Nara-Koyasan-Osaka

Dimecres, 16 de març de 2011. Nara

Avui es un dia complicat, anem a Nara i després a dormir a Koyasan. Ens llevem a dos quarts de set, però sortim tard de l’hotel perquè mirem els correus per veure si hi ha noticies fresques de Fukushima. Fem el “check out” de l’hotel i anem cap a l’estació. Prenem el tren de les 8:08 cap a Nara, hi arribem a les nou passades i el primer que fem es anar a Informació i Turisme de la mateixa estació. Allà ens expliquen els monuments mes importants a veure i a més a més ens donen dos possibles itineraris en tren per anar a Koyasan. També ens ofereixen la opció de que un voluntari ens faci de  guia per Nara, cosa que acceptem de von grau. Deixem les maletes en dues caselles de l’estació, sort que son grosses, i correm fins a un altre Tourist Information on ens espera la que serà la nostre guia en aquesta ciutat, es diu Yumiko Sakurai, ella viu a Kyoto, però li agrada fer aquestes visites guiades per la ciutat. Li expliquem la nostre situació i ella s’organitza per que pugem  marxar a l’hora que surt el nostre tren.

Per entendre aquesta ciutat hem de mirar una mica la seva historia. El Japó no va tenir capital permanent fins al segle VII. Els tabús dels natius sintoistes estipulaven que la capital s’havia de traslladar cada cop que moria un emperador. Aquesta practica va desaparèixer sota la influencia del budisme i amb les reformes Taika de l’any 646 quan tot el país va passar a estar sota control imperial. Aleshores es va decretar la construcció d’una capital permanent. Es van provar dos ubicacions que no van funcionar abans de decantar-se per Nara (Heijokyo) l’any 710, però Nara només va dura 75 anys com a capital. El sacerdot Dokyo va seduir a la emperadriu i va anar de poc que no li usurpes el tron. Després d’això es va decidir traslladar la cort a un lloc allunyat del clero cada cop mes influent. L’emperador Kammu va fer construir Kyoto (Heian-kyo) al 794 i Nara va quedar com un gran centre del budisme. Tot i que breu, el període Nara va ser molt fèrtil en relació a l’assimilació d’influències xineses i es van establir els fonaments de la cultura i la civilització japonesa. L’adopció del budisme com a religió nacional va produir el seu efecte en la manera de governar, en la cultura, la literatura i l’arquitectura. 

Des de 1998 Nara te vuit llocs declarats Patrimoni Mundial per l’Unesco. Son els temples budistes de Todai-ji, Kofuku-ji, Gango-ji, Yakushi-ji i Toshodai-ji, el santuari Kasuga Taisha, el bosc primigeni de Kasuga-yama i les roines del palau de Heijo-kyo.

Primer anem al Temple Kofukuji que es un dels principals temples de l’escola Hosso de budisme esotèric. Fundat per Kagaminookimi, la primera esposa de l’Emperador Tenji, que  buscava amb la seva construcció que el seu marit recuperes la salut. El temple va ser edificat inicialment a Yamashina-ku, Kyoto, l’any 669. L’any 672 va ser mogut a Fujiwara-Kyo, la primera capital totalment planejada de forma artificial i a l’any 710 es va traslladar a la nova capital Heijokyo (Nara). Durant el període Heian, l’època de major esplendor, va conta amb 175 edificis.

Actualment la sala octogonal (Hokuen-do) i la pagoda de tres plantes continuen intactes des de l’època Kamakura. La pagoda de cinc plantes i la sala est daurada (Tokon-do) daten de principis del segle XV. Aquesta ultima es la segona en alçada del Japó, només superada per la del To-ji a Kyoto. A les pagodes es guarden les cendres dels monjos i son l’evolució de les estupes.

Passegem per la zona de Nara-koen. Aquest parc es va crear al 1880 i avarca una amplia zona als peus del Wakakusa-yama. Al parc hi viuen mes de 1200 cérvols que en el període sintoista que va precedir al budisme estaven considerats missatges dels deus i avui en dia gaudeixen de l’ estatus de Tresor Nacional. Nosaltres com a bons turistes comprem galetetes (shiki-sembei) per a ells i els hi donem de menjar. Ara estan canvien el pel, els hi esta caient el pel de l’ hivern i semblen tinyosos. Els mascles tenen les astes tallades, suposo que per evitar riscos. Ens neva intermitentment.

Caminem una mica mes i ens arribem al Temple Todai-ji (752). Durant la era Tenpyo van haver-hi varius desastres i epidèmies i a l’any 743, l’emperador Shomu va promulgar una llei que obligava al poble a construir un Buda per a protegir-los. Creia que el poder de Buda podria ajudar a la gent. Va ser dissenyat per Kuninaka no muraji Kimimaro, net d’un immigrant coreà. En la seva construcció es va consumir la majoria de la producció de bronzo del Japó durant varius anys i va deixar el país en fallida.

Entrem al recinte a través de la Nandai-mon (s.VIII), una enorme porta amb dos guardians Nio de mirada amenaçant, unes esplèndides figures de 8 metres d’alçada tallades al segle XIII per l’escultor Unkei, que es troben entre les talles de fusta mes refinades del Japó. Sort que tenen una malla metàl·lica davant, perquè sembla que es poden començar a moure en qualsevol moment.

El Daibutsu-den es l’edifici principal del temple Todai-ji on es troba el Gran Buda. Es Tracte d’una enorme estructura de 56x50x50 i es l’edifici de fusta mes gran del mon. L’estructura actual va ser reconstruïda al 1709 i ocupa només dos terços de la grandària original. El Daibutso es una de les figures de bronzo mes grans del mon i segons alguns autors es la mes gran del planeta. L’estàtua actual, refosa en el període Edo fa 16 metres d’alçada, te 437 tones de bronze i 130 kilograms d’or. Aquest Daibutso es un Buda Vairocana (Dainichi en japonès) que vol dir “Buda que brilla al llarg del mon com el sol”. Te la ma dreta alta dient que no et preocupis, que ell te cura de tu i la ma esquerra plana boca amunt dient que els teus somnis es faran realitat. Es el Buda còsmic que es creu que va precedir a tots els mons i els seus respectius budes històrics. Al llarg dels segles l’estàtua ha patit els efectes dels terratrèmols i incendis, i ha arribat a perdre el cap en un parell d’ocasions. Es pot comprovar que hi ha una lleugera diferencia de color entre el cap i el cos. Si comparem la carona d’aquest i la del Daibutso de Kamakura, l’August i jo considerem que aquesta es menys fina, menys expressiva. Al costat te una imatge de kannon i dos guardians celestials.

Per la part de darrera hi ha una columna de fusta amb un forat a la base per on veiem com hi passen els nens, l’obertura te la mateix mida que un dels orificis nasals del Buda i qui hi pugui passar te garantida la saviesa. Tant l’August com jo ho intentem, però no hi ha manera, per obtenir la saviesa ens ho haurem de treballar.

Fora de l’edifici hi trobem una imatge de Binzuru (Pindola Bharadvaja) feta en fusta que pertany al període Edo, segle XVIII. Pindola era un del 17 arahats que van ser deixebles de Buda. Es diu que era excel·lent en matèria de poders ocults. Comunament es creu que quan una persona refrega una part de l’ imatge i després es frega la part corresponent del seu propi cos, la seva malaltia desapareix.

Passem per davant del Shoro, una torre on hi ha la campana mes gran del Japó i va ser construïda al 752. Sona a les 8 de la tarda diàriament i per any nou.

Encara dintre del Todai-ji, la Yumiko ens porta a l’Atri Nigatsu-do (752) perquè des de allà tenim unes esplèndides vistes de Nara. L’edifici va ser reconstruït al 1669 i guarda efigies de Kannon que només poden veure l’élite del clero. El 12 i 13 de març s’hi celebra el Omizuri Matsuri (Cerimònia de l’extracció de l’aigua). Durant dos dies el monjos del Todai-ji entren en un període especial d’iniciació. La nit del 12 de març desfilen amb enormes entorxes amb llames sobre la terrassa del Nigatsu-do i deixen caure una pluja d’escues sobre els espectadors per purificar-los. La cerimònia de l’extracció de l’aigua te lloc després de mitjanit. Nosaltres arribem quatre dies tard per veure-ho, un altre cop serà.

Tornem a caminar per arribar al Santuari Kasuga Taisha (768) fundat per la família Fujiwara que seguin la tradició sintoista es demolia ritualment i es tornava a construir cada 20 anys. L’ultima reconstrucció, la 56, va ser al 1893. L’accés al santuari es ple de llanternes de pedra, i n’hi ha unes 1000 de bronze que pengen de les ales dels edificis propers al recinte principal. La festa de les  faroles (Setsubun o Mantoro) es celebra dos cops l’any, al febrer i a l’agost, les llanternes il·luminades ofereixen un veritable espectacle.

Sent un santuari sintoista hi trobem com sempre el papers penjant perquè no es complexin les males prediccions i les tauletes on els creients escriuen els seus desitjos. Als temples sintoistes no hi ha imatges i a cada temple hi ha l’anima d’un deu diferent, tipus sol, vent o un dels molts deus representants de la natura, però sempre només una sola anima per cada temple.

Sortim del temple justos de temps per anar a buscar una autobús que ens porta a l’estació. Arribem amb prou feines, li donem 1000 yens a la Yumico i prenem al tren pels pèls. Aquest cop fem servir la Sakurai line, també de JR fins a Hashimoto, allà agafem la Nankai line per anar a Gokurakubashi, i ja no ens a serveis el JR pass. Un cop allà pugem en un cremallera molt empinat fins a Koyasan. El paisatge de tot el camí es molt maco i continua nevant.

A Koyasan hi ha un complexa monàstic que es el centre neuràlgic de l’escola Shingon de budisme esotèric. Aquesta escola conte avui en dia amb mes de 10.000 seguidors i te quasi 4.000 temples per a tot el Japó.

El fundador de l’escola Shingon, Kukai, conegut després de la seva mort com Kobo Daishi va establir una comunitat religiosa a Koyasan a l’any 816. Va viatge a Xina, s’hi va estar dos anys i quan va tornar fa fundar l’escola. Es una de les figures religioses mes celebres al Japó i es venerat com a Bodhisattva, erudit, inventor del sil·labari Kana japonès i cal·lígraf.  Hi ha la creença de que no ha mort, sinó que simplement descansa a la seva tomba, meditant, esperant l’arribada de Miroku (Maitreya, el futur Buda). Recordem que l’emperador Saga li va entregar a Kukai el templa To-ji de Kyoto al 818.

El complexa es va anant expandint, però també ha passat per èpoques dolentes, el segle XVI Oda Nobunaga va massacrar a un gran número de monjos. En altres èpoques els hi van confiscar terres i el Xogunat Tokugawa va acabar amb el poder econòmic dels sacerdots laics que gestionaven moltes propietats religioses.

Avui en dia Koyasan es un gran centre de budisme japonès on hi ha mes de 110 temples i una població de 7.000 persones. Te un esplèndid entorn natural i dona l’oportunitat de dormir als temples i fer-se una idea de les ancestrals tradicions de la vida religiosa japonesa que es mante inalterada tot i el passa del temps. Durant les vacances o quant es celebra alguna festa es veu que Koyasan s’omple amb multituds, però nosaltres decididament estem fora de temporada i podem gaudir de la tranquil·litat del lloc.

Quan arribem al final del cremallera encara hem d’agafar un autobús perquè ens porti fins el monestir on dormirem, es el Sekisho-in, molt interessant. Només arribar ens porten a una habitació calentona amb boniques vistes a un jardí japonès. Hem arribat a les cinc i ens diuen que el sopar es a les cinc i mitja. Sopem en una sala amplia on hi han posat unes tauletes baixes plenes de recipients amb menjar de tots els color, un espectacle per la vista i un gust pel paladar que anem assaborint mica en mica assentats en uns coixins a terra. El sopar es exquisit, el menjar excel·lent. Es tracte del shojin-ryori, menjar vegetarià, sense carn, ni peix, ni ceba, ni all.

El shukubo es l’acomodació en els temples japonesos i esta pensat per els peregrins religiosos, per la qual cosa es participa en els oficis religiosos i a vegades a les feines (o-tsutome) rutinàries. Normalment les tarifes inclouen dos menjars.

Tenim noticies de l’agencia que diuen que potser podem marxar el dia 18 cap a casa, també ens posen en contacte amb l’ambaixada que ens diuen que millor que esperem al dia 20 que no estem en zona perillosa.

Jo me’n vaig a fer un oncen, l’August es queda enganxat a l’ordinador, esta molt preocupat i vol tornar a casa. L’hi diem al Joan que volem tornar si troba vol. Finalment a la matinada ens confirmen que tenim bitllet per sortir el dia 18 d’Osaka.


Dijous, 17 de març de 2011. De la  pau del monestir al bullici de la ciutat

 

Ens llevem a dos quarts de set perquè a les set hi ha un ofici de pregaria budista (o-inori) al temple on ens allotgem. Quan obrim les finestres de la nostre habitació el paisatge del jardí es absolutament blanc, molt bonic, magnífic,  deu haver nevat tota la nit. La cerimònia dura mitja hora i es molt acollidora, per a nosaltres sols. Ens han posat una polsera al canell esquerra perquè ens doni felicitat. Després passem a la mateixa sala que vam sopar ahir al vespre i ens donen esmorzar. Ens deixen imprimir els bitllets d’avió i les targetes d’embarcament, però hem de fer servir l’ordenador de l’August perquè el d’ells esta tot en japonès i no hi ha qui s’entengui.

Un monjo del monestir, jo diria que el “prior”, ens porta amb cotxe fins a l’entrada del Cementiri-Temple Okunoin. Ens deixa immersos en un bosc de cedres de dimensions imponents, sobre un terra blanc immaculat per la neu i  caminem entre multitud de tombes plenes d’històries i raons que ens expliquen silencioses misteris del mes enllà, coses que el nostre cervell no compren, però que percebem amb la pau que ens transmeten. Molts budistes japonesos tenen els seus restes o algun cabell enterrat aquí, per estar a primera línea quan els futur Buda i el Kukai (Kobo Daishi) tornin al mon.  El passeig ens porta fins a la Torodo (Sala de la Farola) on hi ha cents de llampares, fins i tot n’hi ha una o dues que es creu que fa mil anys que funcionen ininterrompudament i una de poc que no s’apaga quan nosaltres hi arribem. Hem vist a un monjo atrafegat, però finalment ha revifat el foc. Darrera d’aquesta sala hi ha l’Okunoin Gobyo que es al mausoleu del Kukai. Sota el Pont Gobyobashi que porta al mausoleu hi ha el Mizumeke Jizo amb una sèrie d’estàtues Jizo de grans dimensions. Els peregrins tiren aigua sobre les estàtues en honor dels seus avantpassats. Tornem caminant cap el nostre monestir, la neu continua caient, però no ens molesta. Un cop al monestir recollim les maletes i el monjo ens porta fins a una zona urbana i ens fa deixar les nostres maletes a un restaurantet perquè puguem anar a visitar algun altre temple.

Anem a veure el Temple Kongobu-ji que es el quartell general de l’escola Shingon i la residencia de l’Abad de Koyasan. La edificació original de 1593 tenia el nom de Seigangi i va ser construïda per Toyotomi Hideyoshi per recordà i venerà a la seva mare. L’estructura actual data de 1869, moment en que va canviar el nom i es va convertir en el temple principal dels Shingon. Nosaltres només li podem donar un cop d’ull per fora.

Finalment ens acostem al Konpon Daito, la pagoda principal construïda per Kukai (Kobo Daishi) com a centre d’iniciació a la practica del budisme Shingon i reconstruït al 1937, es de color carbassa lacat i fa 48,5 metres d’alçada. La principal deïtat es Dainichi Nyorai (Buda Còsmic) del mandala Taizokai (Mon del Si) esta col·locada al centre de la pagoda i hi trobem quatre  imatges de Buda mes del mandala Kongokai (Mon del Diamant). Les 16 columnes i el mur de tot l’entorn son historiats amb imatges de Buda. L’edifici actual esta considerat el símbol de Budisme Shingon.

Dinem al restaurantet on hem deixat les maletes i agafem l’autobús fins a l’estació on prenem el cremallera i després el tren de la Nankai.

Volíem anar fins a Hashimoto, però ens emboliquem i arribem a Namba. L’August ha perdut el seu bitllet, però no passa res, els empleats son molt amables. Paguem 400 yens per cap de mes per les parades que ens hem passat i tornem enrere fins a Shin-Imamilla i allà agafen un JR per anar al Castell Osaka-jo. 

Des de l’estació on esperem el tren veiem la Torre Tsutenkaku, una estructura de 103 metros d’alçada situada al districte de Shinnkai amb molta historia. El 1912 el Parc d’Atraccions Lluna va construir una torre metàl·lica de 103, 3 metres que poc a poc es va convertir en un atractiu turístic. S’hi arribava amb un telefèric que sortia de terra i tenia cabines en forma de pagoda. Es va guanyar dos sobrenoms: “La torre que rosa el cel” (Tsutenkaku) i “la torre de la lluna”. A la dècada de 1920 el telefèric va deixar de funcionar i es va obrir un ascensor a la base de la torre i la gent hi continuava pujant, però el 1943 es va desmuntar i es va fondre el material per fer-lo servir com arsenal de guerra. A mes a mes també es va destruir per l’idea de que podria ser un reclam per els bombarders americans. El 1956 Hitachi i els ajuntaments la van construir novament. Te exactament la mateixa alçada, però el disseny es diferent, resistent a terratrèmols i tifons i mes modern, no com l’anterior que estava basat en la Torre Eiffel. A la plataforma d’observació del cinquè pis hi ha un altar dedicat a Billiken, un deu hindú de la Felicitat o “de les coses com haurien de ser”, creat per l’americà Florence Pretz, va arribar al país al 1910 com a regal per la ciutat d’Osaka.

Osaka es una ciutat moderna i només Tokyo la supera com aparador urbà japonès. Va ser totalment bombardejada durant la Segona Guerra Mundial i la ciutat es una barreja de formigó i pachinkos, però tot i així te un encant especial que ens enganxa. Va ser la primera capital del país durant un breu espai de temps, abans de Nara. A finals del segle XVI va tenir molt de prestigi quan Toyotomi Hideyoshi, després d’haver unificat el Japó, va escollir aquesta ciutat per emplaçar el seu castell. Els mercaders es van instal·lar el voltant de la fortalesa i la ciutat va créixer i es va convertir en un gran centre econòmic. Posteriorment el Xogunat de Tokugawa va permetre que els mercaders prosperessin. Actualment Tokyo li ha pres el lloc a Osaka com a centre econòmic, no obstant la ciutat es manté com a motor financer.

El Castell Osaka-jo, situat al Chuo-kuo i construït com he dit per Toyotomi Hideyoshi el 1583, va ser destruït 32 anys després (1615) per l’exèrcit de Tokugawa Ieyasu. Reconstruït en 10 anys va ser novament arrasat molt mes tard per una altre generació dels Tokugawa abans de que caigués a las mans de l’exèrcit imperial durant la Restauració Maiji al 1868. La estructura actual es una reconstrucció en ciment de 1931 sobre les muralles originals i una posterior restauració de 1997 que va resultar ser molt cara. Nosaltres podem veure’l per fora amb tot el seu esplendor però no hi podem entrar perquè ja es massa tard quan hi arribem. Passegem per el parc que l’ envolta i veiem un zona plena del que creiem son cirerers florits, però una japonesa que ja ens ha regalat un mapa de la ciutat i que ha estat molt amable ens treu tot l’encant i ens explica que no son “sakura”, que son “nebosi”, un arbre semblant. Nosaltres que pensaven que per fi veiem molts cirerers florits junts ens quedem amb aquesta imatge i ens deixem de tecnicismes, no ens importa quin tipus de cirerers son, son cirerers i n’hi prou.

Prenem el metro per anar a Dotombori, la zona que te la vida nocturna més animada de la ciutat. Esta plena de restaurants, teatres, tendes i personatges extravagants. Es el centre i esta molt animat al vespre per passejar i sopar. Ens parem al primer restaurant que trobem perquè estem molt cansats. Vam dormir poc, ens hem llevat d’hora i portem la maleta arrossegant tot el dia. Sopem al costat d’una finestra que dona a un canal i després de sopar deixem les maletes al restaurant i anem a donar una volta per l’animat barri. Comencem per carrers lluminosos, però també anem cap als canals i ens perdem per petits carrers on hi trobem al Hozen-ji, un petit temple construït al voltant d’una estàtua Fudo-myoo coberta de molsa. Aquesta estàtua es la preferida dels treballadors de mizu shobai, l’agencia de l’aigua, i paren aquí abans d’entrar a treballar, li tiren una cassoleta d’aigua a l’estàtua per mantenir humida la molsa i resen una oració. Nosaltres com si fóssim treballadors de l’agua també contribuïm a mantenir humida la molsa tirant-li una cassoleta d’aigua i de pas demanem un desig, que per demanar no quedi. Durant la nostre exploració del barri trobem molts personatges carismàtics, un espectacle fascinant i divertit.

Tornem al restaurant on hem sopat, agafem els trastos i anem a l’estació del JR per agafar el tren i anar cap a l’aeroport de Kansai. Un cop allà ens preparem per passar-hi la nit.

Archivo:Kansai closeup.jpg

 Vista aèria de Osaka Kansai

Divendres, 18 de març de 2011. El Fuji des del cel

Dormim bastant bé, ens podem estirar en quatre seients. Sobre les set del matí l’aeroport es va omplint ràpidament. Nosaltres ens fem la “toillete” i anem a esmorzar a un Starbooks de l’aeroport. Jo em menjo un sushi que vam comprar ahir mentre passejàvem per Dotombori i l’August es pren un parell o tres de pastes.

A les nou fem l’embarcament i anem una mica de compres, fem un altre cafè al Starbooks i passem els controls de seguretat. A l’August li confisquen un parell de petites espades que havia comprat com a “souvenirs” i que no ha pensat a guardar a la maleta gran. Mentre volem tenim una agradable sorpresa quan descuidadament miro per la finestra i em trobo el Fuji. M’ha embargat una emoció inexplicable, no m’ho podia creure: estàvem veient el Fuji des de l’aire. Quina cosa tant fantàstica.

L’avió surt amb una mica de retard i també arribem una mica més tard a Finlàndia. El vol ha durat deu hores i mitja. A Hèlsinki fem una petita parada i sortim amb una mica de retard cap a Barcelona on hi arribem bé.

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà.