El profund silenci del Titànic

Cobh, dilluns 2 de juliol de 2018

Aquesta ciutat te un dels ports naturals mes grans del país. Va tenir una època d’esplendor com a port mercant i com escala de bucs de passatgers de luxa com el Sirius que el 22 d’abril de 1838 va ser el primer vaixell de vapor de passatgers que va travessar l’Oceà Atlàntic. Aquí també va ser l’últim port on va atracar el Titànic al 1912 abans del seu naufragi i del Lusitania abans de esser enfonsat per un submarí alemany al 1915, cosa que va provocar l’entrada de Estats Units a la I Guerra Mundial. D’aquí van emigrar mes de 4 milions de persones entre 1850 y 1910 i també va jugar un paper important en el trasllat de presos a Austràlia en els sigles XVIII i XIX.

Cobh es troba a la Great Island (Gran Illa), antigament coneguda com “Oilean Ard na Neimhid” que va derivar en “Neimhid”, nom del llegendari líder de la tercera invasió d’Irlanda. A finals del s. XII l’illa va passar a nomenar-se “Oileann Mor an Barreigh” (Gran Illa de Barry) donada la importància de la família Barry que va posar oficines en aquesta àrea i la seva influencia a Cobh, aleshores Cove. John Wesley va anar a Cove al 1572 i va dir que a Cove no hi havia res per comprar, ni carn, ni peix, ni mantega de formatge. En el 1659 l’aldea de Cove tenia 4 habitants anglesos i 12 irlandesos. En el 1750 l’historiador Smith va descriure Cove com un lloc habitat només per mariners i uns quants oficinistes. Samuel Derrick, un viatjant angles, al 1762 va tornar a dir el mateix. Durant la guerra napoleònica els anglesos van fortificar el port per evitar la invasió francesa amb dos forts a l’entrada del port, el Fort Carlisle a la part est i el Fort Canden a l’oest. El creixement de Cobh va ser impulsat per famílies relacionades amb l’àmbit naval i militar, es van aixecar negocis per atendre la demanada de menjar i matèries primes, però quan la guerra va acabar al 1815 la ciutat va passar per una crisi que es va saber orientar cap a ciutat costera i font de salut. Durant la “Gran Gana”, entre 1846-48 es va convertir en el principal port pels emigrants amb la línia transatlàntica mes gran fins als anys 60.

El 1849 la reina Victoria va visitar Cobh i a rel d’això entre 1849 i 1920 la ciutat es va anomenar “Queenstown” en el seu honor, però amb la formació de L’Estat Lliure d’Irlanda i l’obtenció de la independència al 1922 es va tornar al nom de Cobh. Aquest nom es la gaelització del nom angles Cove i no te cap significat en irlandès.

A la nostra sortida del vaixell hi ha l’estació de tren per si volem anar a Cork, però aquest matí ja havia decidit que no hi aniríem i hem passat de llarg. De seguida hem topat amb el Monument a Annie Moore i els seus dos germans que van ser el primers immigrants en esser rebuts en el nou centre de recepció d’immigrants de l’illa d’Ellis a Nova York l’1 de gener de 1892 on també hi ha una estàtua de l’Annie.

A la mateixa Estació de tren hi ha l’Heritage Centre on es poden seguir els passos de 2,5 milions de persones entre adults i nens que van emigrar d’Irlanda durant els anys de gana buscant una vida millor a l’estranger. Una mica mes enllà, direcció al centre trobem el Titanic Experience on expliquen l’historia o la llegenda dels 123 passatgers que van pujar al Titànic a Cobh, aleshores Queenstown. Passem per davant de l’estàtua de Sonia O’Sullivan la famosa atleta que va néixer a Cobh al 1969. Feia els 5.000 m i va ser medalla d’or en el Campionat Mundial d’Atletisme al 1995, medalla de plata als Jocs Olímpics del 2000 i es considerada com la millor atleta de l’historia d’Irlanda. Era coneguda pels seus espectaculars esprints finals.

Anem fins al ¨Tourist Information¨, però no ens donen gaire informació. Agafem un camí empinat i passem per un grups de 23 cases construïdes en 23 nivells conegudes con a “baralla de cartes” que tenen les façanes pintades en diferents colors i els voltants estant plens de corbs picotejant pa que clarament algú els hi ha deixat per a ells. Arribem a la St. Colmans’s Cathedral que es va construir durant 47 anys (1868-1915). Feta pels arquitectes Pugin el Menor, Ashlin i Coleman en estil gòtic francès, te forma de creu llatina amb l’exterior de granit de Dalke. El seu carilló es el mes gran d’Irlanda. Esta dedicada a St. Colman (522-604) patró de la Diòcesi de Cloyne i la seva festa es celebra el 24 de novembre. Avui quan hi hem entrat ens hem trobat que estava en obres, plena de bastiments per dintre, tot i que per fora no s’apreciava res. Ens han deixat fer fotos. Després hem baixat fins al Titànic Memorial Garden en un passeig tranquil on se sentia el silenci d’una manera impactant, la Berta també ha callat i ha remarcat aquest profund silenci. Ha estat un lloc de recolliment i pau. Hi havia poca gent i invitava a la reflexió. Una sensació estranya, un reco d’aquells que estem poc acostumats a sentir els que vivim en grans ciutats. He tornat poc a poc amb la Berta adormida al cotxet, mirant botigues tranquil·les i sentit el sol mentre passejava pels carrers fins arribar al centre i topar-me amb el monument commemoratiu del Lusitania, Lusitania Pease Memorial de l’escultor Jerome O’Connor (1876-1943) que va trigar 11 anys a completar l’obra que reflexa els pescadors que van treballar en el rescat del Lusitania i també un àngel de la pau. En les tendes del centre m’he comprat uns imants i abans de tornar al vaixell hem estat una mica en un parc i la Berta ha perdut la gorra mentre jugava amb els nens locals, sort que en portem una altre de recanvi.
Hem dinat al vaixell i després la Berta se’n ha anat al Tree House i jo he estat fent un café molt a gust i he preparat la ruta de demà per Dublín. A la nit hem vist  una mica del Show Musical: Colors of the Wordl al Princess Theater. Abans de dormir he vist el reportatge que prepara el vaixell sobre les sortides, avui Dublín. Estan realment be perquè et dona idea de la infinitat les coses que pots fer, molt interessant.

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada