Els pingüins d’ulls grocs.

Avui anem cap a Dunedin. Parem a esmorzar a Gore encara a Southland i resulta que es al lloc mes al sud pel que passem en aquest viatge. Continuem i parem per estirar les cames al llac Waihola, ja a la regió de Otago, on veiem cignes negres. Finalment arribem a Dunedin a les dotze. Anem al Hotel Mercure que es de quatre estrelles, però queda a les afores de la ciutat. Resulta que a l’hotel a on anàvem era mes cèntric, però s’ha cremat. Deixem les coses a l’habitació i el Txomin ens porta al centre. Ens deixa a l’Estació de Tren que es un edifici preciós d’estil renaixentista flamenc dissenyat pel conegut arquitecte neozelandès George Troup i es va inaugurà al 1906. Ens hi estem una bona estona estudiant els detalls i veiem una exposició de pintura que hi ha al pis de dalt. En front de l’estació veiem l’edifici del Tribunal de Justícia.

Els primers que van arribar a aquesta area van ser els maoris waitana a l’any 1100 i li van donar el nom de Otepori. Dunedin vol dir Edimburg en gaèlic i es que al 1848 van arribar dos bucs escocesos i van colonitzar aquesta zona. La ciutat te edificis interessants que perduren dels dies de gloria que van seguir a la febre de l’or de 1860.

Pugem a Bell Hill on s’aixeca la First Church que es el cap de l’església presbiteriana de Otago. Va ser dissenyada per l’arquitecte Robert Lawson e inaugurada al 1873, d’estil neogòtic ha tingut moltes reconstruccions posteriors. La recorrem per dintre i per fora i ens criden l’atenció uns dragons i unes cares que hi ha esculpides a l’exterior.

Pugem per Viewst St. que sembla ser el carrer mes empinat de la ciutat i ens arribem fins la catòlica i romana St Joseph’s Cathedral, d’estil neogòtic, dissenyada per Francis Petre e inaugurada al 1886. De baixada ens topem amb la St. Paul’s Anglican Cathedral de estil neogòtic que va ser dissenyada per Edmund Harold Sedding i consagrada al 1919. Passem per davant de les Càmeres Municipals (1880) on es troben les càmeres del Consell i  la plaça Otagon on hi trobem algú tocant la gaita, literalment tocant la gaita i la seva musica ens acompanya una estona. Quan es va crear el nou Edimburg es va planificar l’Otagon com a focus central de la ciutat i actualment ho continua sent. Es el lloc de celebracions, protestes, benvinguda als herois de l’esport i de les visites reials. Dinem en una cerveseria propera a la plaça. Tornem caminat a l’hotel per George St. i veiem la façana de la Knox Church que es la segona congregació presbiteriana de la ciutat.

A les quatre de la tarda sortim cap a la península d’Otago. Primer parem a Talaroa Head, davant del Royal Albatross Centre, però ara no es època d’albatros i ens limitem a veure el far i les algues que omplen al mar.  Continuem una mica mes i arribem al Penguin Place, una reserva de pingüins d’ulls grocs que presenta un projecte de conservació d’aquest pingüins que va començar al 1985 i esta finançat per les visites organitzades que fan. Primer ens donen una explicació i després veiem l’hospital on hi ha els pingüins malats. N’hi ha un que cau, es veu que te el maluc malament, i tots estan canviant el pel i per tant no entren a l’aigua. A continuació ens porten amb un autocar atrotinat fins a la vora del mar. Sembla ser que actualment hi han mes de deu pingüins i nosaltres, entre camuflatges per no molestar-los, aconseguim veure quatre parelles i un pingüí solitari que surt del mar. Cada un d’aquests pingüins te la seva personalitat, tots porten un cèrcol de metall al voltant de l’aleta dreta i tots tenen nom. També veiem algunes foques descansant.

Els pingüins d’ulls grocs (Megadyptes antipodes) son anomenats per els maoris hoiho que vol dir sorollosos i cridaner. El seu crit es molt agut i fan servir les seves veus per a reconèixer-se, reclamar territori, buscar parella i amenaçar. Tenen els ulls i el cap groc, fan una alçada de 65-70 cms, es el tercer pingüí més alt, i pesen entre 5 y 6 kg. Els ulls son el millor sentit pels pingüins, una membrana els ajuda a tenir una bona vista tan dintre com fora de l’aigua. El seu sentit de l’oïda es bo, però l’olfacte es de poca importància. Poden viure uns 12 anys. Els de ulls grocs son diferents d’altres pingüins en molts aspectes de la seva biologia i es l’única espècie que no es domèstica. Només viuen a Nova Zelanda i son uns dels pingüins mes rars del mon amb una població entre 5.000 y 6.000 animals. Al voltant d’un quart viuen a la costa est de l’Illa Sud i a Steward Island. Originàriament varen néixer en el bosc coster, però ara la seva distribució es restringeix als arbustos costers després de que s’han tallat molts arbres en els últims 150 anys.

Les femelles son sexualment madures als dos anys i els mascles als tres, ambdós son fèrtils fins a la mort i sembla ser que crien cada any. La parella te un territori ampli al voltant del niu i el defensen agressivament dels intrusos. Normalment posen dos ous a finals de setembre i els dos comparteixen per igual el període d’incubació de sis setmanes,  alimenten tres mesos i mig als nadons i després els petits es fan independents, se’n van al mar  i s’anomenen juvenils. Els juvenils no tenen el groc del cap i  el iris es gris. Al cap de l’any canvien per primera vegada el pel, apareix el cap i el iris groc i ja son considerats adults. Tots els pingüins canvien un cop a l’any el pelatge, primer ho fan els juvenils al febrer i després els adults entre març i abril. Prèviament han acumulat pes per poder sobreviure durant les quatre setmanes que dura el canvi de plomatge i no es poden mullar.

Tornem a Dunedin per la  carretera que contorneja la costa del Pacific i circula a  pocs metres de l’aigua, entre la muntanya i el mar, i de tant en tant ens trobem petits ports amb vaixells atansats. Tot esta molt tranquil i dona sensació de pau. Anem a sopar al centre de Dunedin, al Wig E Pen Restaurant, un lloc senzill.

 

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada