de les oficines del govern amb boniques sales, agradables i elegants, aquesta construcció palatina, te graners d’arròs, un jardí i una sala de tortures amb imatges esfereïdores. També l’hem de visitar descalços. Sortim sobre les cinc, quan estan tancant. Donem voltes per les ciutat sentint l’ambient dels antics carrers, possiblement molt diferent de les èpoques mes turístiques, però indubtablement mes propera a l’activitat històrica real d’aquesta ciutat en un dia d’hivern.

A dos quarts de set anem al ryokan i ens trobem amb la desagradable sorpresa de que no tenen el nostre sopar inclòs, casa que nosaltres si tenim especificat en la nostra reserva. Protestem, però ens quedem sense sopar. Fem un oncen el mateix ryokan, aquí n’hi ha un per homes i un altre per dones. També es plàcid, però avui estic sola. Contestem uns quans mail i a dormir per terra amb el tatami. L’habitació es molt agradable tenim una petita taula amb una cadira sense potes i un altre taula a una galeria contigua. El wc esta al final d’un petit passadís i hi fa molt mes fred que tot i que forma part de la mateixa habitació, però el seient es calent i evidentment te tots el comandaments habituals.

Divendres, 11 de març de 2011. Shirakawago.

Esmorzem a dos quarts de vuit en un dels menjadors del ryokan, les taules son baixes i els seients de les cadires a ran de terra, l’esmorzar es molt bo, autènticament japonès. Un cop ben alimentats anem al Mercat Jinya-mae Morning Market que es una mica mes autèntic que el d’ahir. El mes impactant son les cares de les pageses que son genuïnes, molt rurals, molt ètniques. Passem per el Temple Hida Kokubun-ji que, fundat per el piadós emperador Shomu de Nara al 746, es el mes antic de Takayama. Destruït per un incendi, l’edifici actual mes vell es una pagoda de tres plantes al pati que data del 1821. Al costat hi ha un arbre de ginkgo que li atribueixen 1200 anys. A l’entrada trobem  unes fustes plenes de sarubobos, les nines amulets japonesos típiques de Takayama. Son nines vermelles amb forma humana, però sense característiques facials. Tradicionalment eren fetes per les iaies per a els seus nets com a nines per jugar o per a les seves filles com a encís per a un bon matrimoni i família. Sarubobo vol dir bebè mono,  de saru que vol dir mono, i la cara del sarubobo tradicionalment es vermella con la cara de les cries de mono. No esta clar perquè no tenen cara, però es creu que es per el fet que ho feien els familiars amb  robes fetes servir i no feia falta completar el detall. Un altra idea suggereix que l’absència de cara permet al propietari reflectit les seves emocions en la nina. El sarubobos estan associats a tres desitjos: protecció contra les coses negatives, una llar feliç amb una bona parella i a parir fàcilment.

A dos quarts de deu agafem un bus cap a la vall de Shirakawago famosa per les granges en forma de “A” amb sostre de palla, anomenades gassho-zukuri que vol dir mans unides en oració. A la dècada de 1960 quan es va construir la enorme pressa de Miboro es van traslladar moltes cases gassho a llocs mes segurs i son un reflex de la vida rural que es troba a poques regions del Japó. La major part dels llocs d’interès de Shirakawa-go es troben a la localitat de Ogimachi que te 110 edificis gassho-zukuri. L’ hivern a la regió de Hida es molt dur com nosaltres mateixos podem comprovar, casi totes les carreteres estan tancades de desembre a abril,  i els inclinadíssims sostres de les cases gassho son per impedir que s’hi acumuli la neu. Acostumen a presentar columnes de fusta massissa de cedre per augmentar l’estabilitat. Les zones de les golfes son idònies per cultivar la seda. En aquest edificis hi vivien les famílies riques i  hi arribaven a habitar fins a 30 persones en una casa. Els pagesos vivien en el refugis dels coberts que avui en dia es fan servir per guardar les eines.

Triguem un 50 minuts en arribar a Ogimachi, primer anem a veure les vistes del poble des de un observatori que ens permet tenir una visió de conjunt, per això hem d’agafar un bus perquè amb el temps que fa no s’hi pot anar caminant. Esta molt nevat i segueix nevant amb intensitat. Fa molt fred, tot es ple de neu i realment entenem la raó de ser d’aquestes cases. Quan tornem de l’observatori entrem al Gassho Zukuri Minka-en (Shirrakawa-go Heritage Museum), un museu al aire lliure on podem apreciar les cases gassho. S’exhibeixen mes d’una dotzena d’edificis gassho traslladats de pobles del costat. En algunes cases es mostra l’artesania regional amb productes de fusta, palla i ceràmica. Després creuem un pont penjant molt llarg i estret i anem cap el poble on continuem veien cases gassho. Aquest poble ha estat declarat Patrimoni Mundial per l’ UNESCO. Durant la visita ens trobem a un jove japonès que ha arribat en el nostre autobús i es passeja pel poble amb una americana fina, els cabells plens de neu i la cara congelada. Fa patir, però ell riu content o potser es tracta del rictus dels congelat abans de morir.

Tornem a Takayama amb l’autocar de les dues. Dinem a un restaurantet prop de l’estació i a la televisió veiem les imatges catastròfiques d’un tsunami que hi ha hagut el nord del Japó, un terratrèmol de 8,9. Les imatges son devastadores i la gent esta expectant. Nosaltres ens apressem a enviar missatges a casa per explicar que estem bé i que no pateixin. Després anem a comprar una figura que l’August va veure ahir i que no se la treu del cap. Ens costa trobar la tenda, però quan finalment la trobem i resulta que li surt mes econòmica que ahir i encara regategem una mica mes. Ahir era una dona la que atenia i avui era un home, això em fa pensar que demanen el que els hi passa pel cap en aquell moment.

Passegem per el poble i ens perdem per els carrers descobrint nous recons. Veiem algun magatzem o garatge de les yatais (carrosses) que es distingeixen fàcilment per la seva alçada. Intentem trobar el Passeig de Higashiyama per recorre l’àrea dels temples, però no ho aconseguim, no ho trobem. Ens mengem un pinxo de salsitxa que no esta malament. Plou i neva a estones i veiem una dona en bici que ens fa girar el cap per admirar-la perque porta el paraigües incorporat al manillar per no mullar-se mentre va en bici. L’August es compra una genollera perquè ni els antiinflamatoris, ni l’acupuntura, ni el silici semblen ajudar-lo completament amb el seu genoll.

Tornem al ryokan i ens fem un oncen. Sopem extraordinàriament una carn que ens anem fen nosaltres mateixos en una planxa central i també hi ha peix. Tot molt bo i molt complert. A l’habitació tothom ens envia missatges per saber com estem després del tsunami i els posem al dia.

 

 

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà.