Caminant per Tokyo

Ens llevem a les tres de la matinada per anar al Mercat de Tsukiji, el mercat central de la ciutat de Tokyo (Chuo Oroshi-uri Ichiba), per veure la venta de peix a la llotja. Agafem un taxi perquè el metro esta tancat a aquestes hores. El taxista ens deixa en front de unes portes per on hi entren els camions i hi ha molts treballadors amb petits carros elevadores carregats de caixes. Es una activitat frenètica i tothom ens va guiant cap el fons, mentre sortegem carros i caixes. Ens anem endinsant en aquest formiguer i arribem a una gran sala plena de tonyines fresques exposades per subhastar. Algunes estan senceres, d’altres tenen talls per mostrar la seva frescor.

Ens passegem tranquil·lament per tot arreu, veiem multitud de peixos diversos, com trossegen les peses grans i també com ho fan amb el peix congelat, amb una serra de cinta com les que s’utilitzen per tallar fusta. Hi ha recons ben compartimentats, on es nota el segell personal de seu amo i alguns estan plens de peixeres on mantenen els peixos vius, cosa que encara li dona més caliu al moment. L’August veu com li tallent el cap a un peix gran d’un cop de sabre. Durant força estona podem fer el que volem, i fem moltes fotos. Però quan tornem a la sala gran de les tonyines veiem un grup de turistes i un vigilant del mercat ens diu que allà no es poden fer fotos. Recollim les nostres càmeres i li preguntem per el lloc on hi ha els restaurants per anar a esmorzar. Marxem contents, ha estat un espectacle fantàstic. No trobem els restaurantets que ens ha senyalat el vigilant i comprem sushi en un “afterhours”. Intentem menjar-lo en un temple budista encara tancat, però només seure a les escales del temple comencen a obrir-se les portes i una senyora que veu les nostres intencions ens mira tan malament que sortim per cames. Acabem menjant el nostre esplèndid sushi asseguts a terra, en una cantonada. Voltem per les tendes de l’anell exterior del mercat, ens prenem un cafè dolentíssim tret d’una sala de maquines de begudes, perquè no veiem cap cafeteria. Caminant, caminat trobem finalment un racó ple de petits establiments senzills on tenim la sort de poder degustar una sopa extraordinària, que sembla ser que te un nom que ni l’August ni jo recordem, i on un parroquià ens diu que es la millor sopa de Tokyo, nosaltres pensem que te raó i ens ho creiem tot i no tenir referències.

Tirem amunt per Harumi-Dori per anar a Tsukudajima i Tsukishima, travessem el riu Sumida per el pont Kachidokibashi i ens trobem un vell barri amb canals i casetes baixes en mig de gratacels. Hi ha vells vaixells de pescadors amarrats a la vorera dels canals. Els carrers estan deserts perquè es molt d’hora i trobem un petit cirerer en flor. Tsukishima es una illa, amb un perfil força eròtic, feta per l’home fa uns 100 anys amb terra dragada de la badia durant la construcció del canal de navegació i ja fa temps que es va unir a Tsukudajima. Admiren la arquitectura de las velles cases corrents que encara queden i acabem desembocant al riu i tornant a creuar un pont per deixar l’illa. Aquest cop creuem per el pont penjat Chuo Ohashi. Hi ha molts taxis i a mi em recorden els que surten a la pel·lícula Desafio Total, sobretot perquè els taxistes a la pel·lícula son robots i aquí van molt estirats, son molt amables, però rígids. Fins i tot porten uns guants blancs que encara els hi confereix mes una imatge artificial.

Caminem cap a Ginza i trobem una cafeteria com cal on ens hi prenem un “cafetonet”. Tornem a agafar el carrer Harumi-Dori i passem per davant d’ on hi havia el Teatre Kabukiza, però esta “under construction”, l’han tirat a terra i sembla que n’estan construint un de nou. Ens hem de conformar amb les imatges que hi ha al mur. Continuem Harumi-Dori fins al famós creuament amb Chuo-Dori. Passem per davant de la Cerveseria Saporo Lion Ginza que esta en un passeig subterrani, però encara esta tancada, es massa d’hora. També veiem la Torre del Rellotge. Passant per davant de la botiga GAP sembla que hi ha d’ haver algun esdeveniment important, hi ha una cua molt llarga de gent, càmeres  i molta seguretat. Unes quantes passes mes endavant, ens trobem amb l’Edifici Sony, però no l’obren fins a les 11 i ara només son dos quarts de deu, molt d’hora per tot el que ja hem fet, oi? L’August diu que qualsevol que llegeixi això pensarà: “estan locos estos romanos”.

Experimentem per primera vegada el plaer i la sensació de llibertat que dona el creua en diagonal entre quatre carrers, quin gust. Després marxem cap al metro i anem a l’Estació de Tokyo, que també esta “under construccion”. Una altre pena, perquè sembla molt maca. Intuïm la seva grandesa per la reproducció que veiem en les lones que cobreixen les obres. Anem caminat fins el Palau Imperial i allà només podem entrar a la zona dels jardins.

El Palau Imperial o Kokyo es la casa del emperador del Japó i de la família imperial. El palau en si esta tancat el públic tots els dies de l’any excepte el 2 de gener i el 23 de desembre, l’aniversari de l’emperador. Tenim una vista del palau i del pont Niju-bashi des de un punt on tothom si posa bé per fer-se una foto. El palau actual es va acabar al 1968, substituint un edifici anterior de 1888 que havia estat destruït pels bombardejos dels aliats al 1945 durant la Segona Guerra Mundial. Esta ubicat en el lloc on s’aixecava la fortalesa del Castell de Edo (Edo-jo) des de on el Shogunat  de Tokugawa va governà el Japó. Entrem en el East Garden i hi trobem restes del Edo-jo, el Honmaru Goten Palace que consistia en tres seccions: Omote, Nakaoku i Ohoku. L’Omote era l’escenari de les cerimònies publiques i el lloc de treball per alguns oficials de govern del Shogunat. El Nakaoku era on el shogun vivia la seva vida diària i administrava els assumptes d’estat. Finalment, l’Ohoku era on vivia la família del shogun, la Madaidokoro, la esposa del emperador amb altres senyores i dones treballadores. Veiem l’edifici del Tokagakudo Concert Hall. Durant el passeig ens trobem el Fujimi-Yogura. Un yogura es un edifici de emmagatzematge i defensa. A Edo-jo hi havien nou torres de guàrdia que envoltaven el castell, però només en queden tres: Fushimi-Yagura, Sakura-Niju-Yagura i Fujimi-Yagura. Aquesta que nosaltres veiem va ser anomenada així perquè des d’ ella es podia veure en aquells temps el Mont Fuji. Va ser un edifici important i el lloc des d’ on el shogum veia els focs d’artifici de Ryogoku i la Badia de Tokyo. També trobem el Quartell Hyakunin-bansho (Quarter General de la Guardia Imperial) que s’utilitzava en el període Edo per inspeccionar els visitants que entraven per la porta Ote-mon, l’entrada principal. Cent guardians samurais escollits entre els millors dels que formaven part de les quatre branques del clan Tokugawa estaven aquí per torns dia i nit.

Sortint del Palau Imperial, tornem sobre les nostres passes per anar a l’edifici Morunouchi, que es un edifici modern on hi ha un Gernika de Picasso a la planta baixa. El toponímic Morunouchi ve de l’època Edo i era el lloc on vivia l’elit samurai.

Tornem a Ginza i entrem a l’edifici  Sony on ens assabentem de les novetats. Dinem al Sousaku Dining Miyabi, un restaurantet que hi ha sota les vies del tren, no gaire lluny de l’encreuament de Ginza.

Després de dinar agafem el JR fins a Akihabara i donem una volta per la Electric City, però no hi trobem gran cosa per comprar. De fet els preus son mes cars que a Barcelona. Veiem alguna que altre noia vestida de cambrera. Això ve del “Otaku”, paraula japonesa que s’ha internacionalitzat i que es fa servir per la gent obsessiva per el seus hobbies, sobretot relacionats amb els “anime” (dibuixos animats) i els “manga” (còmics). La paraula japonesa “maido” ve de l’anglès “maid” (donzella). En els “manga” acostuma a haver-hi molts personatges femenins vestits de donzelles, que encanten als japonesos i les maidos s’han convertit en uns del fetitxes preferits de molts otakus. Las “maido kissas” son cafeteries on serveixen el cafè jovenetes vestides de criada i des de fa uns anys estan proliferant al barri de Akihabara. A mes a mes tracten el client com si fos el cap suprem d’un clan samurai i parlant un japonès molt formal com si fossin autentiques criades. També trobem pel barri alguna llibreria  plena de revistes “manga” pornos i algun pachinko (pinball japonès). Els pachinkos (de pachin, donar cops i Ko, bola), son sales de joc molt estridents, on els llums i el soroll son omnipresents. Es juga a una mena de “millón” vertical, amb moltes boles que passen per forats i passadors i l’únic que fa el client es mirar-s’ho i fer girar un tirador de mà, introduint més i més boles a mesura que es van acabant. El clients disposen de piles de cistelles plenes de boles metàl·liques. Va començar a tenir força a la dècada dels 50 i els premis inclouen galetes i tabac que a vegades son canviades per afectiu en casetes ocultes a la part de darrera. Sovint aquestes sales estan plenes a vessar.

Prenem un cafè en una cafeteria moderna i tenim la sorpresa que el bany el wàter, a mes a mes de tenir tots els raigs d’aigua possibles, te música. Guau!!, t’hi podries instal·lar amb un bon llibre i el cafè al costat i passar-hi una bona estona si no fos perquè a la porta hi ha cua i nosaltres tenim moltes coses per veure.

Tornem a agafar el JR per anar a Ueno i domem una volta per el Mercat de Ameyoco (Ameyayokocho) que va amaga tot un mercat negre després de la guerra. Ara barreja el peix amb la roba i manté l’aspecte de vell Bazar Asiàtic. El mig del mercat hi ha un petit temple budista, el Tokugaiji, el trobem en un petit carreró i hem de pujar unes escales per accedir-hi.

Un cop vist el mercat, anem al Parc Ueno-Koen a la colina de Ueno, esquitxada de santuaris i temples construït pels shoguns Tokugawa i famosa pels seus cirerers. Va ser el lloc preferit de l’aristocràcia per gaudir del hanami (observar el cirerers en flor). En aquesta colina, el 1868 va succeir  l’últim intent desesperat de defensa del shogunat de Tokugawa, però l’exèrcit imperial els va derrotar i el nou govern Meiji va decretar que la colina de Ueno es convertiria en el primer parc públic de Tokyo.

Durant el segle XII i fins el 1868 el shogun es va constituir com el governant “de facto” de tot el país, encara que, teòricament, l’emperador era el legítim governant i aquest dipositava l’autoritat al shogun per governar en nom seu. Durant aquest temps, l’emperador es va veure obligat a delegar completament qualsevol atribució o autoritat civil, militar, diplomàtica i judicial a qui tingués el títol de shogum.

Veiem el Temple Kanei-ji Kyomizu Kannon-do, un dels edificis del temple Kanei-ji que va sobreviure als incendis provocats pels samurais lleialistes i a la guerra. Es va construir per guardar l’ imatge de la divinitat budista Kannon regalada per l’Abad del temple Kyomizu-dera de Kyoto al 1631 i el seu disseny esta basat en aquest últim. Passem per sota dels toris vermells del Temple Gojo Tenjinsha. Passegem per un passeig ple de cirerers, però no hi ha ni una sola fulla, ni una sola flor de cirerer. Arribem massa d’hora per experimentar el hanami. Ens trobem amb el Museu Nacional de Tokyo, que esta tancat, però admirem la seva arquitectura. Sense adonar-nos arribem al Santuari Tosho-gu, que construït al 1651, es una de les poques estructures de la primera època Edo que encara existeix. Com el seu homòleg de Nikko esta dedicat a Tokugawa Ieyasu, el gran personatge històric que va unificar el Japó. El seu accés amb llanternes de pedra a ambdós costats, es el millor lloc per admirar la pagoda Kanei-ji (Kanei-ji Goju-no-To), una altre supervivent del segle XVII. També veiem l’entrada del zoo, però no hi ha temps per a tot i no hi entrem. Ens costa molt trobar l’Estany de Shinobazu perquè no entenem el mapa que tenim, però finalment el trobem i ens arribem fins el temple de Benten-do, situat en un illot enmig de l’estany i connectat per un pont de terra. Esta dedicat a Benten, venerada com a deessa de la riquesa, musa de les arts i patrona de les parelles enamorades. Comença a fosquejar, però nosaltres som incombustibles i volem anar al Santuari Nezu-jinja, caminem una estona però, quan veiem la gran distancia que hi ha per arribar-hi, el sentit comú ens fa parar. S’ està fent de nit i estem massa cansats. Entrem en un supermercat i ens comprem un munt de coses per sopar: amanides, peix, fruita, … en realitat comprem massa. Agafem un taxi fins l’estació de Ueno i allà al JR fins a l’hotel. Comprem una Coca-Cola Zero en una de les múltiples màquines que hi ha al carrer i sopem a l’hotel. Anem a dormir d’hora, ha estat un dia llar i intens i hem de recuperar forces.


 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada