L’hospitalitat dels japonesos ens fascina

Ens despertem a dos quarts de sis per veure si tenim sort i veiem la sortida del sol amb el mont Fuji, però el dia esta tapat. Una àliga ens ve a saludar i ens deleix amb el seu vol. Esmorzem el sushi que ens vam comprar ahir i ens prenem un cafè. Hi ha estones que sembla que el dia es vol obrir, però després es tanca amb mes força.  Definitivament el cel no ens deixa veure el Fuji. Des de l’hora de sopar i suposem que fins ben entrada la matinada, ha estat nevant intensament, i las vistes del jardí i el llac Ashi que ahir eren de color crom, avui son d’un blanc immaculat.

Agafem el bus H fins a Kowakidani Station on un trenet ens porta fins a Gora i enllacem amb un cremallera fins a Kamigora on un bus ens porta a Owakudami, la vall amb ebullició. Tot el trajecte es ple de neu, un paisatge absolutament blanc ens envolta i no es d’estranyar que no ens trobem amb l’espectacle que prometen les guies, no veiem ni cràters, ni fang bombollejant amb vapor sortint per les clivelles, ni fumaroles expulsant vapors sulfurosos, només neu. La qüestió es que ens trobem l’entrada a aquesta mena d’infern a la terra tancada i ens hem de conformar a comprar en una tenda de “souvenirs” els famosos ous negres cuits en els vapors sulfurosos roents que reaccionen amb la calç de la closca de l’ou.

Prenem el telefèric fins a Ubako on en teoria hi ha una molt bona vista del Fuji, però tot esta “tapadíssim i nevadíssim”. Ens mengem els ous negres i assaborim el seu gust a sulfur a la cabina del telefèric, el mig del nores. Continuem amb el telefèric fins a Togendai-ko on fem un cafè mentre esperem el vaixell pirata que ens durà fins a l’hotel un altre cop. Agafem les maletes que havíem deixat a recepció aquest matí i tornem a agafar el bus H que aquest cop ens porta fins a Hakone-guchi on baixem per anar al Castell d’Odawara.

Quan arribem al Parc Odawara Joshi-Koen ens trobem amb una caseta d’informació i turisme i un personatge singular, serè i educat, que ens deixa posar les maletes en un edifici de fusta proper i ens acompanya durant gran part de la nostre visita.

El Parc Odawara Joshi-Koen va ser construït al voltant de les ruïnes del castell Odawarajo. Al centre del parc hi ha el Honmaru (recinte principal) reconstruït el 1960 i la Tenshukaku (torre principal) restaurada tal com havia estat al final de l’època Edo el 1971. Dins de la torre hi ha una sala d’exposicions on hi trobem tresors dels antics samurais i des de l’últim pis es pot veure la badia de Sagami. El Tokiwagimon (entrada de fusta) era l’entrada principal al Honmaru del castell, estava molt fortificada i, era un punt estratègic de protecció molt important. Va rebre el nom de Tokiwaginom desitjant prosperitat eterna al castell ja que tokiwagi vol dir arbre de fulla perenne. Per aquest mateix motiu hi ha pins, sempre verds, al costat d’aquesta porta. El Ninomaru (recinte secundari) te una entrada anomenada Akaganemon amb ornaments de coure. L’entrada te l’estil Masugatamon (entrada rectangular) i esta al carrer principal que va des de la muralla Umaya-Kuruwa al Ninomaru. Va ser reconstruïda al 1997. El gran cerca exterior s’anomena Daigaikaku.

També entrem al Museu Odawarajo Rekiski-Kenbunkan que explica l’historia d’ Odawara de forma audiovisual. Et pots sentir com si estiguessis a l’època Sengoku o Edo. El castell te els seus orígens en un construcció feta a la muntanya per el Senyor Omori a l’època de Muromachi (1338-1573), després va canviar el seu aspecte durant l’època Edo (1603-1867). El parc es especialment maco a l’època del cireres florits, però seguim arribant massa aviat.

Anem fins a l’estació de tren caminant. Reservem seient en un shinkansen que ens portarà a Nagoya i anem a comprar unes caixes de peix cuinat a la mateixa estació per dinar al tren. Ens distraiem una mica i se’ns escapa el tren. L’August torna a la finestreta de JR i canvia la reserva sense cap problema. Finalment agafem un Shinkansen Kodama i arribem a Nagoya a les cinc i vint minuts. Sortim de l’estació, coneguda localment com a Meieki, i ens trobem amb una pila d’edificis moderns, l’oficina central del JR a la mateixa estació, la Nagoya Lucent Tower amb el seu perfil inclinat i el fascinant Modo Torres Gakuen Espiral que em recorda la doble hèlice de la molècula de DNA i em fa pensar que potser amaga el secret del genoma humà, però en realitat només hi ha oficines.

Caminem només unes quantes passes per arribar a l’Hotel Castle Plaza Nagoya des de l’estació. Deixem les coses i anem a donar una volta per Sakae, un barri de bars i tendes. De bars en veiem bastants, però de tendes no gaires. Tot i així, l’August compra unes corbates per ell i per el seu fill, perquè se la posi a les actuacions!. Acabem sopant a un restaurant molt divertit, especialment ple d’homes de negoci. A l’entrada hi ha un noi fen ostres a la brasa, si, ostres a la brasa, no ho havíem vist mai, ens pica la curiositat i hi entrem. Hi ha com una mena de tapes, però ningú entén un borrall d’anglès. Cal fer de “mimo” per fer entendre que volem: assenyalem les ostres a la brasa, apuntem amb el dit un peix molt curiós i a un pop (octopusi) cru tallat molt fi, carpaccio d’octopusi. Com que  no ens entenen i ens porten unes cerveses que no havíem demanat, creiem que s’han confós.

El que passa es que un dels homes d’una taula propera ens convida a cervesa. Dues rondes diferents i a quatre ostres mes!!. Riem una mica amb ells, fins i tot ens fem unes fotos junts i intercanviem targetes. L’August observa que un en especial es posa a tocar meu, que sembla que li faig una descarada patxoca!, però amb exquisida cortesia nipona.

Sortint d’allà intentem entrar a un Karaoke, però es una cosa una mica rara, es un edifici ple d’habitacions amb parets negres, fem una escapada furtiva pel local i no hi ha ni una anima, massa d’hora?, massa tard?, crisi?. Entrem impetuosament sense preguntar a un parell d’habitacions. En una d’elles unes noies cantant. A l’altre…  caldria haver posat tres rombes a la porta… El Karaoke, tal com el coneixem a occident o a Amèrica es col·lectiu. Al Japó son micro-festes privades, on unes copes de més fan miracles a les gargamelles i a sota les faldilles.

Passegem per la zona, veiem una llibreria amb molts joves devorant libres mangas, es una veritable plaga. Des del primer pis d’una llibreria pugem a una sínia (“noria”) i contemplem l’espectacle nocturn de la ciutat. Al davant un edifici te habitacions amb vidres al davant i diferents decoracions que es lloguen per hores per fer festes, reunions d’amics,… Tornem a l’hotel caminant. Nagoya es el bressol del Pakinko i en veiem molts.

 

 

 

 

Leave a Reply

L'adreça electrònica no es publicarà.