El Camí de Nakasendo

Ens lleven a tres quarts de vuit, ens prenem un cafè a l’habitació i cap a l’estació. Amen d’excursió a recorre un tros del Camí de Nakasendo.  El Nakasendo, també anomenat Kiso-Kaido o Camí de kiso, es una de les cinc rutes del període Edo que a més a més d’aquesta eren el Camí de Tokaido, el Koshu Kaido, el Oshu Kaido i el Nikko Kaido. El Camí de Tokaido i el de Nakasendo connectaven Edo (Tokyo) amb Kyoto, el primer anava per la costa i el de Nakasendo ho feia terra endins. En aquest últim, d’uns 500 kilòmetres, hi havia 69 estacions o postes entre ambdues ciutats (Kyoto i Tokyo), on s’aturaven el mitjans de transport i baixaven els viatges,  travessava les províncies de Musashi, Kozuke, Shinano, Mino i Omi.Molta gent preferia aquest últim perquè no havia de travessar cap riu. Avui en dia hi ha poques seccions del camí que sobrevisquin i potser la mes famosa es la que es localitza a la vall del Kiso, entre Tsumago-juku a la prefectura de Nagono i Magome-juku a la prefectura de Gifu.

A les nou agafem el tren cap a Nakatsugawa que triga uns quaranta-cinc minuts en arribar-hi. A la mateixa sortida de l’estació hem d’esperar una bona estona un bus que ens portarà a Magome. Des de Magome hi ha uns vuit kilòmetres fins a Tsumago i es passa per la vall del Kiso, una vall fèrtil que corre pels Alps centrals japonesos.

Magome es l’estació 43 del Camí de Nakasendo, es l’última de les onze estacions de la vall de Kiso. En els darrers anys s’ha restaurat amb l’aparença d’una ciutat de postes de l’època Edo i es una destinació turística popular. Hi va néixer Shimaziki Toson, una de les figures mes importants de la literatura japonesa, al 1872. El Memorial Toson esta on hi havia l’hostal  mes important del poble i el Museu Wakihonjin on estava el segon hostal mes important. Aquest últim relata l’historia de la vila. El poble es molt pintoresc, esta ple de botigues de records, però avui no hi ha gaires turistes i el podem veure tranquil·lament. El camí de Nakasendo  travessa pel mig del poble i nosaltres hi passem quasi sols, com si de l’època Edo es tractes. Fa fred i neva cada cop mes, les voreres del camí son plenes de neu donant una atmosfera d’autenticitat als carrers i ens trobem dintre un viatge al passat. El camí ens treu del poble i ens porta per indrets solitaris, ens trobem uns holandesos que venen de Tsumago i ens diuen que el paisatge es molt maco. El camí esta ben indicat, però ens perdem, sort que un kilòmetre mes tard recuperem la senda i ens tornem a emocionar amb el recons que anem descobrint. Uns cartells ens indiquen que hi ha ossos i de tant en tant hi ha campanes per espantar-los, que nosaltres anem fen sonar. Quan arribem a Ichikokutochi tenim una grata sorpresa, obrim la porta d’una casa i ens trobem en una acollidora sala d’atmosfera rural amb foc a terra. Un senyor gran ens ofereix te i coses per picar, una mena d’olives, dolços i caramels. A la part dreta de l’estança hi ha un espai vuit que seguir que a la nit s’omple de tatamis per dormir. Fa fred i una bona estufa ens escalfa. Ens quedem una estona gaudint d’aquest viatge en el temps. Quan sortim d’aquest refugi es posa a nevar amb molta intensitat i continuem camí sota la neu. Anem fins a les cascades Odaki & Medaki i  quan hi arribem neva amb violència, però això no impedeix que ens hi fem una foto. Neva moltíssim i estem com a cabres perquè fem com si no passes res. Pel camí canviem de regió, passem de Haichi a Nagano. Anem passant per petits pobles fins a Tsumago, que també esta molt ben restaurat. La gent de Tsumago va seguir tres regles bàsiques per preservar la seva ciutat com als inicis de l’època Edo: no vendre, no deixar i no demolir les seves cases. Quan arribem a Tsumago, la ciutat de posta número 42, els carrers estan solitaris i entre les fosques façanes de fusta caminem integrats entre les belles cases, entrem en algunes de les botigues i l’August es compra un petit moble molt maco. Una senyora riallera li regala un penjoll a l’August, i es que no se que els hi fa, ja es la segona japonesa que li fa un regal. Agafem un bus fins a Naguiso on tenim el temps just per comprar dinar en un supermercat i agafar el tren a l’estació per tornar a Nagoya.

A l’estació de Nagoya agafem el metro per anar al castell, però quan hi fem cap ja estan tancant i només podem veure’l de lluny. El Castell de Nagoya (1612) va ser construït per Tokugawa Ieyasu per assegurà una posició important el mig del Japó i guardar-se dels atacs provinents d’Osaka. Nosaltres només podem veure la Porta Principal (Porta Nishinomaru-Enokida) i el Palau Hommaru  que va ser construït originàriament per ser les oficines i la residencia del Lord fundador del Clan Owari, Tokugawa Yoshinao, el fill de Tokugawa Ieyasu. Aquest Palau i el Palau Ninumaru del Castell Nijo de Kyoto son considerats com els millors exemples del estil Shoin. Lamentablement gran part del castell, incloses la porta principal i el Palau Hommaru,  van ser destruïts durant la II Guerra Mundial  i actualment només contem amb reconstruccions.

Nagoya va ser habitada des de la prehistòria, però no va tenir importància fins el segle XVI quan els tres shoguns principals del Japó van completar l’ unificació del país. Oda Nobunaga i Toyotomi Hideyoshi van néixer a Nagoya, però el nostre omnipresent amic Tokugawa Ieyasu, fundador de la dinastia militar que va governar el Japó fins 1867, va néixer a 60 km al sud-est.

Tornem a l’hotel caminant per descansar una mica i després anem a sopar a un restaurantet prop de l’hotel, prenem fideus i peix, i bevem vi. Hi ha una petita equivocació amb la nostre comanda i ens omplen de reverencies, no paren d’excusar-se, tot i que nosaltres hi mengem força bé.

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada