Berkeley

Sempre m’hagués agradat estudiar alguna cosa a Berkeley. Aquest matí hi he anat en tren, el poble en si no m’ha interessat gaire, però el Campus Universitari m’ha encantat. M’ha cridat l’atenció que els estudiants anaven molt per feina, estaven molt concentrats. Berkeley University va ser la fusió de la Universitat privada de Califòrnia i el Col·legi Públic d’Agricultura, Mineria i Arts Mecàniques al 1868. Ha estat especialment interessant visitar les biblioteques. He entrat a la Doe Memorial Library i he tingut una sensació molt agradable, m’he assentat i he fet els deures que havia de presentar aquesta tarda a classe. Després he trobat una biblioteca encara mes especial, la Morrison Library, uf, quin raconet mes agradable, ple de butaques col·locades  estratègicament per donar intimitat al lector. Hi havia atmosfera de concentració i alhora et senties acompanyat. No he pogut evitar seure-hi una estona. Estava plena de gent, però hi havia un silenci sepulcral. De molts punts del campus es veu la Salther Tower, coneguda popularment com El Campanille. He passat un matí molt agradable donant tombs per els edificis del Campus i jugant amb els esquirols que hi ha pels jardins.

Quan he tornat a San Francisco, he anat a classe i a la sortida he passat pel Vantaggio per deixar les coses i anar a l’Opera House per veure Don Giovani. Ahir quan vaig comprar la entrada em van dir que si portava una carta de l’escola conforme estava estudiant allà em farien un preu especial. A la finestreta m’han dit que amb aquesta carta avui no em podien baixar el preu, però em podien donar una entrada millor a platea per quasi el mateix preu i ha estat fabulós perquè he vist la representació des de l’octava fila. L’obra ha estat molt bé, les veus molt bones, els decorats moderns dintre de línees clàssiques. Enormes miralls que baixaven del sostra, vestits clàssics, però colors moderns,  per exemple hi ha hagut una escena on tots els vestits eren en diferents tons de granats i vermells donant-li a l’escenari una plasticitat i una estètica fantàstica. A més a mes li han posat humor i gràcia. A la part alta del escenari hi ha la traducció del diàleg i al públic no ha dubtat en riure cada cop que li ha vingut de gust. L’espai es clàssic i elegant. A sota, el restaurant esta funcionant a ple rendiment i els banys formen part de la visita obligada. Ah, sospiro pensant que el Richard Gere va portar a la Pretty Women des de Los Angeles en un jet privat fins a aquesta Opera House, per veure La Traviata. Quin “glamoure”.

Torno caminant al Vantaggio entre els “homeless” que es concentren en aquesta zona de la ciutat perquè es a la vora del Civic Centre. Certament avui n’hi ha molts i m’intimiden quan em demanen “a quarter” o “same change”. He caminat sense respirar, però amb la mirada ben alta fins arribar al Vantaggio sense incidents.

 

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada